Condol de Democràcia Catalana pel traspàs del President Barrera

Democràcia Catalana lamenta el traspàs del Molt Honorable President del Parlament de Catalunya, senyor Heribert Barrera i Costa, que ens va deixar ahir dissabte a l’edat de 94 anys, i fa arribar un sentit condol als seus familiars i amics més propers.

Persona amb un llarg, ininterromput, profund i intens compromís amb la democràcia i els drets i les llibertats de Catalunya, lluitador antifranquista i protagonista en la recuperació de la nostra democràcia, el President Barrera va treballar fins al darrer moment per la independència de Catalunya.

Primer president del Parlament restaurat i històric dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya, des de Democràcia Catalana continuarem treballant per assolir la plenitud nacional que anhelà per a Catalunya el Molt Honorable President Barrera, que desitjà un estat amb veu pròpia a la comunitat internacional per al seu, el nostre, país.

Llegir més...

Jan Jambon (N-VA) : "M’és difícil entendre perquè CiU no capitalitza efectivament aquesta majoria ciutadana que vol la independència"

L’associació catalana d’acció internacional Welcome Mr. President, membre fundador juntament amb la VVB flamenca i la SNC escocesa de l‘Aliança Europea per a la Independència’, va ser convidada per la direcció de la Universitat Catalana d’Estiu a portar un representant polític flamenc que conegués prou la realitat i l’evolució del moviment independentista flamenc, tant des del punt de vista social com polític. Així, la WMP va presentar dilluns, al públic de l’auditori, i a la premsa congregada a la Universitat Catalana d’Estiu, un polític flamenc de primera fila: Jan Jambon.

Dos escenaris flamencs, el social i el polític, ben coneguts per la catalana Anna Arqué, de Democràcia Catalana i membre de l’associació Welcome Mr. President, encarregada de fer la introducció de la ponència a càrrec del portaveu de la NVA i diputat flamenc, Jan Jambon.

En la seva introducció, Arqué va destacar el lideratge polític real dels dirigents de la NVA, un lideratge determinat que, sense una realitat social independentista demostrada com era el cas de la flamenca, els ha portat a mantenir-se determinats i a no pactar amb els representants francòfons contraris a la independència de Flandes. Aquesta voluntat a plantar-se, i no cedir davant les pressions unionistes, va provocar la no formació del nou Govern Belga, ara, per més de 430 dies. També s’ha renunciat a càrrecs i privilegis personals a favor de la llibertat col•lectiva flamenca, i com a conseqüència de tot plegat s’ha dissolt la taula de negociacions fa un mes i escaig. ‘El lideratge polític flamenc no es limita a dirigir el que hi ha sinó a liderar la transformació per canviar la realitat administrativa i política del país, és un lideratge polític real i subratllo la paraula ‘real’’, va afirmar Arqué durant la seva intervenció.

La UCE destaca l’anàlisi comparativa que va oferir Arqué de les dues realitats socials i polítiques i aplaudeix el tarannà acadèmic de l’exposició que va oferir Jan Jambon a Prada com a cloenda del cicle de ponències amb el títol: ’Crisi Democràtica i representació territorial’.

El Portaveu de la NVA va fer una pedagògica ponència de l’evolució històrica del nacionalisme i independentisme flamenc per acabar amb una anàlisi del context socio-polític actual i la prospecció dels possibles escenaris electorals en un proper futur.

Jan Jambon preveu que el partit que representa, la NVA, anirà a l’oposició del futur Govern Belga i que unes noves eleccions podrien ser convocades en un futur no llunyà: ‘Aquestes sí seran enteses per la societat flamenca com un ‘referèndum’ vers la independència de Flandes. Votar NVA serà votar sí a la independència i un sí, sens dubte, efectiu’ afirma Jambon. En aquests moments la Nova Aliança Flamenca, NVA, segons una recent enquesta se situa en un 40% en intenció de vot.

Cal destacar també les declaracions de Jan Jambon als mitjans de comunicació en referència a l’èxit del moviment social independentista català, que el defineix com ‘fort, plural i majoritari, una realitat social que conec gràcies a l’Anna Arqué com a responsable d’internacional del procés de la Consulta sobre la Independència i de l’associació WMP’. Jambon reconeix aquestes característiques del poble català com a condicions idònies per tal que els partits polítics majoritaris donin el pas definitiu, declarin la independència de Catalunya i comencin les negociacions amb l’Estat espanyol i la comunitat internacional. Jambon va afegir: ‘M’és difícil entendre perquè CiU no capitalitza efectivament aquesta majoria ciutadana que vol la independència i amb la majoria parlamentària que tenen i juntament amb les altres forces independentistes no declaren la independència de Catalunya’.

Llegir més...

La ultradreta catalana es fa espanyola

Plataforma per Catalunya. Llegeixo que aquesta gent vol fer el pas a la política estatal participant a les eleccions a les Corts espanyoles del 20-N a fi d’escampar la seva línia discursiva xenòfoba per bona part de la península. Mentre no s’il·legalitzi la formació, tenen tot el dret a presentar-se allà on la llei els permeti, però seria bo que el poble de Catalunya tingui plena consciència que un partit d’extrema dreta nascut i alimentat a Catalunya i en català és a punt d’esdevenir el pal de paller de l’extrema dreta espanyola. Per tant, als catalans i catalanes que han compartit o els han rigut les gràcies: #usfelicitofills! Amb els Blas Piñar i altres dinosaures de la meseta semi-retirats o embolicats amb nostàlgia freak, resulta que seran els fidels d’un tal Anglada, català i de Vic, qui abanderin el radicalisme neofeixista.




Sense arguments, sense estètica, sense gràcia. Una taca a la jove democràcia catalana. Plataforma és un accident absurd, grotesc, dels nostres temps. Hi ha gent, potser per manca d’intel·ligència, potser per manca de personalitat, potser per manca de valentia, que encara cauen en el fàcil parany de culpar al de fora de tots els problemes de dins. És el discurs de la xenofòbia, del racisme, de la dreta cavernària, dels fracassats, el lerrouxisme de pa sucat amb oli del segle XXI. El discurs sense fonament fonamentalista de la Plataforma. Catalunya no pot tenir un partit d’extrema dreta populista i racista. En pot tenir de dretes i d’esquerres, unionistes i independentistes, híbrids i transversals, però d’extrema dreta no, no té sentit en una Catalunya històricament construïda a base d’unir cultures i pensaments.



Catalunya no avançarà si no és un estat propi obert al món. A Catalunya el que li cal són poders d’estat per aplicar una política d’immigració pròpia, adequada a la seva realitat i a les seves necessitats, no a la realitat espanyola. Una política que cal d’uns recursos que no tenim. Li cal una política valenta amb mecanismes per integrar el nouvingut i rebutjar aquell, vingui d’on vingui, que només ve a buscar brega en la infinitat de la il·legalitat. Però els problemes de Catalunya, com ara la delinqüència, no s’originen per la immigració. Fa trenta anys no hi havia immigració extracomunitària i també hi havia problemes, de convivència, de seguretat i de tot tipus. Buscar el problema en aquell que té una cultura, una religió o el color de la pell diferent a l’autòcton –si realment existeix el català autòcton o de tota la vida- és una infàmia que només les nacions més pobres i sense personalitat converteixen en discussió política.



Patètic. El discurs de la Plataforma del tal Anglada és tan patètic com irreal. En comptes de buscar les arrels dels grans problemes, d’investigar les connexions dels capos de les xarxes de prostitució o de la venda il·legal al carrer, es dediquen a mortificar el trist venedor de CD falsificat de top manta o la prostituta que guanya deu euros per un servei. Patètic. Per no dir que fan cas omís a la infracció del catalanet que haurà comprat el darrer CD dels Manel al negre de la manta o del guiri holandès que ha rebut el favor de la nigeriana dels deu euros. En comptes d’entendre que no hi ha cap problema si acabem tenint una mesquita per cada cent esglésies catòliques –aquesta deu ser la proporció- perquè tothom té dret a expressar la seva fe com li convingui, es dediquen a veure centres d’Al-Qaeda en tots els centres religiosos que miren a la Meca. És com si es digués que a totes les esglésies catòliques hi ha cèl·lules d’intransigents que prediquen, posem pel cas, us imagineu, que usar el preservatiu és pecat!



