Quan eres petit, què volies ser de gran?
Missioner, metge i davanter centre del Barça.
Missioner?
Sí. La meva primera vocació va ser anar-me’n a les missions. Imagino que em va influir estudiar en un col·legi de capellans. També volia ser metge perquè el meu avi i el meu pare eren metges. I, per últim, com que m’agradava molt el futbol, el Barça i el meu ídol era en Johan Cruyff, volia ser davanter centre del Barça. Vaig intentar ser metge, però la nota de tall per entrar a la facultat de medicina era de 7,2. Com que m’havien expulsat del col·legi em va abaixar la mitjana a un 6,5 i vaig haver d’elegir entre entrar en una altra facultat i quan acabés el primer cicle passar a medicina, o entrar a dret i acabar la carrera. Vaig acabar decidint-me per la segona opció.
Diuen que jugant a futbol, la toques bé.
Em defensava, però per dedicar-te al futbol cal molta disciplina. No ho feia malament, però m’agradava dedicar el meu temps lliure a unes altres coses. Quan el futbol va començar a posar-se seriós, jugant a tercera divisió amb el Sant Andreu ho vaig deixar. Mai no vaig somniar ser president del Barça, però encara avui somio formar part del primer equip i jugar al Camp Nou. A vegades, fent conya amb els amics, els deia: “Imagineu una final de la Champions que acaba empatada, es juga la pròrroga i el marcador continua sense moure’s, arriba la tanda de penals i xuten tots els jugadors i tots marquen i, en lloc de tornar a començar la ronda, hem de xutar els penals els entrenadors i finalment els presidents?” Imagina’t [riu].
Quina pressió!
Com m’agradaria! I marcar-lo, evidentment.
Per la teva personalitat i caràcter, si t’haguessis dedicat al futbol, a quin jugador creus que t’assemblaries?
Era un imitador sense cap mena d’èxit d’en Johan Cruyff. Jugava de davanter centre o mitja punta. Era ràpid i tenia tècnica. Com he dit, el meu ídol era en Cruyff, però també en Sotil, m’agradava en Charly Rexach i hi havia en “Milonguita” Heredia, que també era molt guerrer.
I jo que et feia més de l’estil d’en Hristo Stòitxkov.
També, passa que en Hristo era esquerrà i jo sóc dretà. Un altre jugador que m’agradava molt era en Bernd Schuster, feia uns desplaçaments al mig del camp espectaculars. I en Romário, un assassí de l’àrea.
Com te’n sorties, amb la cua de vaca?
Com he dit, sóc un mal imitador de tots ells [riu]. Evidentment, tampoc no ens podem oblidar d’en Pep Guardiola. I encara que sóc cruyffista, el millor jugador de tots els temps és Leo Messi.
Messi és el deu i Déu.
Ha superat tots els registres, fins i tot ha superat un altre referent com en Maradona. Un jugador, en Maradona, que en el poc temps que va ser al Barça ens va donar molt. Amb la nostra samarreta va marcar gols sublims, com aquell al Bernabéu, si no recordo malament durant la final de la Copa de Lliga. O el que va marcar al camp de l’Estrella Roja de Belgrad. Malauradament, primer va agafar l’hepatitis i després va patir la lesió causada per l’entrada, sense cap mena de sentit, de Goikoetxea. Si parlem de barcelonisme, amb tot, els personatges més importants aquests últims cinquanta anys són Cruyff, Messi i Guardiola. Cruyff ens va canviar la mentalitat: any 1974, 5-0 al Bernabéu i primera lliga guanyada en catorze anys. Els nanos de la meva edat no havíem vist guanyar mai res al Barça. El seu estil va ser la inspiració per crear el millor Barça de la història, això i la feina de persones com en Txiki Begiristain i en Frank Rijkaard fins a arribar a l’excel·lència amb en Pep Guardiola.
Tornant enrere, explicaves que en el futbol et mancava disciplina i que en els estudis et van fer fora de l’escola. Déu n’hi do.
Era una mica gamberro, sí, encara que com qualsevol noi de la meva edat. Era bon estudiant, però em rebel·lava contra situacions que considerava injustes. És l’adolescència, veus les coses d’una altra manera i creus que tens causes per les quals lluitar. I sí, em van expulsar del col·legi i de la mili [riu].
També!
I en Núñez gairebé m’expulsa del Barça [riu]. Amb el temps veus les coses d’una altra perspectiva, i els militars i els capellans són estaments que fan la seva funció dins la societat, però, com he dit, no deixava de ser un jove més. A COU teníem un professor de física que ens havia suspès a tots durant la primera meitat del curs. Vaig robar l’examen final i vaig donar-lo a tots els companys. Companys amb molt males notes, en aquest examen van obtenir vuits i nous i el professor, evidentment, es va ensumar alguna cosa. Ens van tancar a tots dins una aula i no ens en van deixar sortir fins que no va sortir el responsable, en aquest cas jo. Van enviar una nota a casa on deien que m’expulsaven per “ faltas de asistencia no justificadas, faltas de respeto al profesorado, actitud negativa respecto al grupo y robo de exámenes”. Durant la mili vaig voltar per tot Espanya. Fins i tot vaig fer maniobres a Egipte.
A Egipte?
Sí, no puc explicar-te-la tota perquè encara em sortiria alguna causa pendent, però la mili ja va començar malament. Estudiava i treballava intentant demorar la meva incorporació el màxim possible, fins que ja no em va quedar més remei sinó anar-hi. Em va tocar fer-la a Sant Climent Sescebes, a l’Alt Empordà, però quan hi vam arribar ens van dir que hi havia massa gent i que farien un sorteig i quinze de nosaltres hauríem de marxar a Tenerife. Jo vaig ser un d’aquests quinze. Tot just arribar a Tenerife ja em van incomunicar durant una setmana.
Per què?
Em vaig rebel·lar pel menjar. Ens donaven carn de camell de la guerra de l’Àfrica. Havia caducat i allò no hi havia qui s’ho mengés. Posteriorment em van enviar a l’acadèmia de Valladolid, i allà me’n vaig anar tot i estar arrestat [riu]. Va haver-hi una confusió que vaig aprofitar per agafar el cotxe i venir a Barcelona. Quan vaig tornar em van obrir un expedient disciplinari i em van tancar quinze dies al calabós. Finalment, em van enviar a la caserna del Bruc de Barcelona, a la caixa de recluta on ens van ajuntar tots els desnonats: legionaris, drogoaddictes… fins i tot hi havia un capellà de l’Opus. El mes d’agost, quan només em quedava un mes i mig de mili, una amiga em va dir que se n’anava a passar les vacances a Egipte. “Ah, sí? Doncs jo també.” Vaig sortir per la porta i vaig marxar a fer maniobres a Egipte. Amb la inèrcia que portava havia perdut la por del calabós. Pensava que quan tornaria m’enviarien a Figueres amb en Tejero, però vaig tenir la sort que durant un mes els meus amics em van substituir a l’hora de passar llista: “Laporta? Presente!” Val a dir que hi havia molta confusió perquè era l’agost i hi havia molta gent amb permís de vacances. Vaig salvar-me.
No havies somniat ser president del Barça, però va arribar un moment en què ho vas ser.
Va ser el 2002, després d’haver fet l’Elefant Blau i haver anat a la candidatura d’en Lluís Bassat. Unes eleccions que vam perdre. Ell va voler repetir, però vaig creure que no era el candidat ideal, sinó que havia de donar pas a una altra persona, no jo sinó qui fos, i ell sumar-s’hi com a vicepresident. Quan vaig veure que continuava amb la mateixa idea, amb un grup de companys ens vam veure preparats per presentar la nostra pròpia candidatura. Des del 1997 que seguíem l’actualitat econòmica del club, perquè l’esportiva ja la sabia des dels cinc anys, i em vaig veure capacitat per dirigir l’entitat.
Et consideres un líder?
Això ho han de considerar els altres. Em considero una persona que assumeix desafiaments i que s’estima la gent. Per mi el primer sempre són les persones. M’agrada assumir responsabilitats i intentar construir i fer coses. Si això conforma una personalitat de lideratge… Jo sóc així.
Quan s’ocupa aquest càrrec és molt difícil separar el seguidor del president?
A mi només m’ha costat separar-lo en comptades ocasions. Sóc una persona amb caràcter, però no miro el futbol amb fanatisme, sinó des del joc. Estic convençut que en qualsevol altra circumstància també hauria estat soci o seguidor del Barça, perquè és un equip que sempre busca l’excel·lència del futbol. El Barça és el futbol en estat pur. Si a això, hi afegeixes els jugadors que hem tingut i la càrrega simbòlica de país… Crec que durant la meva etapa de president hem donat raons perquè la gent es vinculi al Barça. Un club amb uns valors que ha projectat una imatge molt bonica al món, especialment amb la nostra relació amb Unicef. Això ha fet que el Barça sigui un club únic al món i que el sentiment barcelonista sigui compartit a tot arreu. I no cal parlar de què representa el planter i figures com Xavi, Inesta, Piqué, Messi… I en Guardiola, perquè la seva història és la més bonica del Barça.
Acabarà de president del Barça, en Pep Guardiola?
Té la capacitat. Si ell s’ho proposa, ho serà.
El votaries?
Sí, i tant.
Aquest caràcter teu de què parlaves, t’ha jugat males passades?
I tant! Quan agafo una responsabilitat, m’hi dedico plenament i això té conseqüències. Sé treballar en equip i les decisions que es prenen en equip són les que s’han d’executar. Però no accepto executar decisions que han adoptat uns altres que no assumeixen les responsabilitats de les conseqüències. Hi havia alguns que pretenien manar al Barça a través d’una persona interposada. Evidentment, si creien que jo era aquesta persona interposada, anaven equivocats. Crec que tinc molta gent a favor, però també hi ha uns quants que no em suporten, més quan hem tingut èxit. Finalment, el Barça també m’ha costat el matrimoni, i això sí que m’ha fumut.
Paga la pena, ser president del Barça?
Per algunes coses sí i per unes altres és una llàstima. Ser president del Barça és una gran responsabilitat. El Barça té una gran càrrega simbòlica i vaig intentar donar aquest sentit al club. Una identitat que crec que també ens ha fet guanyar, perquè els nostres jugadors, a vegades conscientment i unes altres inconscientment, saben què significa vestir aquesta samarreta. Les victòries del Barça són també les victòries d’un país, d’una nació i d’una cultura.
N’hi ha que viuen en cavernes?
Evidentment que hi ha la “caverna” i jo l’he patida en primera persona aquests últims anys. És un conjunt d’interessos polítics, econòmics i mediàtics que s’apliquen en favor de l’ultraespanyolisme. El més trist és que alguns d’aquí els fan el joc.
Com?
Ajudant a destruir el que construíem al Barça perquè els feia por.
Com a president del Barça, t’has sentit perseguit?
No és una qüestió de sentir-me perseguit, sinó que en alguns àmbits, després dels èxits que hem tingut, hi havia ganes que no funcionés el que fèiem. Malgrat tot, vam construir el millor Barça de la història i el millor club del món.
Què en destacaries, del teu llegat de president?
La feina diària perquè el Barça sigui més que un club al món. Això és el que va fer possible tots els títols que vam guanyar. Això va fer possible que en una temporada ho guanyéssim tot. I també em quedaria, i això va dedicat a la “caverna”, el 2-6 al Bernabéu. Aquests són els resultats que generen afició. La victòria s’ha instal·lat en el barcelonisme i això ho hem deixat en herència als qui ara gestionen el club, però malauradament es dediquen a desprestigiar-nos. Si reps el millor Barça de la història, gaudeix-ne. En canvi, ells es dediquen a destruir-lo, sobretot en l’àmbit econòmic.
En quina situació econòmica vau deixar el club?
Boníssima. La Caixa i el Banco de Santander no et donen un crèdit de cent cinquanta milions d’euros si el club va malament. No pots fitxar jugadors si el club va malament econòmicament. I ningú no et pagarà per posar publicitat a la samarreta si no ets un club de referència.
Què n’opines, del tema de Qatar?
Sóc d’Unicef, encara que no m’hi fico perquè cadascú té la seva manera d’entendre el club. Això sí, portar el logo d’Unicef a la samarreta és la millor decisió no esportiva que vam prendre durant els nostres anys a can Barça. Amb tot, si ells han pres la decisió de posar el logo de Qatar Foundation a la samarreta, que no diguin que és per raons econòmiques, perquè no és veritat. De la mateixa manera, que no ens vulguin vendre la moto que això és una fundació per ajudar els nens orfes del món, perquè és un fons sobirà que el que vol és rendibilitat de les inversions. No és una crítica, és una decisió que han pres i que s’ha de respectar, però jo sóc d’Unicef.
Per què vas decidir fer el pas a la política?
Com a ciutadà sempre he tingut inquietuds en aquest sentit. El Barça m’ha permès conèixer món i veure que si no ets un estat no et respecten. Una Catalunya que no té un estat al darrere per defensar la seva cultura i els seus interessos socials, polítics i econòmics no té cap poder al món. Això em creava certs neguits. Encara que es digui el contrari, mai no m’havia plantejat passar-me a la política fins al meu últim any de mandat, quan vaig anar a la manifestació de l’11 de setembre i em vaig adonar que calia crear una plataforma per donar a conèixer els avantatges que té que Catalunya esdevingui un estat.
Democràcia Catalana?
Sí. I això va coincidir amb el moment en què em vam venir a buscar un polític i un notari, l’Uriel Beltran i l’Alfons López Tena. Aleshores sí que vaig decidir definitivament fer el pas a la política creant una coalició, Solidaritat per la Independència. Vam intentar que s’hi sumessin Reagrupament, Esquerra i Convergència i presentar-nos tots plegats a les passades eleccions del Parlament de Catalunya com un front català. Ells no van voler sumar-s’hi, però nosaltres vam obtenir quatre escons, un fet històric en la política catalana. Encara que també he de dir que jo me n’esperava més.
Et consideres un guanyador?
Competeixo per guanyar. Prefereixo ser el millor que el primer, perquè normalment si ets el millor també seràs el primer. Amb Democràcia Catalana vull crear fronts catalans amb aquesta mentalitat: guanyar, construir, sumar… Al Parlament vam guanyar quatre escons i ara hem de guanyar la clau de la governabilitat de la ciutat de Barcelona, i això només és possible amb Unitat per Barcelona. El que no entenc és competir per perdre i dividir. Les consultes per la independència han estat el moviment social més important de la història del nostre país, però ara el que cal és poder polític, fer una declaració d’independència al Parlament de Catalunya i organitzar un referèndum oficial. Els independentistes hem de superar les divisions en els moments en què hi ha eleccions per sumar i tenir presència a les institucions de govern, perquè és allà on s’assoleix la independència. No treballo per als independentistes, treballo per la independència. Hem d’unir totes les nostres forces i talent perquè Catalunya sigui un estat, i Barcelona, com una de les ciutats més importants del món, ha de ser la punta de llança d’aquest desig.
T’agradaria ser president de la Generalitat?
M’agradaria ser president de la Generalitat d’un estat català reconegut per la comunitat internacional. És a què hauríem d’aspirar tots els qui ens dediquem ara a la política.
365d365e
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada