Visiteu la galeria d'imatges en un format espectacular:
Llegir més...
dissabte, 30 d’abril del 2011
Intensa activitat d’Anna Arqué de Democràcia Catalana
Anna Arqué és la candidata número 5 de la coalició independentista Unitat per Barcelona formada per Democràcia Catalana, partit on milita Arqué, Reagrupament i Esquerra. Les darreres hores ha desplegat una intensa activitat política. Dimarts 26 d’abril participava a la visita al grup cooperatiu TEB que treballa “en base als valors cooperatius d'ajuda mútua, auto responsabilitat, democràcia, igualtat, equitat i solidaritat. TEB treballa “ per a la plena integració social i laboral de les persones amb discapacitat intel•lectual”. Tot seguit va fer una visita al Parc del Turó del Putxet també acompanyada de Jordi Portabella i Joan Laporta.
Dimecres i dijous participava en diverses activitats internes de campanya i de Democràcia Catalana que acabaven a La Sagrera amb un sopar amb els veïns a la nau Ivanow. Divendres va assistir a la taula rodona “Les capitals són capitals” organitzada per la Fundació Josep Irla. Hi van participat Enric Rimbau (periodista), l’eurodiputat Oriol Junqueras o Felipe Urkidi candidat d’Aralar a Bilbo. L’alcaldable Jordi Portabella va llençar la idea de la coalició independentista de que Barcelona s’integri a l’Institut Ramon Llull. Per la tarda Arqué va anar a a Sants a l’acte “Fem costat a les persones. Ningú no viurà sol” on Unitat per Barcelona ha va explicar que “el projecte de la candidatura Unitat per Barcelona és fer una ciutat que es desenvolupi com una autèntica comunitat social, una xarxa de persones on ningú visqui sol, on tothom sigui atès. Prioritzarem la vida independent de les persones vulnerables vivint a la pròpia residència o bé mantenint un lloc de treball adequat".
Aquest dissabte, pel matí, la candidata de Democràcia Catalana visita el Mercat de Montserrat (Via Favència, 241) i per la tarda els comerços del Carrer de Sants.
divendres, 29 d’abril del 2011
"Amb Democràcia Catalana vull crear fronts catalans amb aquesta mentalitat: guanyar, construïr, sumar"
Quan eres petit, què volies ser de gran?
Missioner, metge i davanter centre del Barça.
Missioner?
Sí. La meva primera vocació va ser anar-me’n a les missions. Imagino que em va influir estudiar en un col·legi de capellans. També volia ser metge perquè el meu avi i el meu pare eren metges. I, per últim, com que m’agradava molt el futbol, el Barça i el meu ídol era en Johan Cruyff, volia ser davanter centre del Barça. Vaig intentar ser metge, però la nota de tall per entrar a la facultat de medicina era de 7,2. Com que m’havien expulsat del col·legi em va abaixar la mitjana a un 6,5 i vaig haver d’elegir entre entrar en una altra facultat i quan acabés el primer cicle passar a medicina, o entrar a dret i acabar la carrera. Vaig acabar decidint-me per la segona opció.
Diuen que jugant a futbol, la toques bé.
Em defensava, però per dedicar-te al futbol cal molta disciplina. No ho feia malament, però m’agradava dedicar el meu temps lliure a unes altres coses. Quan el futbol va començar a posar-se seriós, jugant a tercera divisió amb el Sant Andreu ho vaig deixar. Mai no vaig somniar ser president del Barça, però encara avui somio formar part del primer equip i jugar al Camp Nou. A vegades, fent conya amb els amics, els deia: “Imagineu una final de la Champions que acaba empatada, es juga la pròrroga i el marcador continua sense moure’s, arriba la tanda de penals i xuten tots els jugadors i tots marquen i, en lloc de tornar a començar la ronda, hem de xutar els penals els entrenadors i finalment els presidents?” Imagina’t [riu].
Quina pressió!
Com m’agradaria! I marcar-lo, evidentment.
Per la teva personalitat i caràcter, si t’haguessis dedicat al futbol, a quin jugador creus que t’assemblaries?
Era un imitador sense cap mena d’èxit d’en Johan Cruyff. Jugava de davanter centre o mitja punta. Era ràpid i tenia tècnica. Com he dit, el meu ídol era en Cruyff, però també en Sotil, m’agradava en Charly Rexach i hi havia en “Milonguita” Heredia, que també era molt guerrer.
I jo que et feia més de l’estil d’en Hristo Stòitxkov.
També, passa que en Hristo era esquerrà i jo sóc dretà. Un altre jugador que m’agradava molt era en Bernd Schuster, feia uns desplaçaments al mig del camp espectaculars. I en Romário, un assassí de l’àrea.
Com te’n sorties, amb la cua de vaca?
Com he dit, sóc un mal imitador de tots ells [riu]. Evidentment, tampoc no ens podem oblidar d’en Pep Guardiola. I encara que sóc cruyffista, el millor jugador de tots els temps és Leo Messi.
Messi és el deu i Déu.
Ha superat tots els registres, fins i tot ha superat un altre referent com en Maradona. Un jugador, en Maradona, que en el poc temps que va ser al Barça ens va donar molt. Amb la nostra samarreta va marcar gols sublims, com aquell al Bernabéu, si no recordo malament durant la final de la Copa de Lliga. O el que va marcar al camp de l’Estrella Roja de Belgrad. Malauradament, primer va agafar l’hepatitis i després va patir la lesió causada per l’entrada, sense cap mena de sentit, de Goikoetxea. Si parlem de barcelonisme, amb tot, els personatges més importants aquests últims cinquanta anys són Cruyff, Messi i Guardiola. Cruyff ens va canviar la mentalitat: any 1974, 5-0 al Bernabéu i primera lliga guanyada en catorze anys. Els nanos de la meva edat no havíem vist guanyar mai res al Barça. El seu estil va ser la inspiració per crear el millor Barça de la història, això i la feina de persones com en Txiki Begiristain i en Frank Rijkaard fins a arribar a l’excel·lència amb en Pep Guardiola.
Tornant enrere, explicaves que en el futbol et mancava disciplina i que en els estudis et van fer fora de l’escola. Déu n’hi do.
Era una mica gamberro, sí, encara que com qualsevol noi de la meva edat. Era bon estudiant, però em rebel·lava contra situacions que considerava injustes. És l’adolescència, veus les coses d’una altra manera i creus que tens causes per les quals lluitar. I sí, em van expulsar del col·legi i de la mili [riu].
També!
I en Núñez gairebé m’expulsa del Barça [riu]. Amb el temps veus les coses d’una altra perspectiva, i els militars i els capellans són estaments que fan la seva funció dins la societat, però, com he dit, no deixava de ser un jove més. A COU teníem un professor de física que ens havia suspès a tots durant la primera meitat del curs. Vaig robar l’examen final i vaig donar-lo a tots els companys. Companys amb molt males notes, en aquest examen van obtenir vuits i nous i el professor, evidentment, es va ensumar alguna cosa. Ens van tancar a tots dins una aula i no ens en van deixar sortir fins que no va sortir el responsable, en aquest cas jo. Van enviar una nota a casa on deien que m’expulsaven per “ faltas de asistencia no justificadas, faltas de respeto al profesorado, actitud negativa respecto al grupo y robo de exámenes”. Durant la mili vaig voltar per tot Espanya. Fins i tot vaig fer maniobres a Egipte.
A Egipte?
Sí, no puc explicar-te-la tota perquè encara em sortiria alguna causa pendent, però la mili ja va començar malament. Estudiava i treballava intentant demorar la meva incorporació el màxim possible, fins que ja no em va quedar més remei sinó anar-hi. Em va tocar fer-la a Sant Climent Sescebes, a l’Alt Empordà, però quan hi vam arribar ens van dir que hi havia massa gent i que farien un sorteig i quinze de nosaltres hauríem de marxar a Tenerife. Jo vaig ser un d’aquests quinze. Tot just arribar a Tenerife ja em van incomunicar durant una setmana.
Per què?
Em vaig rebel·lar pel menjar. Ens donaven carn de camell de la guerra de l’Àfrica. Havia caducat i allò no hi havia qui s’ho mengés. Posteriorment em van enviar a l’acadèmia de Valladolid, i allà me’n vaig anar tot i estar arrestat [riu]. Va haver-hi una confusió que vaig aprofitar per agafar el cotxe i venir a Barcelona. Quan vaig tornar em van obrir un expedient disciplinari i em van tancar quinze dies al calabós. Finalment, em van enviar a la caserna del Bruc de Barcelona, a la caixa de recluta on ens van ajuntar tots els desnonats: legionaris, drogoaddictes… fins i tot hi havia un capellà de l’Opus. El mes d’agost, quan només em quedava un mes i mig de mili, una amiga em va dir que se n’anava a passar les vacances a Egipte. “Ah, sí? Doncs jo també.” Vaig sortir per la porta i vaig marxar a fer maniobres a Egipte. Amb la inèrcia que portava havia perdut la por del calabós. Pensava que quan tornaria m’enviarien a Figueres amb en Tejero, però vaig tenir la sort que durant un mes els meus amics em van substituir a l’hora de passar llista: “Laporta? Presente!” Val a dir que hi havia molta confusió perquè era l’agost i hi havia molta gent amb permís de vacances. Vaig salvar-me.
No havies somniat ser president del Barça, però va arribar un moment en què ho vas ser.
Va ser el 2002, després d’haver fet l’Elefant Blau i haver anat a la candidatura d’en Lluís Bassat. Unes eleccions que vam perdre. Ell va voler repetir, però vaig creure que no era el candidat ideal, sinó que havia de donar pas a una altra persona, no jo sinó qui fos, i ell sumar-s’hi com a vicepresident. Quan vaig veure que continuava amb la mateixa idea, amb un grup de companys ens vam veure preparats per presentar la nostra pròpia candidatura. Des del 1997 que seguíem l’actualitat econòmica del club, perquè l’esportiva ja la sabia des dels cinc anys, i em vaig veure capacitat per dirigir l’entitat.
Et consideres un líder?
Això ho han de considerar els altres. Em considero una persona que assumeix desafiaments i que s’estima la gent. Per mi el primer sempre són les persones. M’agrada assumir responsabilitats i intentar construir i fer coses. Si això conforma una personalitat de lideratge… Jo sóc així.
Quan s’ocupa aquest càrrec és molt difícil separar el seguidor del president?
A mi només m’ha costat separar-lo en comptades ocasions. Sóc una persona amb caràcter, però no miro el futbol amb fanatisme, sinó des del joc. Estic convençut que en qualsevol altra circumstància també hauria estat soci o seguidor del Barça, perquè és un equip que sempre busca l’excel·lència del futbol. El Barça és el futbol en estat pur. Si a això, hi afegeixes els jugadors que hem tingut i la càrrega simbòlica de país… Crec que durant la meva etapa de president hem donat raons perquè la gent es vinculi al Barça. Un club amb uns valors que ha projectat una imatge molt bonica al món, especialment amb la nostra relació amb Unicef. Això ha fet que el Barça sigui un club únic al món i que el sentiment barcelonista sigui compartit a tot arreu. I no cal parlar de què representa el planter i figures com Xavi, Inesta, Piqué, Messi… I en Guardiola, perquè la seva història és la més bonica del Barça.
Acabarà de president del Barça, en Pep Guardiola?
Té la capacitat. Si ell s’ho proposa, ho serà.
El votaries?
Sí, i tant.
Aquest caràcter teu de què parlaves, t’ha jugat males passades?
I tant! Quan agafo una responsabilitat, m’hi dedico plenament i això té conseqüències. Sé treballar en equip i les decisions que es prenen en equip són les que s’han d’executar. Però no accepto executar decisions que han adoptat uns altres que no assumeixen les responsabilitats de les conseqüències. Hi havia alguns que pretenien manar al Barça a través d’una persona interposada. Evidentment, si creien que jo era aquesta persona interposada, anaven equivocats. Crec que tinc molta gent a favor, però també hi ha uns quants que no em suporten, més quan hem tingut èxit. Finalment, el Barça també m’ha costat el matrimoni, i això sí que m’ha fumut.
Paga la pena, ser president del Barça?
Per algunes coses sí i per unes altres és una llàstima. Ser president del Barça és una gran responsabilitat. El Barça té una gran càrrega simbòlica i vaig intentar donar aquest sentit al club. Una identitat que crec que també ens ha fet guanyar, perquè els nostres jugadors, a vegades conscientment i unes altres inconscientment, saben què significa vestir aquesta samarreta. Les victòries del Barça són també les victòries d’un país, d’una nació i d’una cultura.
N’hi ha que viuen en cavernes?
Evidentment que hi ha la “caverna” i jo l’he patida en primera persona aquests últims anys. És un conjunt d’interessos polítics, econòmics i mediàtics que s’apliquen en favor de l’ultraespanyolisme. El més trist és que alguns d’aquí els fan el joc.
Com?
Ajudant a destruir el que construíem al Barça perquè els feia por.
Com a president del Barça, t’has sentit perseguit?
No és una qüestió de sentir-me perseguit, sinó que en alguns àmbits, després dels èxits que hem tingut, hi havia ganes que no funcionés el que fèiem. Malgrat tot, vam construir el millor Barça de la història i el millor club del món.
Què en destacaries, del teu llegat de president?
La feina diària perquè el Barça sigui més que un club al món. Això és el que va fer possible tots els títols que vam guanyar. Això va fer possible que en una temporada ho guanyéssim tot. I també em quedaria, i això va dedicat a la “caverna”, el 2-6 al Bernabéu. Aquests són els resultats que generen afició. La victòria s’ha instal·lat en el barcelonisme i això ho hem deixat en herència als qui ara gestionen el club, però malauradament es dediquen a desprestigiar-nos. Si reps el millor Barça de la història, gaudeix-ne. En canvi, ells es dediquen a destruir-lo, sobretot en l’àmbit econòmic.
En quina situació econòmica vau deixar el club?
Boníssima. La Caixa i el Banco de Santander no et donen un crèdit de cent cinquanta milions d’euros si el club va malament. No pots fitxar jugadors si el club va malament econòmicament. I ningú no et pagarà per posar publicitat a la samarreta si no ets un club de referència.
Què n’opines, del tema de Qatar?
Sóc d’Unicef, encara que no m’hi fico perquè cadascú té la seva manera d’entendre el club. Això sí, portar el logo d’Unicef a la samarreta és la millor decisió no esportiva que vam prendre durant els nostres anys a can Barça. Amb tot, si ells han pres la decisió de posar el logo de Qatar Foundation a la samarreta, que no diguin que és per raons econòmiques, perquè no és veritat. De la mateixa manera, que no ens vulguin vendre la moto que això és una fundació per ajudar els nens orfes del món, perquè és un fons sobirà que el que vol és rendibilitat de les inversions. No és una crítica, és una decisió que han pres i que s’ha de respectar, però jo sóc d’Unicef.
Per què vas decidir fer el pas a la política?
Com a ciutadà sempre he tingut inquietuds en aquest sentit. El Barça m’ha permès conèixer món i veure que si no ets un estat no et respecten. Una Catalunya que no té un estat al darrere per defensar la seva cultura i els seus interessos socials, polítics i econòmics no té cap poder al món. Això em creava certs neguits. Encara que es digui el contrari, mai no m’havia plantejat passar-me a la política fins al meu últim any de mandat, quan vaig anar a la manifestació de l’11 de setembre i em vaig adonar que calia crear una plataforma per donar a conèixer els avantatges que té que Catalunya esdevingui un estat.
Democràcia Catalana?
Sí. I això va coincidir amb el moment en què em vam venir a buscar un polític i un notari, l’Uriel Beltran i l’Alfons López Tena. Aleshores sí que vaig decidir definitivament fer el pas a la política creant una coalició, Solidaritat per la Independència. Vam intentar que s’hi sumessin Reagrupament, Esquerra i Convergència i presentar-nos tots plegats a les passades eleccions del Parlament de Catalunya com un front català. Ells no van voler sumar-s’hi, però nosaltres vam obtenir quatre escons, un fet històric en la política catalana. Encara que també he de dir que jo me n’esperava més.
Et consideres un guanyador?
Competeixo per guanyar. Prefereixo ser el millor que el primer, perquè normalment si ets el millor també seràs el primer. Amb Democràcia Catalana vull crear fronts catalans amb aquesta mentalitat: guanyar, construir, sumar… Al Parlament vam guanyar quatre escons i ara hem de guanyar la clau de la governabilitat de la ciutat de Barcelona, i això només és possible amb Unitat per Barcelona. El que no entenc és competir per perdre i dividir. Les consultes per la independència han estat el moviment social més important de la història del nostre país, però ara el que cal és poder polític, fer una declaració d’independència al Parlament de Catalunya i organitzar un referèndum oficial. Els independentistes hem de superar les divisions en els moments en què hi ha eleccions per sumar i tenir presència a les institucions de govern, perquè és allà on s’assoleix la independència. No treballo per als independentistes, treballo per la independència. Hem d’unir totes les nostres forces i talent perquè Catalunya sigui un estat, i Barcelona, com una de les ciutats més importants del món, ha de ser la punta de llança d’aquest desig.
T’agradaria ser president de la Generalitat?
M’agradaria ser president de la Generalitat d’un estat català reconegut per la comunitat internacional. És a què hauríem d’aspirar tots els qui ens dediquem ara a la política.
365d365e
dijous, 28 d’abril del 2011
Guardiola, el meu heroi
Aclariment. Quan llegiu aquestes línies el Barça ja haurà jugat el partit d’anada de la Champions al Bernabéu. De ben segur hauran passat moltes coses en aquest matx, però en el moment que l’estic escrivint, a dues hores que comenci l’enfrontament, us juro que el tornaria a escriure ara mateix lletra a lletra. Perquè parla de Guardiola. Per segona vegada en aquesta tribuna vull tornar a parlar de Pep Guardiola. I més enllà de l’entrenador, avui em refereixo als valors que l’envolten. La roda de premsa de dimarts a la tarda a Madrid simbolitza molt més que unes declaracions prepartit d’un tècnic de futbol.
A la sala de premsa de Chamartin Guardiola va dir les coses pel seu nom amb una elegància superba, amb una contundència insuperable, amb una claredat brutal, amb una valentia natural. Ho va dir en l’escenari adequat en el moment just. Guardiola no canvia el discurs quan parla aquí o ho fa allà. No va de polític tradicional, per entendre’ns. En el fons, però, va dir el que molts pensem i la majoria no s’atreveixen a dir. Amb un breu espai de temps Guardiola va deixar clar a Mourinho que allà, a Madrid, els tics imperialistes encara es valoren a l’alça i són aplaudits per una premsa addicta al règim batejada per Joan Laporta com la caverna mediàtica espanyolista. I ens va dir que en aquest petit país de la Mediterrània anomenat Catalunya les coses funcionen, majoritàriament, d’una altra manera.
Digueu-ne prudència, digueu-ne intel·ligència. Ens va donar una lliçó de comunicació política, que es poden dir les coses amb una mala hòstia que espanta sense perdre la identitat. Que es pot ser agressiu sense perdre els papers, posar-se vermell o suar desesperadament. A la feina, al carrer, als bars, al Parlament... contemplo més sovint del que desitjaria espectacles lamentables de persones que diuen les coses amb una dosis d’esperpent i amb un mal estil que fa plorar. Guardiola parla clar sense perdre els papers. Cada dia veiem fantasmes i covards que s’amaguen per no dir allò que pensen i quan fan veure que s’enfaden fan riure. Guardiola dóna la cara perquè sent el que pensa. No hi ha impostures. No dirà mai que si no ens donen el que ens mereixem ens enfadarem o, encara més patètic, que estic molt enfadat, però molt enfadat, amb cara de peix bullit. O no insultarà a altri fent ús d’una sala de premsa.
Guardiola és el nostre heroi. Fa de català valent i de català emprenyat a la vegada. Fa de català, però no va pel món amb carnets de catalanet i diu que jo la tinc més llarga, la barretina. No cal qualificar-lo perquè els qualificatius se’ls ha guanyat dia a dia, any a any. Guardiola és un tipus normal que no és més savi o genial que la resta, senzillament, fa les coses amb naturalitat perquè té la confiança, la ment i la consciència ben neta. No us fieu d’aquells que teatralitzen arreu. No us fieu dels covards que volen interpretar papers de valents. No us fieu dels patriotes que insulten a altres patriotes. No us fieu dels que diuen “ja en parlarem” quan no saben ni de què parlen ni de què parlaran. Feu confiança als que diuen el què han de dir quan toca. I espero que el Barça de Guardiola hagi guanyat al bocamoll portuguès, és clar. També a la gespa, a la banqueta. I si no, en Pep serà el meu heroi igualment. Queda dit.
dimecres, 27 d’abril del 2011
Fotos de la parada de DCat per Sant Jordi
Les fotos de Sant Jordi, entre llibres i roses, però també entre molt bona companyia!. Va ser un dia fantàstic!. Les podeu consultar aquí.
Llegir més...
Democràcia Catalana es reuneix amb el conseller de salut en una iniciativa "lloable"
Democràcia Catalana es reunirà avui amb el conseller de salut, Boi Ruiz i Garcia. El diputat Joan Laporta representarà al partit independentista. Laporta ha definit com a “lloable” la convocatòria del conseller per tal d’explicar el pla de retallades del seu departament i l’ha felicitat. Boi Ruiz ha retirat els plans de xoc tot esperant aquesta trobada on recollirà les opinions dels diferents partits parlamentaris.
Des de Democràcia Catalana la voluntat és de fer-li veure al conseller que la causa es troba en el maltractament fiscal que reb Catalunya. Sense l’espoli de 22.000 milions d’€ que patim els i les catalanes no caldria cap pla de retallades.
dimarts, 26 d’abril del 2011
Democràcia Catalana recolzarà la ILP per un referèndum d'autodeterminació
Democràcia Catalana recolzarà la Proposició de llei de convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació. Així ho ha anunciat avui en roda de premsa el diputat del partit independentista Joan Laporta. La iniciativa legislativa popular (ILP) demana que es convoqui en el transcurs d'aquesta legislatura un referèndum oficial d'autodeterminació. Això segons Laporta és un marge més que suficient per a que el president de la Generalitat, Artur Mas, ho consideri convenient.
La ILP es va presentar el propassat 12 d’abril per com Elisenda Paluzie (Sobirania i Progrés), David Vinyals (Catalunya Estat Lliure), Miquel Àngel Gràcia (Cercle Català de Negocis), Albert Calero (Fundació Catalunya/Estat), Esther Ponsa (10.000.cat), Víctor Cucurull (Acte de Sobirania), Xavier Martínez (Barcelona Decideix), Jordi Fité (Barcelona Decideix) i Joan Vives (Club FNEC).
Democràcia Catalana considera que “la societat civil ens està demanant acció i ens torna a donar una nova oportunitat amb aquesta ILP” que Laporta ha definit com una “proposta raonable sobre la que no ens podem fer els sords”. El diputat demòcrata ha reblat que la majoria nacionalista al parlament i les 900.000 persones que han participat en les consultes així ho demostren.
Anna Arqué (Democràcia Catalana): "La unitat de tots els que volem la independència de Catalunya és el camí"
Anna Arqué (Lleida,1972), fins ara ha estat la cara internacional de la consulta sobre la independència i ara és la número 5 d'Unitat per Barcelona, la candidatura independentista de Barcelona formada per ERC,Rcat i Democràcia Catalana. Persona de confiança de Joan Laporta és una experta en màrqueting. Té molt clar que el “debat sobre el dret a decidir està superat i ara cal actuar”. Si té responsabilitat de govern al consistori de Barcelona, li agradaria esmerçar esforços en l'àmbit internacional. “El dia que arribi la independència, votaré el primer Govern i marxaré de vacances, les dues coses amb un passaport nou”, assegura convençuda que queden pocs dies per al moment.
- Té un sobrenom, li diuen la musa de l'independentisme, li agrada?
No gens. A més de no agradar-me no és cert. En tot cas, em definiria com a treballadora per la independència, és una visió més asèptica.
- Per què aquest pas de la coordinadora de la consulta a la política de sistema?
Ha estat un procés al que m'he vist abocada de manera natural. Mai havia militat en cap partit polític. Practicava un activisme anònim. I quan he començat a treballar de manera intensa des del moviment social m'he vist amb la responsabilitat d'acompanyar aquells polític que entenen la sobirania del poble català. La dicotomia entre el moviment social i la política de partits han de trobar punts de connexió per treballar conjuntament i aquí és on he coincidit.
- I creu que la millor fórmula és aquesta Unitat per Barcelona?
La unitat de tots els que volem la independència de Catalunya és el camí. A nivell de les eleccions al Parlament, Democràcia Catalana vam apostar per la mínima unitat, amb Uriel Bertran com a sector crític d'ERC, i Alfons López Tena, del corrent crític de CiU i la vam aconseguir. Des de Democràcia Catalana sempre estarem per la suma, no per crear partits que repliquen els que ja existeixen.
- Vostè anava a les llistes de SI al Parlament, i ara es vincula en un altre mecanisme electoral com Unitat per Barcelona formada per ERC,Rcat i Democràcia Catalana, com porta les relacions amb els seus ex-companys de files?
Cordial. Els dirigents de Solidaritat han abandonat la idea de tenir una visió àmplia de la independència i sumar voluntats i determinacions. En el moment que SI no entén que a nivell municipal cal la unitat dels independentistes es trenca la base de la suma. Hi ha dues visions estratègiques diferents. Una, ha evitat la suma el personalisme que existeix que respon al bagatge personal de cada polític en referència als altres. Si hem d'esperar a tenir una generació de polítics sans mai serem independents. Hem de superar els retrets passats entre els que lluitem per l'estat propi. I aquesta és l'altra visió.
- Això no és nou, ja sabem que hi ha més partidisme que sentit de país
Exacte, i ho hem de canviar. Mira, les consultes han estat una lliçó dels ciutadans als polítics. Una lliçó molt clara: el dret a decidir és un debat que està superat. "Ja sabem que hi tenim dret" afirmen, i ara encetem un debat sobre el futur, sobre el com; el perquè ja el sabem. Hi ha més sentit de país entre els ciutadans.
- Tornem a Barcelona, quin valor afegit aporta Unitat per Barcelona amb Jordi Portabella al capdavant, perquè diria que va ser el primer en inventar el tripartit i després acompanyar Jordi Hereu fins els darrers pressupostos?
Sobretot, la línia nacional. Aquesta candidatura ha assolir unir tres formacions que tenen com objectiu la independència de Catalunya. El que necessita Barcelona, com a capital de Catalunya, és gent amb determinació i actitud d'estat dins l'ajuntament, i per assolir-lo necessites vots i regidors.
- Diu regidors però no govern... és partidària també de donar suport a la llista més votada
Sóc partidària de pactar amb aquells que coincideixen amb nosaltres amb la idea de país, i amb uns és molt difícil arribar a pactes en aquest sentit. Al capdavall, jo crec que guanyarem. De fet, si fem cas als resultats de la consulta de Barcelona és factible esdevenir la llista més votada.
- Pari el carro, aquesta numerologia no li compro, també van votar consellers de CiU el 10 d'abril, o és que es veuen com la traducció política de la consulta de Barcelona?
No. La traducció política de la consulta la configura un conjunt de partits que volen convocar una consulta oficial d'autodeterminació. Però si puc dir que Unitat per Barcelona està al 100% per aquesta opció.
- Escolti vostè és una persona de confiança de Joan Laporta, és difícil treballar amb ell?
No.
- I no té por que no abandoni el cavall a mitja cursa?
Laporta no abandona mai el vaixell. Qui afirmi que abandona, no el coneix. La seva idea és la independència no la formació amb què arribar-hi, no és partidista ni adora els càrrecs. Si el partit o la formació abandona la idea de la unitat, ell continua treballant a través d'altres mecanismes.
- Què creu que té més pes 14 diputats clarament independentistes o cinc regidors independentistes a l'Ajuntament de Barcelona?
L'Ajuntament té poder, diners i marge de maniobra per ser efectiu. El Parlament té aquest marge i la tasca dels diputats pot quedar més diluïda, i tot això, la feina què estan fent! Però els regidors independentistes poden incidir de manera pràctica i efectiva en llocs estratègics com el Port. Jo crec que són més efectius i tenen més força 5 regidors independentistes que 14 diputats al Parlament.
- Gràcies
A vosaltres.
diumenge, 24 d’abril del 2011
divendres, 22 d’abril del 2011
El proper 23 d'abril, dia de Sant Jordi, Democràcia Catalana instal.larà una parada informativa al Passeig. de Gràcia amb el carrer Rosselló. A més de voluntaris i voluntàries del partit hi participarà la candidata per Unitat per Barcelona, Anna Arqué. Ens veiem ?.
dijous, 21 d’abril del 2011
Refusem la descatalanització de Catalunya Nord
Durant la segona part del segle XX la societat nord-catalana s'ha mobilitzat per a defensar la seva catalanitat, és així que s'ha creat infraestructures a tots els nivells (Casa Pairal, CeDACC, Departament de Català a la Universitat de Perpinyà, escoles immersives i fileres bilingües, serveis especifics de promoció de la catalanitat...
D'ençà uns quants anys aquesta catalanitat és afectada per projectes presentats com a innovadors que ens volen fer entrar en una suposada normalitat, de fet ens proposen una identitat catalana descafeinada, "macdonalitzada".
- El Centre de Documentació i d'Animació de la Cultura Catalana, el CeDACC es dilueix dins la mediateca perdent funcionalitat i visibilitat.
- La Casa Pairal creada el 1963 pel Josep Deloncle, un lloc simbòlic de la ciutat desapareix.
- La fusió del departament de català de la Universitat de Perpinyà amb el departament de turisme posa la llengua catalana en un segon pla, una llengua que no caldria dominar per a cursar els Estudis Transfrontarers Catalans.
- Se retalla el pressupost del Departament de Català de la UPVD i s'hi ha suprimit llocs de treball.
- L'Institut Font Nova és substituit per un servei municipal dels afers catalans.
- El Mercat Medieval pensat i elaborat per l'Eliana Comelade, una cita de referència al casc antic de Perpinyà ha estat reemplaçat per una vulgar manifestació de cavallers i torneigs al Serrat d'en Vaquer.
- El panorama dels mitjans de comunicacions és a la imatge de les declaracions del director de France Bleu que afirma que vol mantenir i desenvolupar “l'esperit català” en la programació, sense incloure cap programa en llengua catalana
Les Cartes aprovades pel Consell General el 2007 i per la municipalitat de Perpinyà el 2010, unes Cartes que han de legetimar l'ús de la llengua catalana, són paper mullat, unes declaracions de bones intencions sense cap concretització, inútils si no són realment aplicades.
I el llistat s’allarga cada dia...
Els signes de descatalanització de la societat són nombrosos i evidents, fins i tot amagats per un discurs pseudo modern a vegades pintat de rendibilitat que ens fa fer passos enrere.
Adherir a aquest manifest és evidenciar la voluntat de defensar la identitat catalana, a començar per la llengua que n'és el vector.
dimarts, 19 d’abril del 2011
Democràcia Catalana: "El partit anirà creixent, és un partit de 8 mesos"
Quin futur li espera a Democràcia Catalana, ara que han canviat de coalició?
Avui per avui el partit està molt centrat en fer que Unitat per Barcelona sigui clau per la governabilitat de Barcelona. Aquest era el ritme que jo al seu dia volia amb Democràcia Catalana, i que es va precipitar amb l'entrada de l'Uriel i l'Alfons, que em van convèncer per fer la coalició de SI i presentar-nos a les catalanes. El partit anirà creixent, és un partit de 8 mesos. Ara està molt personalitzat, i això també requereix d'unes cauteles, i sobretot cal incorporar persones vàlides.
Conjuntament amb vostè a la Candidatura d'Unitat per Barcelona hi ha Anna Arqué. Hi va haver una certa polèmica en tant que Arqué ha format part de Barcelona Decideix fins i tot després de ser designada la número 5 de la coalició, tot i la voluntat despolititzada de l'entitat.
L'Anna Arqué és molt bona. És una persona preparada intel·lectualment, preparada per relacionar-se internacionalment, i ho està demostrant. Jo les qüestions internes de la plataforma no les conec, el que puc dir és que l'Anna per aquestes qüestions patia. Ella ha estat un dels artífexs de la consulta, juntament amb d'altres, i patia que no es pogués entendre aquesta dualitat que es produïa.
Arqué també és una d'aquelles persones que formava part del nucli inicial de DC, que amb Solidaritat es va veure deixada de banda en el polèmic congrés de Manresa, i que ara vostè ha recuperat...
No, no la recupero pas; l'Anna sempre ha estat amb nosaltres. De fet quan vam crear la coalició ja era amb nosaltres.
Sí, però abans del congrés de Manresa vam parlar amb ella i amb l'Àlex Fenoll i no entenia que vostè donés suport a la candidatura unitària de López Tena i Bertran.
Jo donava suport a la candidatura de l'Anna. Jo vaig votar per l'Anna, el que no vaig fer va ser votar contra Uriel Bertran i López Tena, perquè pensava que havien fet prou mèrits per tenir el meu suport a les seves secretaries. On no vaig estar tan d'acord va ser quan va semblar que es volia convertir la coalició en un partit polític, i allò va coincidir en el temps amb les estratègies per Barcelona. Va ajuntar-se tot.
Però a la candidatura conjunta 'oficialista' al congrés de Manresa que vostè defensava no hi era, Anna Arqué.
Però jo ja vaig dir que no votava la candidatura conjunta, jo vaig votar persona a persona, i vaig donar suport a l'Anna Arqué.
Ens ha semblat entendre que la proposta de López Tena i Uriel Bertran va accelerar uns tempos que vostè tenia pensats.
Però pensa que DC avui per avui té presència al Parlament de Catalunya. A cada ple puc dir-hi la meva, puc dir el que penso, amb un estil propi, a la meva manera. I si tenim presència a l'Ajuntament de Barcelona, podrem treballar a dos nivells molt potents, i si cal anirem després al Congrés. Ho haurem de fer.
En coalició o en solitari?
En coalició, perquè en solitari seria dividir. Ara per ara no sé amb qui, perquè no sé qui es presentarà al Congrés, però treballarem per aconseguir una coalició potent.
Vostè serà qui des de Democràcia Catalana liderarà aquesta coalició al Congrés?
Un partit amb només vuit mesos és normal que necessiti temps per crear les seves referències. Se'm pot aprofitar a mi, i estic a disposició.
Respecte al 10A: si hagués estat president del Barça, hagués votat o s'hagués fet enrere o amagat per la càrrega institucional del càrrec?
Jo sempre m'he mullat en les qüestions de país i nacionals, i hagués dit el que hagués votat, hagués fet públic el 'sí' a la independència.
Entrevista de 'Directe' a Joan Laporta: "no comparteixo l'estratègia d'anar en solitari a Barcelona a perdre, a dividir (...) la unitat fa la força"
Ja han passat setmanes des de la seva ruptura amb Solidaritat Catalana i potser ha arribat el moment d'analitzar-ho en perspectiva. Aquest trencament s'ha llegit moltes vegades com una lluita de personalismes.
Res més lluny de la realitat, almenys per part meva. Per a mi, la ruptura ha estat molt senzilla i molt clara. Quan hi ha discrepàncies sobre l'estratègia a seguir a Barcelona, jo tinc un partit, que és Democràcia Catalana (DC), que pensa que a Barcelona hem de ser claus en la governabilitat, i no comparteixo l'estratègia d'anar en solitari a Barcelona a perdre, a dividir. Jo he fet el pas a la política per sumar, per construir, per intentar guanyar. Penso que la nova coalició que hem fet, Unitat per Barcelona, està molt bé perquè dels cinc primers llocs dos són per a DC, i a més hem aconseguit que partits amb una trajectòria consolidada com ERC s'hi sumessin.
De la coalició Solidaritat Catalana s'ha passat a la coalició Unitat per Barcelona, aproximant-se a Esquerra...
No és una aproximació a ERC, és continuar treballant perquè Catalunya sigui un estat d'Europa, és continuar treballant per la independència. Penso que al país tenim els partits que han d'aconseguir fer el front que Catalunya necessita. Estic parlant de CiU i d'ERC, perquè són importantíssims, històrics, consolidats, independentistes; el que passa és que van a diferents ritmes. Els meus pactes sempre seran amb partits polítics que dins els seus estatuts incorporin la voluntat del poble de Catalunya a aconseguir la seva plenitud nacional, d'aconseguir la independència.
Quan es va crear SI semblava que l'instrument que havia d'unir aquestes voluntats era aquesta coalició.
El meu instrument sempre ha estat DC, i en aquells moments SI no podia pensar en això perquè no es van incorporar ni CiU, ni ERC, ni Reagrupament, que també ha tingut un pes especial dins el moviment independentista. Hi ha moltes motivacions per aconseguir la independència. Jo evidentment tinc motius i neguits d'identitat nacional i catalana, però avui dia ja no s'ha de parlar d'aquests temes perquè ha esdevingut una necessitat peremptòria, és l'única via que tenim per sortir de la crisi. Cal aconseguir el poder per governar-nos, sinó estem abocats a una situació molt complicada i que cada vegada ens acosta més a l'empobriment i a la misèria.
Aquest missatge és el que vostè ja feia com a DC, el que es va fer a SI i el que farà per Unitat per Barcelona. Però veient les confrontacions amb Alfons López Tena i Uriel Bertran, creu que hauria estat més fàcil fer el salt a la política de la mà de CiU o d'ERC?
No. El partit i la coalició eren necessaris per fer veure als partits majoritaris catalanistes que estaven desviant-se del camí que s'havia de seguir.
Aquest acostament a ERC li ha fet abandonar la 'via ràpida' per arribar a la independència?
No, el meu discurs no ha variat gens respecte el 28N, quan vam assumir el compromís d'entrar la Llei per a la proclamació de la independència de Catalunya, i per fer veure a la gent que aquesta és la via legal i política que hem de seguir, perquè les altres vies ho endarrereixen molt tot. I fixi's que fins al darrer moment estàvem disposats a acceptar una esmena perquè no necessàriament s'hagués d'aprovar la independència aquesta legislatura. Amb això vull dir que cal convèncer els votants de CiU que, quan s'esgoti la proposta política convergent del concert econòmic, han de veure que hi ha un altre camí, que és la declaració d'independència al Parlament de Catalunya com a camí cap a l'Estat propi. Però això encara no està definit perquè cap procés d'independència no està escrit. Nosaltres hem marcat el full de ruta.
Tot això convé explicar-ho amb una assentada al parc de la Ciutadella?
Ja els he dit que podem coincidir en les idees, i també pot ser que no coincidim en les formes. Però jo aquestes coses les respecto, perquè cadascú fa el que creu que ha de fer per comunicar el seu missatge. Jo particularment no sóc partidari d'aquest tipus d'accions.
És partidari, en canvi, de traslladar la idea del poder d'Estat a l'Ajuntament de Barcelona.
És importantíssim. Avui per avui l'instrument més important que tenim per a promoure la imatge dels catalans és Barcelona. En primer lloc et presentes a les municipals i fas una proposta per la ciutat, 'la ciutat millor per viure' i la d'actuar com a capital d'Estat, que és l'altra imatge que volem llançar. Barcelona és la ciutat més coneguda que Catalunya té al món, i tot el que projecta Barcelona es pot extrapolar arreu del país.
Portabella continua amb voluntat de pactar amb la força més votada. Aquí no acabem caient en el tempo més lent cap a la independència d'ERC o dels partits tradicionals?
Estem treballant per la independència des d'aquesta candidatura, i el primer en fer-ho és Jordi Portabella. Per a mi és el candidat ideal per ser alcalde de Barcelona: per coneixement, per imatge, per manera de ser... Hem de tenir clar que tots els processos de descolonització han començat per les capitals.
En el cas que Hereu sigui el més votat... pactant amb el PSC s'arriba a la independència?
Amb el PSC? No és pas una via ràpida a la independència, però la força més votada sembla que serà Convergència, i volem ser la clau de la governabilitat.
Portabella va dir el mes passat que tenir-lo a la llista era una manera de mantenir els quatre regidors actuals. És un objectiu poc ambiciós?
Tal com anava tot crec que en un primer moment això podia ser un objectiu assolible, però ara aspirem a més. Estem molt il·lusionats i convençuts que farem un resultat històric, perquè tenim el millor candidat i tenim la millor proposta política perquè combina ciutat i país i una candidatura que ha de ser molt atractiva pels ciutadans de Barcelona.
Quina mena de campanya planteja sent el número 2?
Donant un suport total i absolut al candidat i posant-me a la seva disposició. En Jordi Portabella ho diu molt i molt bé: 'De sortida, ja hem aconseguit consens, ja hem treballat la unitat'. Jo tindré presència allí on Portabella vulgui. De fet, ara ja estem anant a mercats, a hospitals, a reunions amb empresaris... Estem fent precampanya els 5 primers de la llista, que procurem anar als actes junts per demostrar que la unitat fa la força i que Jordi Portabella lidera una candidatura unitària.
Si obtenen un bon resultat, el grup municipal estarà format per gent d'ERC, de DC i de RCat. Es farà una política unitària?
Coincidim en la majoria de coses; pràcticament en tot. I en el que no coincidim, pactem, consensuem. Les diferències no són insalvables. Penseu que estem fent política de ciutat i coincidim plenament en la necessitat d'una projecció de Barcelona al món, que projecti Catalunya al món. No tenim cap discrepància en la internacionalització de Barcelona i la presència de Barcelona en tots els fòrums mundials, de manera que la coincidència és plena.
Però la coincidència també era plena a Solidaritat Catalana i miri com van acabar. Diu que pactaran, que consensuaran i que les divergències es resoldran, però al grup parlamentari de SI això no va passar. Quina garantia hi ha que això no es repetirà?
Espero que es vegi clar quan funcionem com a clau de govern. Ara mateix estem treballant per arribar-hi, per ser clau de govern i crec que tenim la gent adequada per fer una bona feina a l'Ajuntament de Barcelona. Tots els partits tenen divergències, la política és això: la formen persones i, com és normal, quan hi ha diferències es prenen solucions. Aquí es tracta de veure qui ha actuat amb coherència. Jo ho he fet, no he variat el meu missatge.
Sorprèn la facilitat amb què ara s'ha arribat a un acord amb Reagrupament després de mesos d'especular sobre un possible pacte.
Amb mi és fàcil arribar a acords, perquè no tinc trajectòria política. Puc entendre que els meus companys de Solidaritat no volguessin pactar amb ERC o amb CiU perquè tenien una trajectòria política que els condicionava d'una manera o altra. En aquell moment jo vaig parlar amb CiU, amb ERC i amb Reagrupament, i no van voler venir. Primer em van oferir ser el cap de Reagrupament, i els vaig dir que preferia fer una cosa nova, i després, en dir-li al Joan Carretero que faríem una coalició amb López Tena i l'Uriel i proposar-li d'unir-s'hi em va dir que no ho veia bé anar amb ells. En Joan Puigcercós em va dir que no veia bé la coalició perquè tenia molt avançada la candidatura i era més complicat a Esquerra, i s'entén. I CiU va dir que no perquè es veien guanyadors.
Vostè ha parlat sovint de la seva coherència personal i de la seva trajectòria professional abans de fer el salt a la política com un valor de regeneració democràtica, però Jordi Portabella és la quarta vegada que es presenta a les eleccions barcelonines.
En Jordi Portabella té la seva trajectòria, i avui podríem dir que és dels pocs polítics lliures que queden. No seria una mala definició, en el sentit que ha mantingut una coherència, s'estima Barcelona, creu que té una proposta política per portar a terme i l'ha tirada endavant amb coherència. Quan no va veure clar de reeditar el tripartit va ser l'únic que no va fer-ho.
El veu de president d'Esquerra Republicana?
Això no és una qüestió que a mi m'incumbeixi de res. Jo el veig com a alcalde de Barcelona, això sí. Seria el millor alcalde que podríem tenir.
I vostè, què pot aportar anant de número 2?
Coherència, treball en equip, il·lusió i crec que una imatge professional, innovadora i fresca.
'Directe'
dilluns, 18 d’abril del 2011
Dinar a la Cambra de Comerç de Barcelona
Els Dinars Cambra són uns fòrums permanents de debat sobre les necessitats, inquietuds i interessos de l'empresariat català que la Cambra organitza mensualment a la Casa Llotja de Mar. Són destinats a la societat civil i empresarial catalana. Demà 19 d'abril es celebrarà un Dinar al voltant del tema "Reindustrialitzem Barcelona" amb Jordi Portabella alcaldable d'Unitat per Barcelona (coalició de Democràcia Catalana, Reagrupament i Esquerra). Serà a la Casa Llotja de Mar. Començarà a dos quarts de dues. Confirmació d'assistència i reserva de tiquets al telèfon 902 448 448.
diumenge, 17 d’abril del 2011
La independència és possible: comencem a ser-ne molts
Les xifres de les consultes sobre la independència han estat espectaculars. Les consultes s’han celebrat a 554 poblacions, hi han votat prop de 885.000 persones i el sí ha obtingut un resultat extremadament contundent: més del 90 %. Cap moviment polític pot reunir més de 7.000 voluntaris ni generar els fets que s’han produït els darrers mesos. I cal subratllar-ho: de forma absolutament pacífica i cívica.
Les persones voluntaries d'aquestes consultes són, ara, l'exèrcit pacífic i cívic que alliberarà aquest país. Una de les voluntàries apuntava els motius en una piulada: "Perquè els partits indepentistes no acaben d'entendre's per anar junts a les llistes i en canvi les bases podem treballar tant bé a la consulta?". Hi ha dades que han de fer reflexionar: a Barcelona la consulta ha recollit més vots dels que obtenen partits parlamentaris a nivell de tot el Principat, a la mateix ciutat els participants a la consulta han superat els votants al PSOE a les municipals, partit que sempre les guanya. Altres dades similars: a Girona han votat 16.000 persones i l’alcaldessa del PSOE ho és amb 11.000 vots. A Olot han votat 7.100 persones a favor de la independència…el PSOE governa amb només 2.000 vots. A Igualada el govern PSOE-ICV té el suport de 6.300 persones mentre ahir van votar per la independencia 7.100, a Manresa el PSOE té l’alcaldia amb 7.000 vots mentre 11.400 persones van votar per la independència.
Al districte de Sant Martí el 10 d'abril hi havia més punts de votació que a unes eleccions "oficials". Quants voluntaris significa això?. Quantes persones ja són fartes d'Espanya?. I tot plegat :
1) sense cap mitjà de comunicació a favor, enmig de l’ostracisme. Sabem que per sortir a les portades és més fàcil que quatre persones col.loquin un cotxe bomba que no que 250.000 votin per la independència.
2) incloent dins els votants als joves d’entre 16 i 18 anys i els immigrants; ambdós sense dret a vot a les eleccions “oficials”.
3) Ha quedat clar que CiU i el PSOE no són el mateix. Un juga a l'ambivalència, cada cop menys, l'altre s'hi oposa a la independència amb totes les seves forces. Això hauria de fer reflexionar als independentistes que han pactat amb el PSOE els darrers anys. L'oposició socialista (amb exemples com el lamentable editorial de "El Periódico") a les consultes contrasta amb la participació de part de la base de CDC. També amb els Pujol, Mas, Trias, Ortega o Castellà anant a votar. Els socialistes no voten a les consultes i, mai més, es pot regalar el govern a qui no és ni demòcrata. La línia ha quedat clara.
4) Cap nació, amb o sense estat, és capaç d'organitzar unes consultes com aquestes, amb l'esforç logístic i humà que signifiquen. El 10 d'abril vam veure que aquest poble és únic. L’independentisme és ara la primera força el país. S’han acabat els anys de “la minoria independentista”. Ara sabem que som molts, que cada vegada que anem pel carrer i ens creuem amb 10 persones, com a mínim, dues d’elles són dels nostres.
Ara sabem que guanyarem però ens cal trobar el camí per fer-ho.
Jordi Vàzquezdissabte, 16 d’abril del 2011
divendres, 15 d’abril del 2011
Resum de la setmana de ple parlamentari de Democràcia Catalana
Us detallem les posicions del diputat de Democràcia Catalana, Joan Laporta, en aquesta setmana de debat parlamentari:
* Proposició de Llei d'estabilitat pressupostària (PP):
El sistema de finançament que té Catalunya només es pot qualificar d'espoliació fiscal (...) En lloc de ser una sucursal del govern de Madrid, la Generalitat hauria de lluitar per gestionar els recursos fiscals de Catalunya. Els diputats del PP volen que els ajuntaments catalans estalviïn força. Pot ser que també hem de pagar el deute de la ciutat més endeutada de l'estat espanyol. Tots sabem quina és i, ves per on, està governada pel PP. Els dèficits públics són intrínsecs a les èpoques de crisi, que és quan més es redueixen els ingressos fiscals i més augmenta la despesa pública a causa de les prestacions socials. Això els economistes ho anomenen els estabilitzadors automàtics, perquè és quelcom que succeeix "automàticament" pel sol fet d'entrar en crisi. Evitar dèficits en èpoques de crisi només fa que agreujar-la.
* Proposició de llei del recurs de cassació en matèria de dret civil a Catalunya d'ICV-EUiA.
Entenem que el legislador català hauria de ser més valent i dintre dels límits competencials establir un procediment de cassació propi i no una aplicació mimètica del procés espanyol de cassació.
* Proposició de llei de Declaració d'Independència de Catalunya presentada per SI i Democràcia Catalana el 2 de febrer d'enguany:
L'abstenció de CiU frena la Llei de Declaració d'Independència de Catalunya. Però el procés cap a l'Estat propi és irreversible, ja ha començat i no s'aturarà.
* Moció sobre Desplegament de la Llei 2/2004, de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen una atenció especial.
Votem a favor perquè implica millora de la cohesió social, factor clau per la construcció nacional.
* Moció subsegüent a la interpel·lació al Govern sobre les relacions amb l'Ajuntament de Barcelona. Absolutament d'acord en dotar Barcelona, ciutat que ha de ser capital d'Estat, d'equipaments, però tenint en compte el cost irrecuperable, allò que en teoria microeconòmica diu que els costos que ja s'han realitzat no han de prendre part en la nostra presa de decisió de cares al futur.
* Moció subsegüent a la interpel·lació al Govern sobre el present i el futur de l'energia nuclear a Catalunya.
No hi ha independència energètica sense independència política. I, evidentment, ens reafirmem en el rebuig d’instal·lar un cementiri nuclear a Ascó.
* Moció subsegüent a la interpel·lació al Govern sobre la desocupació juvenil i les polítiques de joventut.
Cal un pla específic de polítiques actives per l'ocupació juvenil, que abraci des de l'educació, fins el mestratge i el seguiment personalitzat dels joves en situació d'atur. El problema d'aquestes polítiques és que costen molts diners. Els diners els tenim, però se'ls queda l'estat espanyol.
* Moció subsegüent a la interpel·lació al Govern sobre la coordinació i l'impuls de la política lingüística.
Davant cada atac a la llengua catalana cal donar un pas endavant i és l’obligació de tots els diputats i diputades d’aquesta Cambra defensar el nostre idioma.
* Moció subsegüent a la interpel·lació al Govern sobre la política d'integració dels immigrants.
Amb una bona aplicació de la Llei d’Acollida i del Pacte Nacional d’Immigració convertim el discurs de la immigració en el discurs de la cohesió social i de la integració.
* Moció subsegüent a la interpel·lació al Govern sobre la sobirania fiscal.
La sobirania fiscal, la recaptació de tots els impostos i taxes que paguen els ciutadans i les empreses de Catalunya és la clau per combatre la crisi.
dijous, 14 d’abril del 2011
Catalunya s'ha despertat!
Abril de 2011. Diumenge passat quan al capvespre celebràvem a la que havia estat seu del CADCI el triomf de la consulta sobiranista de Barcelona somniava en escriure algun dia un article com el del meu admirat Planes. Ahir, al Parlament, els diputats i diputades de CiU em van censurar qualsevol intent d’escriptura patriòtica. Seixanta-dos parlamentaris van dir-nos que ells són els representants de la Catalunya covarda de petit dependent de merceria. Seixanta-dues persones atrapades per un programa electoral on certament no es prometia la independència en aquesta legislatura, però sí a no posar límits a la sobirania nacional. Seixanta-dos diputats sota les ordres d’un president que vota d’amagat per la independència, però absent en el debat de la proposició de Llei de declaració d’independència de Catalunya presentat per Solidaritat. Seixanta-dos servidors públics que fan declaracions patriòtiques i evoquen el “sang, suor i llàgrimes” per acabar decidint que davant els grans reptes prefereixen abstenint-se, que és el mateix a dir que no tenen un horitzó fix, el mateix a dir que tenen por a que les coses canviïn.
I és que tant de bo canviessin les coses!. Tant de bo canviés la misèria econòmica, política, social, cultural i moral que planeja sobre la nació. Tant de bo fóssim el quart estat d’Europa en renda per càpita. Ahir, els seixanta-dos diputats de CiU van deixar clar que ara no toca, que no és el moment de fractures, diuen, com si tot plegat no estigués prou fracturat. I, de passada, se’n van riure dels centenars de milers de persones que han dit, en consultes i enquestes diverses, que la solució als nostres problemes és la independència. Diuen que el consens és un concert econòmic que ni han demanat ni demanaran i que mai no ens donarà Espanya. I així, qui dia passa, any empeny. CiU ja és això, una història de pas a pas de formigueta, de buscar no sé què a Madrid. O era això, perquè a Catalunya hi viuen persones que van un o dos passes més endavant que el Govern dels millors -el qual, per cert, metges, mestres, funcionaris i professionals diversos “aplaudeixen” pels carrers del país amb manifestacions diàries.
Si el de CiU fos el Govern dels millors ahir al Parlament els 62 homes i dones del grup parlamentari convergent haguessin impedit que la caverna espanyola hagués guanyat. Un Govern valent no hagués donat suport als discursos esperpèntics, obsolets i naftalins, del trio de l’esmena a la totalitat. Si fos un Govern liderat amb un president amb intenció de fer història, hagués fet un cop de timó a la grisor autonomista que impera a la Ciutadella.
Sense aturador. Però ahir, passat diumenge i fa mesos la realitat és que ja ha començat la independència de Catalunya i res ni ningú l’aturarà, com es no va aturar la proclamació de la República. El poble mana perquè és qui decideix qui paga la pena que estigui als centres de responsabilitat i qui no. I si les coses no canvien, CiU perdrà molta confiança. L’unionisme socialista-popular serà més unionista que mai i l’independentisme serà més independentista que mai i més ara que té intenció de cercar la desitjada unitat. La diferència és que els primers ja han tocat sostre i els segons no paren de créixer. Hem resistit 300 anys i resistirem uns quants més, els que calgui. Acceptarem sempre els principis democràtics, però no la indefinició i l’ambigüitat. Del diumenge de glòria a Barcelona al dimecres de cendra al Parlament van tres dies, però també un munt de reflexions. És l’hora dels lideratges seriosos, ferms, valents, capaços de crear majories dialogants. Ha arribat l’hora. Començaré a preparar l’article somniat...
Jordi Finestres
Qui tenim?
Us presentem els 7 primers candidats de la llista d'Unitat per Barcelona per guanyar l'alcaldia de Barcelona (Esquerra+Reagrupament+Democràcia Catalana): Jordi Portabella, Joan Laporta, Ester Capella, Ignasi Planas, Anna Arqué, Xavier Florensa i Ricard Martínez. Un gran equip per una gran candidatura: ara només hi faltes tu!
dimecres, 13 d’abril del 2011
Democràcia Catalana: “el procés cap a la independència és irreversible i ha començat”
Joan Laporta, un dels quatre diputats que va presentar, el 2 de febrer, la proposició de llei sobre la independència de Catalunya ha dit que fer-ho era un “acte de dignitat nacional (…) En democràcia les divisions es superen debatent”. El parlamentari de Democràcia Catalana ha acusat CiU d'amagar el cap sota l'ala i negar el dret dels independentistes a convèncer els indecisos. Així fa el joc a “l'espanyolisme més ranci” que avui ha estat representat per un PP sense nord en el seu anti catalanisme.
El missatge de Democràcia Catalana ha estat en positiu: la independència és la via més clara per a sortir de la crisi. Per això calia votar a favor, no ja de la llei, sinó d'encetar el debat. CiU s'ha negat a fer-ho i amb la seva abstenció ha facilitat que l'esmena del bloc unionista (PSOE, PP i grup mixt) sortís endavant. CiU, així s'ha negat al debat. Malgrat això Laporta s'ha mostrat optimista: “el procés cap a la independència és irreversible i ha començat”. “I demà què?. Avui és demà”.
Anna Arqué: "La indèpendència ha deixat de ser una qüestió marginal"
Avui surt publicada l'entrevista que el diari 'Gara' va fer a Anna Arqué en tant que portaveu internacional de consulta sobre la independència de Barcelona. Arqué afirma que "la independència ha deixat de ser una qüestió marginal" i "Aquí, l'únic que volem és l'Estat propi". També defensa afegir "dins de la Unió Europea" a la pregunta que es va fer i explica que per "nació catalana" entenen els Països Catalans. Finalment afirma estar farta dels polítics i per això aposta per entrar en política amb Joan Laporta i Democràcia Catalana.
Arqué parla del procés en el que ha participat com a "multideològic i multigeneracional."
Arqué parla del procés en el que ha participat com a "multideològic i multigeneracional."
dimarts, 12 d’abril del 2011
Roda de premsa de J. Laporta (DCat) 12.04.2011
El diputat de Democràcia Catalana, Joan Laporta, ha parlat avui en roda de premsa dels resultats del baròmetre que afirma que un 34 % de la població de Catalunya votaria sí a la independència. Un 30 % ho faria pel no i un 23 % encara no tenen decidit el vot. Aquest estudi ha servit al diputat indepedentista per mostrar les incoherències de CiU. La coalició té "molts militants que voten a favor de la independència" i demà "no entendran" com la postura de CiU pot fer decaure la proposició de llei presentada pel propi Laporta el 2 de febrer d'enguany junt amb SI. Per tot plegat el diputat ha dit que CiU "fa la feina a l'espanyolisme més ranci". Si converteixen els objectius necessaris en sortir de la crisi, és a dir un estat propi, en un problema, "com s'ho faran per sortir de la crisi?". Democràcia Catalana ha denunciat que Mas diu que votaria sí a un referèndum i al mateix temps es nega a convocar-lo. Finalment ha parlat d'una nova maniobra de distracció dels autonomistes. CiU va presentar-se a les eleccions amb el "pacte fiscal inspirat el concert econòmic com a proposta estrella". Va guanyar. Ara quin motiu hi ha per, enlloc d'aconseguir-lo, tornar a plantejar una consulta sorbe el mateix tema?.
Laporta s'ha posicionat també contra les retallades que tindran com a efecte més llistes d'espera, serveis de mínims, menys llits... ha remarcat que hi ha un conflicte entre el govern i els seus assessors com ho mostra el posicionament del Doctor Vilardell ahir mateix. Laporta ha recordat que Vilardell, avui president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, va formar part de la comissió mèdica del F.C. Barcelona i ha pronosticat que si CiU segueix per aquest camí "podem tenir situacions de gran conflictivitat especialment en els hospitals públics". A pregunta dels periodistes ha mostrat respecte per les actuacions en favor de la propoPublica un missatgesició de llei d'independència però ha afirmat "jo prefereixo actuar al parlament". Laporta ha dit que va "tenir el privilegi, el 2 de febrer, de presentar la proposició de llei d'independència i evidentment votaré sí".
Democràcia Catalana, amb Unitat per Barcelona, visita la Vall d'Hebron
Una delegació de la coalició independentista Unitat per Barcelona ha visitat aquest matí les instal·lacions sanitàries de la Vall d'Hebron. Joan Laporta i Anna Arqué han representat a Democràcia Catalana. La delegació s'ha reunit amb el gerent de la Vall d'Hebron, José Luís Sancho, per analitzar les conseqüències de les retallades que el govern autonomista de CiU està plantejant sobre la sanitat. Per a l'alcaldable Jordi Portabella el sector és de la investigació científica és de “primera magnitud” per a la ciutat. Ahir mateix el president del consell assessor en sanitat del govern va oposar-se a les tisorades. Miquel Vilardell, president del Col·legi de Metges de Barcelona va demanar ahir que es suspenguin les retallades coincidint amb el posicionament d'Unitat per Barcelona. Posteriorment a la reunió Laporta i Arqué, amb la resta de la coalició, han visitat el Mercat de la Vall d'Hebron.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)