Melodia esgarriada. Van ser els murcians als anys trenta, els andalusos als seixanta i ara els toca el rebre a tots aquells que no tenen el passaport espanyol i que no tenen diners. Perquè als adinerats amb turbant bé que tothom els riu les gràcies i les excentricitats. Fins i tot la samarreta del Barça porta el nom d’un organisme extracomunitari, oi? La qüestió és buscar fantasmes fora per justificar els problemes de dins. Que aixequi la mà el constructor, pagès o administració pública que no ha utilitzat mà d’obra barata estrangera per aquelles feines que els autòctons no han fet o no han volgut fer. Perquè treballar vuit hores per uns quants euros quan l’atur dóna més que el miserable jornal? La sobreexplotació de l’estat del benestar ha causat un gran incendi, però millor mirar cap a un altre costat i donar la torxa a l’immigrant i dir que ell és el culpable de tot plegat.

Llegir més...

L’associació ‘Welcome Mr. President' (WMP), porta Jan Jambon a la UCE

L’associació Catalana ‘Welcome Mr. President' (WMP), membre de l'Aliança Europea per la Independència, porta Jan Jambon a la Universitat Catalana d'Estiu que se celebra a Prada de Conflent (Catalunya Nord). La UCE ha convidat WMP a portar un representant de l'escenari polític flamenc per a cloure el cicle d'actes programats amb el títol 'Crisi democràtica i representació territorial'.

Com a ponents per parlar del cas de Flandes l’acte comptarà amb Anna Arqué membre de WMP i número 2 de Democràcia Catalana, que en farà la presentació, i al Sr. Jan Jambon, membre del Parlament Federal belga, Portaveu del partit N-VA i representant flamenc a la taula de negociacions del no-govern Belga.

Durant la ponència es parlarà de l'èxit polític del partit independentista Flamenc NVA, el difícil procés de negociació durant aquest insòlit escenari polític de No-Govern Belga, el context independentista flamenc en referència al cas particular de la batalla de la llengua de l'àrea del BVH i com els casos d'independència paral·lels a Europa ajuden a construir una consciència europea per l'autodeterminació i a Catalunya en particular.

Desprès de la ponència Jan Jambon i Anna Arqué faran una roda de premsa conjunta per als mitjans de comunicació.

L'acte tindrà lloc dilluns 22 d’agost a les 17:00h al poliesportiu de la UCE a Prada.

Llegir més...

Bildu català

Opinar, dir, discutir. I amb el que m’ha arribat avui deu ser el 456è manifest a favor de la unitat. I ahir em van afegir a l’enèsim grup de Facebook a favor del front únic independentista –hi deu haver més grups d’aquesta mena que pàgines de fans del Barça. I suposo que algú ja prepara la manifestació de torn on s’esperarà dos milions de persones tot i que si al final som 4.000 no està malament per ser un dia que molta gent és fora de la ciutat. Continuem? La dinàmica del moviment independentista és absolutament frenètica, però amb un apunt, un trist apunt, sense cap estratègia col·lectiva. Ho tenim tot a favor, diuen les enquestes, però no trobem la pedra filosofal que endreci un maremàgnum de propostes, iniciatives, crides, moviments, protestes, acampades i altres praxis de tot tipus. Si hi hagués una prova olímpica d'opinadors polítics a Catalunya, guanyaríem totes les medalles d’or. Estic força d’acord amb el diputat Uriel Bertran quan fa uns dies va dir que potser arriba el moment de deixar d'explicar el perquè Catalunya necessita la independència i concentrar l'esforç en treballar per aconseguir-la.

De cara a les eleccions generals –estatals- hi ha qui diu que als independentistes no se’ls ha perdut res a Madrid, mentre altres pensen que és precisament a la capital de l’imperi castellà on s’ha de fer pedagogia-denúncia del maltractament que viu Catalunya. No hi ha unitat ni per decidir què cal fer el 20-N. Vejam. Els que proclamen la gran abstenció del vot “indepe” a Madrid, potser no s’han aturat a pensar que aquesta proposta només beneficia el pactista Duran perquè torni a fer el que millor sap fer, pactar, a canvi d’engrunes. Perquè el votant catalanista i fins i tot sobiranista mitjà, davant la conjuntura Chacón-Duran, no dubtarà en donar el vot al democratacristià que algun dia serà ministre espanyol. Per altra banda, és ben cert que la veu independentista a Madrid quedarà ofegada en un parlament espanyol bipartidista i amb uns mitjans de comunicació que silenciaran qualsevol intent de pedagogia-denúncia. Si alguns mitjans catalans ja silencien els parlamentaris independentistes de la Ciutadella, què no faran els mitjans espanyols que segueixen les sessions de Corts?

Unitat? I en el debat de què volem ser quan siguem grans sempre apareix la qüestió de la unitat dels partits sobiranistes i/o independentistes. N’hi ha que diuen que aquest front s’ha de treballar de veritat de cara al 2014, a les eleccions al Parlament, mentre que d’altres ho demanen pel 20-N. Cal ser objectius i realistes. La unitat de totes les forces que volen la independència de Catalunya no s’aconseguirà mai. El mirall Bildu presenta una certa atracció, i més vistos els magnífics resultats que han aconseguit, però Euskadi no és Catalunya ni Catalunya és Euskadi. D’entrada, allà tenen un concert econòmic que no tenim aquí. I allà han tingut una lluita armada que feliçment no hem patit aquí. Però en clau estrictament estratègica, Bildu és una coalició de partits independentistes d’esquerra, que tots junts allà sumen molt. A Catalunya, en canvi, resulta que, estadística en mà, el partit que concentra més votants a favor de la independència és CDC. I no és d’esquerres, precisament. Ni la mateixa ERC, sense deixar de ser progressista, no té els postulats, per entendre'ns de les CUP. I altres forces com SI, Rcat o Dcat es mouen en el terreny de la transversalitat ideològica.

Realitat. Serà difícil arribar a un acord quan cal recordar que la crida a la solidaritat independentista que es va fer ara fa un any, just quan va néixer la coalició Solidaritat Catalana per la Independència, de la mà de Laporta, López Tena i Bertran, no va obtenir resposta de cap partit parlamentari o amb presència municipal. A les municipals del passat 22 de maig, la crida de SI –ja sense Laporta- als seus va ser la d’anar en solitari en ciutats com Barcelona. Difícil, doncs, abillar una imminent front únic perquè hi ha massa matisos polítics per resoldre. I egos. Potser resulta més noble no arribar a acords estables i sí a un pacte de no–agressió que no pas viure el drama de trencar peres l’endemà mateix de les eleccions quan s’hagués de decidir, posem pel cas, què cal fer davant el moviment dels “indignados”. Aquest trencament a les primeres de canvi, que seria inevitable si no se signen protocols de lleialtat i solidaritat, provocaria frustració i donaria força als adversaris que volen que continuem en la grande e indivisible. A Catalunya les forces independentistes d’esquerres no sumen com sumen les que conformen Bildu. I la unitat nacional és complicada sense acords de mínims ideològics. Aquí som molts independentistes que volem arribar al mateix lloc, però els camins per assolir-ho són divergents. És la realitat.

Per fer un Bildu a la catalana –tant de bo!, que quedi clar- ens cal abans entendre com aplicar en política catalana tres conceptes: generositat, lleialtat i renúncia. Si no es té clar, millor deixar-ho estar i no fer el ridícul. Us proposo un simple exercici: navegueu un dia sencer per la xarxa i fòrums de digitals. Si al final del dia no veieu en cap mur mofa, insults o retrets infantils entre independentistes, ens comencem a creure que el Bildu català pot ser possible. Mentre, com que ara mateix, potser vostè ja estarà escrivint un comentari en aquest fòrum per posar-me a parir, continuem fent veure que volem la unitat mentre continuem instal·lats en el joc del “frikandó”. Fer trampes al solitari és trist i avorrit, però hi ha que hi gaudeix de valent. Mentre el psicoanàlisi del moviment independentista català sigui mereixedor d’una assignatura pròpia a ciències polítiques no hi haurà res a fer. Mentre tots coneguem aquell que cada dia va pregonant que “jo sí que porto anys en la lluita independentista i aviat ho arreglaria”, és a dir, mentre aquells egocentristes que han participat en totes i cadascuna de les cercaviles sobiranistes, vulguin erigir-se en mestre-tites i liderar l’independentisme català, oblideu-vos de Bildus nostrats. Qui es pensi que perquè al seu passaport “indepe” apareixen timbrats segells de tots els actes dels darrers trenta anys té més dret que els altres fa un flac favor a la causa. Perquè aleshores el personalisme i la vanitat ens conduirà a la situació actual. Al no-res i al qui dia passa, any empeny.

Jordi Finestres

Llegir més...