El proper 4 de novembre, a dos quarts de vuit del vespre i a la sala d'actes del centre cívic La Sedeta farem la presentació de l'Assemblea Nacional Catalana. Amb la presència, per part de Democràcia Catalana, de Joaquim Batista.
diumenge, 30 d’octubre del 2011
dijous, 27 d’octubre del 2011
Macià, Companys i Mas
Macià i Companys no tenien la pressió mediàtica d’avui. Tot i la brillantor crònica, l’article genial, dels Pla i Planes, per exemple, no en tenim constància del seu minut a minut com a polítics com tenim dels nostres polítics coetanis. Segurament, un seguiment més minuciós de la seva activitat hagués evidenciat certes mancances que la història, afortunadament per a ells, ha tapat. Macià i Companys, a més, no havien de conviure, com ara, amb un passat llastimós com el que arrosseguem. La Catalunya plena i sobirana que s’alçà l’abril del 1931 volia deixar enrere uns anys de greuges, però flotava a l’ambient una sensació que tot estava per fer. La Catalunya actual, en canvi, encara viu sota els efectes ferotges de quaranta anys de foscor i una transició mal resolta que va donar lloc a un sistema autonòmic que ha estat acceptat per una majoria durant anys i que ha calat en el dia a dia de molts catalans. I, per últim, la Catalunya de Macià i Companys, tot i l’arribada, als anys vint, de l’onada immigratòria murciana, encara no estava construïda sociològicament, com avui, per les milers de famílies que se senten espanyoles perquè són espanyoles. A Macià i Companys els tocà gestionar els sentiments populars, espontanis i gens prostituïts de la població, sense interferències de mitjans de comunicació espanyols que fessin creure que la legalitat passa per ser espanyols i que això és una condició gairebé inamovible, com inamovible és aquest carai de Constitució que durant molts anys hem percebut com un quelcom gairebé sagrat.
Afortunadament, les coses van canviant. Les noves generacions de catalans, portin o no sang espanyola, es van adonant que continuar sent espanyols ens porta cap a camins pobres, econòmicament, culturalment i diria que moralment. Així ho diu l’enquesta de CEO. Amb tot, enquestes a banda, la realitat és que l’independentisme polític català encara viu en un estatus de certa confusió. Fins fa ben poc el discurs independentista passava per una qüestió identitària, on paraules com dignitat o opressió guanyaven la partida a expressions com espoli fiscal o estat propi. El gran problema de l’independentisme fins fa ben poc era fer creure que es volia marxar d’Espanya i punt sense tenir en compte que a Catalunya hi viuen i treballen milions de persones que o bé se senten espanyoles o bé són, directament, espanyoles. I que amb discursos abrandats no només no els portàvem cap als nostres posicionaments, sinó que ens els posàvem en contra. Avui, afortunadament, més enllà dels atacs a la nostra llengua, les raons de dir adéu a Espanya són principalment econòmiques i en això ja hem guanyat molts adeptes. Arribar a final de mes amb dignitat té més força i s’entén millor que parlar català amb dignitat.
Macià i Companys van fer allò que els reclamava majoritàriament el poble. I crec que Mas faria exactament igual. El president Mas, ho ha dit en més d’una ocasió, creu que la independència s’aconseguirà quan el poble estigui prou madur per fer el pas cap a la llibertat. Cal demostrar a Mas que més enllà de l’enquesta, aquest moment de maduresa ja ha arribat. Que hem entès el missatge que no tot passa per una qüestió identitària sinó que és una qüestió de supervivència. O ens gestionem nosaltres mateixos els nostres recursos, o els veïns de l’altra banda de l’Ebre ens els continuaran mal gestionant.
Ara és el moment decisiu i cal no errar-la. Cada vegada més gent que se sent tan espanyola com catalana o més espanyola que catalana comença a fer el pas cap a la reclamació de la plena sobirania fiscal, pas previ a la plena sobirania política. No podem perdre l’oportunitat que ens dóna la construcció progressiva d’aquesta majoria. No ens podem permetre, per exemple, encallar-nos en debats infantils sobre si, posem pel cas, un referent de la música catalana, parla amb castellà amb els seus fills. Gerard Quintana parla amb castellà amb els seus fills i també ho fa en català, els ho ben asseguro, però encara que només ho fes en castellà, Quintana vol la independència de Catalunya. Faríem bé de deixar de repartir carnets de puresa “indepe”, faria bé la caverna independentista de deixar de tocar els dallonses al personal marcant els requisits que comporta ser un catalanet com cal. És el moment de decidir si volem una Catalunya lliure oberta al món o una Catalunya de “tresines” de l’Eixample tancada en ella mateixa, amb les seves fòbies i les seves neures.
Companys i Macià van fer allò que percebien que volia el poble. Demostrem als que manen avui que si anem junts, sense retrets, sense distincions, sense personalismes i sense provincianismes estèrils, serem imparables, com diu el mite. El procés cap a la independència serà imparable, volia dir.
Jordi Finestres
Democràcia Catalana
dimecres, 19 d’octubre del 2011
Democràcia Catalana desmenteix la informació apareguda avui a un diari sobre la representació d’Anna Arqué a l’Institut Europeu de la Mediterrània
Democràcia Catalana vol desmentir una informació apareguda avui al diari El Mundo, edició de Catalunya, i mencionada en altres mitjans, sobre la representació d’Anna Arqué a l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed).
En aquest sentit, expressem que:
1. Anna Arqué és membre, com a assessora externa, de la Junta de Govern de l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed), una representació que no comporta cap tipus de remuneració econòmica ni dietes. Aquesta representació fou a petició del grup municipal Unitat per Barcelona, format per Esquerra Republicana de Catalunya, Democràcia Catalana –partit en el qual milita Arqué- i Reagrupament Independentista. Arqué comparteix representació del Consistori a l’IEMed amb Xavier Trias, alcalde de Barcelona; Jordi Martí, regidor de Presidència i Territori; Sònia Recasens, segona Tinència d’Alcaldia, i tinenta d’alcalde d’Economia, Empresa i Ocupació, i Joan Puigdollers, regidor de Medi Ambient i Serveis Urbans.
2. No és cert que Anna Arqué hagi estat nomenada membre de la Junta de Govern de l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) per l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias. I encara més greu és publicar la informació dient que “Trias coloca de asesora a la ‘número 2’ de Laporta”. Aquest diari i qui firma la notícia hauria de saber perfectament que la presència d’Anna Arqué, com la d’altres representants no-regidors del consistori barceloní, forma part dels espais de representació que tots els grups municipals de l’Ajuntament de Barcelona tenen en diversos organismes públics, mixts i privats. Recordem que aquests espais de representació no comporten cap retribució econòmica, ni en sou ni en dietes, per als seus representants.
3. Democràcia Catalana, com a partit formant del grup municipal Unitat de Barcelona, té representació, a banda del mencionat IEMed en la persona d’Anna Arqué, en el 22@BCN en la persona de Lluís Mosella, com a vocal, i en el Consorci Auditori i Orquestra en la persona de Bernat Dedéu, com a vocal. En tots aquests casos sense cap remuneració econòmica ni dietes.
Per última, recordar que Anna Arqué, responsable de la comissió d’Internacional del procés de la Consulta sobre la Independència, ha destacat en els últims anys per la seva tasca en la internacionalització del conflicte català des del moviment social, un treball voluntari que continua desenvolupant en diversos àmbits nacionals i internacionals, com l'Aliança Europea per la Independència. Arqué va participar, els propassats dies 6 i 7 d’aquest mes, com assessora de l'Ajuntament de Barcelona a la Conferència Internacional de l’EuroMeSCo, organitzat per l’IEMed, que es va celebrar al Palau Pedralbes de Barcelona.
dijous, 13 d’octubre del 2011
L'Arxipèlag de Perpinyà per a tota Catalunya!
Gràcies a Unitat Catalana el propassat dilluns vaig tenir el plaer d’assistir com a convidada a la inauguració del teatre l’Arxipèlag de Perpinyà. Durant l’estona prèvia al començament de l’espectacle es notava un cert –i natural- nerviosisme i molta, molta expectació per veure per dins la realització d’un somni, deu anys de feina i una gran inversió econòmica amb fons europeus. Les salutacions durant aquesta estona a la resta de convidats era, com és habitual, eclèctica i entusiasta. Polítics però, de la Catalunya Sud pocs, massa pocs, el batlle de Salt, Jaume Torremadé, municipi que acompanya Perpinyà, juntament amb Lleida, en aquest projecte d’Escena Catalana ‘transfronterera’ i l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, ambdós amb d’altres membres dels consistoris municipals. Però de la capital de la Catalunya del Sud res, i de la resta de comarques o terres catalanes, tampoc. Jo havia seguit aquesta iniciativa i entenent la importància del fet em sorprèn la manca d’il·lusió d’altres polítics catalans, avesats a l’àmbit cultural o no, d’acompanyar als amics de la Catalunya del Nord en una estrena tan important per a TOTS els catalans i catalanes.
Mentrestant ens saludàvem, les valoracions de l’exterior de l’obra arquitectònica es comentaven lliurament i val a dir que de manera no gaire unànime, semblava que les expectatives eren totes posades en el seu interior i en l’esperat programa d’espectacles.
Vàrem entrar, i tant l’interior de l’edifici com la programació publicada van rebre un satisfet i unànime vist-i-plau: ‘estem contents’, deia el semblant dels presents que omplíem de gom a gom el teatre.
El director del flamant nou ‘Arxipèlag’, Domènec Reixach, anterior director del Teatre Nacional de Catalunya va encetar el torn de discursos. Les seves primeres paraules oficials van ser una salutació en català. Bon començament, curt sí, però entès, com una declaració de principis sincers d’aquesta identitat ‘transfronterera’ catalana, i tot i el comentari que li va dedicar en el seu torn el ministre de cultura francès, entre broma i reprovació, amb un: ‘…l’encara accent català en el teu francès’, la veritat és que tothom semblava encantat del nomenament d’en Reixach, un català del Sud nomenat per dirigir un teatre ambiciós com el de Perpinyà per a que sigui un teatre de qualitat i proper a tots els catalans, tots.
Del discurs del ministre francès de cultura, podem dir que va fer una balança intel·ligent, va donar corda a la importància de la identitat catalana, però dins un territori que anava remarcant ibèric i rossellonès, és a dir, ‘viviu la vostra ànima!, però amb els peus a casa meva’. Ok, per ara...
L’espectacle jo no gosaré avaluar-lo, la cultura és plat individual, es tasta i es digereix en paladars molt diferents. Enhorabona, però, a tots els qui fan possible aquesta meravella que es diu teatre.
El meu interès era purament nacional, és a dir, tot i la coneguda qualitat del compositor de l’obra i dels seus intèrprets, dilluns vaig pujar a Perpinyà per la importància socio-política de l’esdeveniment, i el teatre l’ofereix. A saber: al teatre Arxipèlag de Perpinyà, tots els espectacles que s’interpretin en francès seran traduïts al català, llengua natural de Catalunya. Sí, jo ho he entès bé i sí, vosaltres ho esteu llegint bé.
Al teatre Arxipèlag, a la Catalunya del Nord, oferiran el cent per cent dels espectacles que es facin en francès amb subtitulació al català, mentre que a la Catalunya del Sud, donem gràcies per tenir un deu per cent de la subtitulació en català als nostres cinemes.
Això em dóna peu a escriure breument una reflexió important envers la llengua catalana a la Catalunya del Nord amb la informació que em facilita en Brice Lafontaine, Secretari General d’Unitat Catalana i recentment nomenat membre del Comitè consultiu pels Afers Catalans a l’Ajuntament de Perpinyà:
“Contràriament al que es podia llegir en un article de l'Avui del dilluns 18 de juliol, segons l'ISC
(Institut de Sociolingüística Catalana de la Generalitat de Catalunya) l'estudi que es va realitzar l’any 2004 ens ensenya que un 65,3% dels nord-catalans entenen el català i un 37,1% el sap parlar”, apunta Lafontaine.
Aquestes dades oficials desmenteixen l’arrelat pensament que a la Catalunya del Nord són quatre els que parlen o entenen el català: “La supervivència del català és responsabilitat de tothom i no es pot acceptar que a qualsevol lloc on se'l parla (sobretot al bressol mateix de Catalunya) pugui desaparèixer.” No puc estar més d’acord amb l’amic Brice.
La traducció simultània del francès al català em recorda quan, per a l’acte final de la Consulta sobre la Independència a Barcelona, vaig fer subtitular al català el discurs preparat en espanyol de l’Observador Internacional Juan Carlos Moreno Cabrera, Catedràtic de lingüística de la Universidad Autónoma de Madrid. Subtitular de l’espanyol al català em van valdre unes quantes aixecades de cella: ‘Molts catalans del Nord no saben l’espanyol’, els hi contestava. I és que és cert!
Els catalans parlem moltes llengües, però no tots les parlem totes, l’única afirmació correcta és que els catalans parlem la nostra llengua: el català! Per tant, subtitulem en català, perquè hi ha catalans que no saben espanyol com hi ha catalans que no saben francès.
Els catalans no ens concentrem tots en el territori, per ara, d’administració política espanyola. A veure si la teòrica, tan, aparentment, apresa en converses i temps electorals, comença a veure’s en les nostres decisions quotidianes, les de tots, privades o públiques, siguem botiguers o siguem directors de teatre, i encara més, essent polítics!
Ah! I evidentment, molt contenta de retrobar-me amb en Sergi López que, no cal dir-ho, és un gran actor i un ferm company per la independència ;)
Anna Arqué
Victòria i Independència
dimecres, 12 d’octubre del 2011
Memorial democràtic
Avui no hi ha res a celebrar. Ja està dit. Bé, en el meu cas, celebro l’onomàstica de la meva mare, Pilar. I els que celebren allò de la Hispanidad que s’ho facin mirar, de veritat. Espanya és un país ben estrany en això dels festeigs patriòtics: celebren una conquesta que va donar peu a una barbàrie que va posar punt i final a ètnies senceres. Espanya va violar, ja a finals del segle XV, tots els drets humans que es puguin imaginar. Va violar la dignitat humana. I més de cinc segles després va i ho celebren. Amb un parell!, si em permeten l’expressió. Però Espanya ja és això, un estat que mai haurà estat capaç d’articular-se com a nació i que de tant en tant ha somniat en ser l’imperi que fou fa segles com durant el franquisme quan deien allò de la una, grande y libre. Pobres.
El problema d’Espanya és que Espanya mai ha estat ben bé una, ni és massa gran i això de lliure caldria preguntar-ho a tots i cadascun dels ciutadans que hi viuen. Però la virtut d’Espanya és que, amb un parell –torno a ser una mica sòrdid amb l’expressió, disculpin- se sent orgullosa de tots els moments gloriosos de la seva història, encara que la incertesa glòria del seu passat estigui tacada de sang com l’anomenat episodi del Descubrimiento –descobriment de com aplicar tècniques genocides?-. Encara com Espanya no celebra la seva diada l’11 de setembre, per recordar als espanyols l’ocupació-espanyolització de Catalunya.
Si jo fos el conseller de Cultura. La resta de l’article ja no la dedicaré a parlar més de la Fiesta nacional dels espanyols, sinó del greu, preocupant i trist coneixement de la nostra història, la catalana. Crec que a Catalunya és on es publiquen més llibres per editorial sobre temàtica històrica –contemporània, bàsicament-, on fem més exposicions i xerrades i, tanmateix, on hi ha un desconeixement més evident de la nostra cronologia. O no ens interessa o no acabem de saber com divulgar-la. O senzillament com que no som un estat no tenim una política de memòria històrica de veritat. Si jo fos el conseller de cultura no dubtaria en dotar la nova etapa del Memorial Democràtic –o com es digui- d’un pla estratègic valent, amb mirades amples, amb voluntat que arribi a tothom. Res a veure, doncs, amb l’etapa precedent, la del Memorial del senador Saura. I, si fos el conseller de Cultura, no dubtaria ni dos minuts en posar l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté al capdavant. Solé i Sabaté ha dedicat més de la meitat de la seva vida a explicar i divulgar la nostra història, amb passió, encert i valentia. Ell, amb gent com el Joan Villarroya i altres grans historiadors de casa nostra, tot s’ha de dir, van fer, ja a finals dels setanta, uns treballs de recerca sobre la guerra i la postguerra a Catalunya que en qualsevol país normal i valent haguessin estat reconeguts amb tots els honors.
Solé i Sabaté és incansable. En qualsevol moment i en qualsevol hora és capaç d’imaginar un nou projecte d’investigació històrica que, ves per on, s’acaba realitzat. És un home de paraula i d’acció. És un home amb conviccions, llest, viatjat, amb prestigi. Sap transmetre i sap captar. El meu germà, la primera vegada que hi va parlar, em va dir, “és molt savi”. És un dels nostres savis. Potser hi ha altres homes i dones que mereixen dirigir la memòria històrica del nostre país, que no hauria de ser la memòria oficial que convé al govern de torn. Memòria nacional vol la història de tots, dels que pensen com els que manen i dels que no. Cal fer-nos grans de veritat, amb accions concretes, no només amb proclames de boqueta. La història d’Espanya val la pena conèixer-la com la de França o d’Anglaterra, i més amb tants episodis mal o benvinguts que hem compartit amb altres països, però si no coneixem la nostra història no entendrem res quan diem allò de som una nació. Que som una nació no és un hashtag, és una sentència que té sentit si sabem mirar enrere i si ho sabem interpretar. En Solé i Sabaté ens podria ajudar, i molt. L’únic problema que té és que no és de la Família, però a veure si l’agafem despistada i, per una vegada, guanya el sentit comú i no el sentit polític.
Jordi Finestres
Llegir més...
El problema d’Espanya és que Espanya mai ha estat ben bé una, ni és massa gran i això de lliure caldria preguntar-ho a tots i cadascun dels ciutadans que hi viuen. Però la virtut d’Espanya és que, amb un parell –torno a ser una mica sòrdid amb l’expressió, disculpin- se sent orgullosa de tots els moments gloriosos de la seva història, encara que la incertesa glòria del seu passat estigui tacada de sang com l’anomenat episodi del Descubrimiento –descobriment de com aplicar tècniques genocides?-. Encara com Espanya no celebra la seva diada l’11 de setembre, per recordar als espanyols l’ocupació-espanyolització de Catalunya.
Si jo fos el conseller de Cultura. La resta de l’article ja no la dedicaré a parlar més de la Fiesta nacional dels espanyols, sinó del greu, preocupant i trist coneixement de la nostra història, la catalana. Crec que a Catalunya és on es publiquen més llibres per editorial sobre temàtica històrica –contemporània, bàsicament-, on fem més exposicions i xerrades i, tanmateix, on hi ha un desconeixement més evident de la nostra cronologia. O no ens interessa o no acabem de saber com divulgar-la. O senzillament com que no som un estat no tenim una política de memòria històrica de veritat. Si jo fos el conseller de cultura no dubtaria en dotar la nova etapa del Memorial Democràtic –o com es digui- d’un pla estratègic valent, amb mirades amples, amb voluntat que arribi a tothom. Res a veure, doncs, amb l’etapa precedent, la del Memorial del senador Saura. I, si fos el conseller de Cultura, no dubtaria ni dos minuts en posar l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté al capdavant. Solé i Sabaté ha dedicat més de la meitat de la seva vida a explicar i divulgar la nostra història, amb passió, encert i valentia. Ell, amb gent com el Joan Villarroya i altres grans historiadors de casa nostra, tot s’ha de dir, van fer, ja a finals dels setanta, uns treballs de recerca sobre la guerra i la postguerra a Catalunya que en qualsevol país normal i valent haguessin estat reconeguts amb tots els honors.
Solé i Sabaté és incansable. En qualsevol moment i en qualsevol hora és capaç d’imaginar un nou projecte d’investigació històrica que, ves per on, s’acaba realitzat. És un home de paraula i d’acció. És un home amb conviccions, llest, viatjat, amb prestigi. Sap transmetre i sap captar. El meu germà, la primera vegada que hi va parlar, em va dir, “és molt savi”. És un dels nostres savis. Potser hi ha altres homes i dones que mereixen dirigir la memòria històrica del nostre país, que no hauria de ser la memòria oficial que convé al govern de torn. Memòria nacional vol la història de tots, dels que pensen com els que manen i dels que no. Cal fer-nos grans de veritat, amb accions concretes, no només amb proclames de boqueta. La història d’Espanya val la pena conèixer-la com la de França o d’Anglaterra, i més amb tants episodis mal o benvinguts que hem compartit amb altres països, però si no coneixem la nostra història no entendrem res quan diem allò de som una nació. Que som una nació no és un hashtag, és una sentència que té sentit si sabem mirar enrere i si ho sabem interpretar. En Solé i Sabaté ens podria ajudar, i molt. L’únic problema que té és que no és de la Família, però a veure si l’agafem despistada i, per una vegada, guanya el sentit comú i no el sentit polític.
Jordi Finestres
dilluns, 10 d’octubre del 2011
Victòria de DCat al Parlament: vot unànim pel Corredor Mediterrani
El Parlament dóna suport a la moció presentada per Laporta sobre la posta en marxa del Corredor Ferroviari Mediterrani. Trobareu més informació al web del partit.
Llegir més...
dijous, 6 d’octubre del 2011
La Família
Era d’esperar la reacció de La Vanguardia a les paraules de Pep Guardiola el passat dissabte a la sala de premsa del Camp Nou. El diari dels Godó no va tenir cap mena de contemplació en adoctrinar en Pep sobre com s’han de dir les coses, què ha de dir i què ha de callar i, encara pitjor, quan toca dir-ho i quan no. La complicitat d’aquest diari amb l’actual president del Barça és tan ferma que des de les pàgines d’esport no s’ha dubtat en posar a parir el millor entrenador de la història del Barça a fi de no trencar el pacte no escrit de la Família, els membres de la qual s’ajuden i es recolzen entre sí per evitar que res sobrepassi un cercle marcat. La campanya de comunicació, tan explícita, intensa i continuada, de La Vanguardia a favor de Rosell i en contra de Joan Laporta i ara també contra Pep Guardiola, exemplifica perfectament com funciona la Família.
La Família és un conjunt de poders polítics, econòmics, socials i mediàtics que tenen un fort control del país. Manen més que el 99% de la ciutadania i tenen més força que totes les urnes d’uns comicis. La Família té com a únic objectiu ser el garant de la Catalunya que convé als seus interessos, per damunt dels mateixos interessos de Catalunya i, per tant, dels catalans i les catalanes. La Família té una visió del país que passa per ser una comunitat autònoma amb certes dosis de sobiranisme, però sense oblidar mai que ha de fer de motor d’Espanya; volen una ciutadania assenyada que, com a molt, només se li permet mostrar un punt de rauxa un parell de vegades l’any, contra un entrenador d’un equip rival, posem per exemple, o contra alguna llei espanyola que posi en perill la llengua catalana a les escoles, posem pel cas. I poc més. Perquè la Catalunya que salvaguarda la Família és tan previsible, poc imaginativa i espessa que qualsevol personatge que se sobresurti de la grisor generalitzada, és a dir, que no estigui controlada per aquesta casta de poder, passa per ser sospitós. Si el personatge en qüestió s’adapta i s’agenolla a la doctrina de l’establishment, se l’ajudarà, però si es preveu o es confirma que està incontrolat i/o posa en perill el sistema, aleshores començarà el procés de destrucció. O sotmetre’s i viure plàcidament, o ser lliure amb el risc de ser aniquilat, vet aquí el contracte que la Família ofereix a la societat. I com que costa arribar a final de mes i hi ha qui se sent atret pel perfum dels cercles de poder o bé rebre un bon tractament a la premsa oficialista o a tenir bones condicions a l’hora de demanar un gran préstec, resulta que la majoria de mortals opten per la rendició.
Des del punt de vista nacional, la Família és majoritàriament unionista i ideològicament tira cap a la dreta catòlica, apostòlica i romana i tot i que oficialment accepten els nous temps, els costa entendre i adaptar-se als nous discursos d’una societat que avança cap a direccions que no sempre han traçat els membres de la Família. La majoria dels seus membres són propers al partit que mana a la Generalitat i al que manarà aviat a Espanya tot i que, si cal, l’armari és tan gran que ofereix tantes jaquetes com girs. Per damunt de tot, insisteixo, el sentit de l’existència de la Família és mantenir un ordre estipulat en unes coordenades que no contemplen dir allò que convé al país sinó allò que convé a la Família.
Si no penses com ells, ets el seu enemic. Si no els rius les gràcies, van a per tu. La condemna és inflexible i l’indult només arriba el dia que els demanes perdó i et poses al seu servei. La Família és la gran tragèdia de Catalunya. Però no són tan poderosos com es pensen. Poden caure i un dia cauran, engolits per la seva supèrbia i perquè obriran els ulls i veuran que estan sols contra un poble contra ells. Un poble que amb la força de la dignitat els escombrarà cap al no-res. Aquell dia serem lliures i podrem afirmar, aleshores sí, que som un poble amb identitat i personalitat.
Jordi Finestres
Llegir més...
La Família és un conjunt de poders polítics, econòmics, socials i mediàtics que tenen un fort control del país. Manen més que el 99% de la ciutadania i tenen més força que totes les urnes d’uns comicis. La Família té com a únic objectiu ser el garant de la Catalunya que convé als seus interessos, per damunt dels mateixos interessos de Catalunya i, per tant, dels catalans i les catalanes. La Família té una visió del país que passa per ser una comunitat autònoma amb certes dosis de sobiranisme, però sense oblidar mai que ha de fer de motor d’Espanya; volen una ciutadania assenyada que, com a molt, només se li permet mostrar un punt de rauxa un parell de vegades l’any, contra un entrenador d’un equip rival, posem per exemple, o contra alguna llei espanyola que posi en perill la llengua catalana a les escoles, posem pel cas. I poc més. Perquè la Catalunya que salvaguarda la Família és tan previsible, poc imaginativa i espessa que qualsevol personatge que se sobresurti de la grisor generalitzada, és a dir, que no estigui controlada per aquesta casta de poder, passa per ser sospitós. Si el personatge en qüestió s’adapta i s’agenolla a la doctrina de l’establishment, se l’ajudarà, però si es preveu o es confirma que està incontrolat i/o posa en perill el sistema, aleshores començarà el procés de destrucció. O sotmetre’s i viure plàcidament, o ser lliure amb el risc de ser aniquilat, vet aquí el contracte que la Família ofereix a la societat. I com que costa arribar a final de mes i hi ha qui se sent atret pel perfum dels cercles de poder o bé rebre un bon tractament a la premsa oficialista o a tenir bones condicions a l’hora de demanar un gran préstec, resulta que la majoria de mortals opten per la rendició.
Des del punt de vista nacional, la Família és majoritàriament unionista i ideològicament tira cap a la dreta catòlica, apostòlica i romana i tot i que oficialment accepten els nous temps, els costa entendre i adaptar-se als nous discursos d’una societat que avança cap a direccions que no sempre han traçat els membres de la Família. La majoria dels seus membres són propers al partit que mana a la Generalitat i al que manarà aviat a Espanya tot i que, si cal, l’armari és tan gran que ofereix tantes jaquetes com girs. Per damunt de tot, insisteixo, el sentit de l’existència de la Família és mantenir un ordre estipulat en unes coordenades que no contemplen dir allò que convé al país sinó allò que convé a la Família.
Si no penses com ells, ets el seu enemic. Si no els rius les gràcies, van a per tu. La condemna és inflexible i l’indult només arriba el dia que els demanes perdó i et poses al seu servei. La Família és la gran tragèdia de Catalunya. Però no són tan poderosos com es pensen. Poden caure i un dia cauran, engolits per la seva supèrbia i perquè obriran els ulls i veuran que estan sols contra un poble contra ells. Un poble que amb la força de la dignitat els escombrarà cap al no-res. Aquell dia serem lliures i podrem afirmar, aleshores sí, que som un poble amb identitat i personalitat.
Jordi Finestres
dimarts, 4 d’octubre del 2011
"Los catalanes de aquí"
Era al tren, de viatge a Perpinyà, i com és habitual sorgiren converses amb els aleatoris companys de trajecte. Sempre són converses que comencen sense res a dir però amb el ‘volent-ho dir’, a poc a poc es descobreix el què i, curiosament, en el meu cas, sempre són converses que acaben centrades en Catalunya. He arribat a la certa conclusió que no és per voluntat expressa que sempre acabo parlant de la independència de Catalunya, alguns cops no vull ni encetar el tema, però també he de reconèixer que no me’n surto, i és que: com fer-ho! Es parla de futur professional incert, fills, trens…, el pare o la mare a l’hospital…, l’estiu sense vacances…, inevitable; com, ja fa mesos, venim dient, la independència no és el ‘mono-tema’ de la majoria de Catalans, és que és la ‘mono-solució’ que anem fent veure i entendre. Ei! i anem bé.
La Sara o Sarai, no recordo bé, és una bona noia, estetista, maca i reflex de la ciutadana catalana culturalment i nacionalment espanyola. La Sara es referia a uns coneguts seus Catalans com a “… un grupo, que ellos sí, hablan siempre catalán, pero bueno, ellos sí son Catalanes de aquí y todo… yo no entiendo de política, mi novio dice que todos somos españoles; pero bueno, que yo nací aquí pero no soy catalana de aquí…”
Realment el: “és català qui treballa i viu a Catalunya” ha fet molt de mal.
No penso que hi hagi cap estat al món, ocupat o no, on hi hagi una actitud tan condescendent com aquesta cap als “no catalans” com aquí s’ha volgut imposar. Quan les coses són més complexes del que voldríem, simplificar-les a “grosso modo” genera “errors de sistema” que, com en aquest cas, provoquen desorientació identitària, resultat d’una bonhomia que ha pecat de massa… diguem-ne pràctica.
La Sara està feta un embolic perquè li han dit que si neix aquí és catalana, cert, igual que si la meva filla neix a la Xina, és “oficialment” xinesa, però ella, que no parla català de manera espontània perquè no li és propi, ha creat un grup de referència (precisament el que es volia evitar): “los catalanes de aquí” perquè evidentment hi ha diferències identitàries nacionals que ella nota; la realitat no es pot posar davall la catifa. I tot perquè la Sara és culturalment espanyola i se li ha dit que és “catalana amb tots els ets i uts”, i això, perdoneu, però no ho és, nosaltres ho sabem i ella ho sent, per això necessita dir: “los catalanes de aquí”, i com que encara no s’ha polititzat, evidentment no s’inclou a ella mateixa, tot i haver nascut aquí.
La identitat catalana està sent utilitzada pels tripijocs polítics d’una manera vergonyosa, i tot perquè es va voler fer d’una realitat complexa un escenari còmode, i no, senyors meus, no. A Catalunya hi viuen persones vingudes de terres estrangeres, avui als nostres barris hi viuen catalans, pakistanesos, romanesos, equatorians, espanyols, marroquins, francesos, etc. Tots ells ciutadans catalans, persones que comparteixen amb els autòctons “los catalanes de aquí” els mateixos drets i deures, però que culturalment són de nacionalitat estrangera, es mouen, respiren, s’emocionen, amb inputs tradicionals i culturals propis de la seva cultura, que segur que és fantàstica, però que no és la catalana.
Però… i què? A tots els Estats hi viu gent d’altres indrets, o és que a França són tots culturalment francesos? Per què a Catalunya els espanyols s’entesten en voler ser catalans i alguns catalans volen que deixin de ser espanyols? És a dir, els Estats són dirigits en benefici dels seus ciutadans sigui quina sigui la seva procedència i no es demana que per viure a Anglaterra per exemple, t’hagis de fer Mrs. Redgrave, t’hagi d’agradar cuinar applecakes, vesteixis amb faldilles de lycra negra i camisa blanca, estiguis sempre refredada perquè damunt la lycra i el nylon al sortir de la ‘office’ per anar al pub no portes abric, com a bona anglesa, beguis una cervesa desprès una altra, reneguis sovint, et barallis en un pub almenys alguna vegada, ni diguis eternament: “…sorry and thank you!” Pots arribar a fer-ho i serà benvingut amb normalitat, però ningú t’hi obliga perquè ningú et considera una “nouvinguda” anglesa, quina petulància! Per a tothom ets una Catalana amb ciutadania anglesa, no cal dissimular.
I aquesta normalitat fa que a ningú que vingui de fora se li acudeixi anar contra cap d’aquestes coses que he esmentat, perquè són fantàsticament angleses i són els trets nacionals els que han fet d’Anglaterra un destí d’oportunitats que ara els qui venen de fora legítimament gaudeixen.
La qüestió és que a Catalunya ens perdem en voler fer quadrar massa coses sense tenir l’eina fonamental que harmonitzi totes les noves cultures arribades amb la pròpia, i aquesta eina és l’Estat per Catalunya. Un Estat Català, on llavors ja no ens caldrien subterfugis, on la Sara podria estar escoltant la seva música espanyola sense sentir-se incòmodament diferent quan la visitessin els “que siempre hablan catalán porque ellos sí son de aquí y todo” i on les Annes al tren li parlarien en castellà perquè la Sara, la seva llengua natural i el que representa, ja no els hi és una amenaça, sinó una realitat del nostre Estat; un Estat que treballa per donar-nos les mateixes oportunitats a les dues però que ho fa sense demanar-nos malabars identitaris, ho fa en català. Mentrestant potser escoltem flamenco, i no passarà res.
L’Estat de Catalunya desencallarà conflictes que ara són tractats amb fórmules gens sinceres i terminologies artificials, l’Estat de Catalunya treballarà per tots els ciutadans catalans sigui quina sigui la seva nacionalitat de procedència, sense intentar que tothom sigui català sinó gaudint en Català de les fantàstiques diferències dels seus ciutadans.
Anna Arqué
Subscriure's a:
Missatges (Atom)