Aclariment. Quan llegiu aquestes línies el Barça ja haurà jugat el partit d’anada de la Champions al Bernabéu. De ben segur hauran passat moltes coses en aquest matx, però en el moment que l’estic escrivint, a dues hores que comenci l’enfrontament, us juro que el tornaria a escriure ara mateix lletra a lletra. Perquè parla de Guardiola. Per segona vegada en aquesta tribuna vull tornar a parlar de Pep Guardiola. I més enllà de l’entrenador, avui em refereixo als valors que l’envolten. La roda de premsa de dimarts a la tarda a Madrid simbolitza molt més que unes declaracions prepartit d’un tècnic de futbol.
A la sala de premsa de Chamartin Guardiola va dir les coses pel seu nom amb una elegància superba, amb una contundència insuperable, amb una claredat brutal, amb una valentia natural. Ho va dir en l’escenari adequat en el moment just. Guardiola no canvia el discurs quan parla aquí o ho fa allà. No va de polític tradicional, per entendre’ns. En el fons, però, va dir el que molts pensem i la majoria no s’atreveixen a dir. Amb un breu espai de temps Guardiola va deixar clar a Mourinho que allà, a Madrid, els tics imperialistes encara es valoren a l’alça i són aplaudits per una premsa addicta al règim batejada per Joan Laporta com la caverna mediàtica espanyolista. I ens va dir que en aquest petit país de la Mediterrània anomenat Catalunya les coses funcionen, majoritàriament, d’una altra manera.
Digueu-ne prudència, digueu-ne intel·ligència. Ens va donar una lliçó de comunicació política, que es poden dir les coses amb una mala hòstia que espanta sense perdre la identitat. Que es pot ser agressiu sense perdre els papers, posar-se vermell o suar desesperadament. A la feina, al carrer, als bars, al Parlament... contemplo més sovint del que desitjaria espectacles lamentables de persones que diuen les coses amb una dosis d’esperpent i amb un mal estil que fa plorar. Guardiola parla clar sense perdre els papers. Cada dia veiem fantasmes i covards que s’amaguen per no dir allò que pensen i quan fan veure que s’enfaden fan riure. Guardiola dóna la cara perquè sent el que pensa. No hi ha impostures. No dirà mai que si no ens donen el que ens mereixem ens enfadarem o, encara més patètic, que estic molt enfadat, però molt enfadat, amb cara de peix bullit. O no insultarà a altri fent ús d’una sala de premsa.
Guardiola és el nostre heroi. Fa de català valent i de català emprenyat a la vegada. Fa de català, però no va pel món amb carnets de catalanet i diu que jo la tinc més llarga, la barretina. No cal qualificar-lo perquè els qualificatius se’ls ha guanyat dia a dia, any a any. Guardiola és un tipus normal que no és més savi o genial que la resta, senzillament, fa les coses amb naturalitat perquè té la confiança, la ment i la consciència ben neta. No us fieu d’aquells que teatralitzen arreu. No us fieu dels covards que volen interpretar papers de valents. No us fieu dels patriotes que insulten a altres patriotes. No us fieu dels que diuen “ja en parlarem” quan no saben ni de què parlen ni de què parlaran. Feu confiança als que diuen el què han de dir quan toca. I espero que el Barça de Guardiola hagi guanyat al bocamoll portuguès, és clar. També a la gespa, a la banqueta. I si no, en Pep serà el meu heroi igualment. Queda dit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada