dijous, 29 de setembre del 2011

Unitat per Barcelona, amb Democràcia Catalana, fa feina a Barcelona

El grup Unitat per Barcelona a l'ajuntament de la capital ha promogut diverses iniciatives, els darrers dies al consistori. Esquerra, Democràcia Catalana i Reagrupament, han aconseguit que:

- Es faci una segona fase d'excavacions al jaciment de La Sagrera on hi ha les obres del TGV.

- S'atorgui la Medalla d'Or de la ciutat a Heribert Barrera.

- Les motos elèctriques de nova compra tindran un any d'aparcament de franc.

- l'ajuntament de la Ciutat Comtal es posicioni a favor de la immersió lingüística amb el sol vot en contra del Partido Popular.

Llegir més...

Intervencions de J. Laporta (DCat) al Debat de política general

Llegir més...

dimecres, 28 de setembre del 2011

Anna Arqué a la consulta del Sud-Tirol per l`autodeterminació

Süd-Tirol no té cap intenció de quedar-se enrere en la cursa de les Nacions Europees sense Estat propi per exercir l’Universal Dret d’Autodeterminació. El passat dissabte 24 de Setembre a la localitat de St.Jakob, a la Vall d’Ahrntal al Süd-tirol, Europeus Sud-tirolesos votaven envers el Dret d’Autodeterminació.
El procés del Referèndum popular al Süd-tirol comença al Gener i acabarà a finals d’aquest Novembre del 2011 amb una Assemblea General on es donaran els resultats de les 5 votacions d’aquesta vall que parla Alemany.
Els promotors d’aquest democràtica i popular iniciativa, el moviment “Süd-Tiroler Freiheit” encapçalat a la vall per Eva Klotz i Bernhard Zimmerhofer, vàren participar del nostre procès de la Consullta sobre la Independència a Catalunya com Observadors Internacionals i van voler exportar el model Català a casa seva. Ells però compten amb un gran avantatge i és que al Süd-tirol, sí, els deixen el cens municipal per organitzar les votacions, encara que no siguin oficials, “oficials o no són unes votacions democràtiques, perquè no hauriem de tenir el cens?” Pregunten sorpresos els autòctons.
El sentiment generalitzat envers la situació política del territori del Süd-tirol i, de la seva gent, és la de sortir de la seva imposada anexió a Itàlia: “Abans que res, el que no volem, és ser o ser considerats Italians” comenten determinats els organitzadors, a partir d’aquí es contemplen dues opcions: Re-unificar-se amb la resta del Tirol, Nord i Est, dins l’Estat Austríac, o optar per un independent Estat del Süd-tirol. És per aixó que la pregunta del referéndum popular és:
“Süd-Tirol va ser anexionat a Itàlia en contra la seva voluntat.
D’acord amb l’article 1 del pacte dels Drets Humans de l’ONU,
Totes ‘les gents’ tenen el dret d’autodeterminar-se.

Ets a favor que els Sudtirolesos exerceixin el dret d’autodeterminació per decidir lliurament el futur de la seva terra?

SI o NO

Aquesta pregunta no s’ha de veure com un intent per no esmentar la paraula Independència, sinó com una pregunta que centra tota la força del discurs en el fet que són un poble ocupat per Itàlia i en el fet que es pot votar el deixar de ser-ho, és una pregunta possibilista amb la que tots hi estan d’acord. El debat envers què esdevindre és present en les converses, tot i que no és un tema que provoqui en cap cas tensions entre els Süd-tirolesos. Tothom té clar, per damunt de res, que s’acolliran a la fórmula que més ràpida i efectivament els permeti sortir de l’Estat Italià. Pel que he pogut copsar la gent més gran és la més procliu, donats a triar, a voler un Süd-tirol que torni a Austria, en canvi els adults de mitjana edat i, sobretot els joves, serien partidaris d’organitzar la llibertat de la seva gent en un nou Estat propi pel Süd-tirol” afirma Arqué, Observadora Internacional d’aquesta jornada de votacions.
Durant l’estada a la vall d’Ahrntal, i previ a les votacions al col.legi electoral al vespre del 24, es va anar a recollir personalment a diferents llars el vot de la gent més gran. “La gent es sent extremadament il.lusionada amb aquest procès que els permet votar per la llibertat de la seva terra, ara ocupada per Itàlia. El convenciment és decidit, fins al punt que adhesius amb proclames com: ‘Süd-tirol no és Itàlia’ són presents per les cases, en una d’elles just damunt la pantalla de la televisió” declara Anna Arqué. Foto recollida vot adjunt.La jornada del 24 va concloure amb un acte presentat pel Bernhard Zimmerhofer, on es van poder escoltar els discursos de l’Anna Arqué i l’Eva Klotz, diputada al Parlament del Süd-tirol:
“Els beneficis del procès de la Consulta sobre la Indepedendència a Catalunya són molts (…) però cal destacar-ne 3:
Sabem que som molts, però gràcies el procès de la Consulta s’ha verbalitzat oficialment aquesta majoria per la Independència;
Sabem que és posible, i s’ha demostrat que depèn de nosaltres, del Poble de Catalunya, determinar-se per assolir la llibertat;
i Sabem que la Independència és victòria, hem guanyat 554 vegades!
Solament cal creure perquè Volem, Podem i Guanyarem!
Amb l’esperança, amics, venen els esforços, confieu en vosaltres perquè teniu raó, perquè lluitem per quelcom positiu i emparat pel Dret Universal d’Autodeterminació.
Südtirol Freiheit, Visca Catalunya lliure! ” afirmava Arqué durant la seva intervenció.




Signatures per una doble Nacionalitat.

El dia 23 al matí en una roda de premsa a la capital del Süd-tirol, Bozen, en Sven Knoll, diputat al Parlament Regional per en Süd Tiroler Freiheit, juntament amb altres companys, va presentar una campanya que reclama la doble nacionalitat pels ciutadans Sudtirolesos, volen d’aquesta manera afegir a l’imposada ‘nacionalitat’ Italiana la benvolguda i certa ‘nacionalitat’ Austríaca.

Cal però que l’Estat Austríac mogui fitxa i per mostrar el suport que aquesta iniciativa tindria dins la propia Austria, els promotors ja tenen les 20.000 signatures necessaries de ciutadans Austríacs.

Amb aquesta iniciativa pretenen trencar amb la única i total oficialitat identitària italiana que ara se’ls atribueix, i que no volen, sumant oficialment la que culturalment tenen i desitgen oficial: l’Austríaca.

“Durant la roda de premsa dues persones nascudes abans el 1920 al Süd-tirol com Austríaques van ser convidades a donar testimoni, reclamen el seu passaport Austríac, reflexe de la seva identitat i cultura; senzillament no volen morir com Italians, volen morir a la seva terra com el que vàren néixer i són: Austríacs”, declara Arqué.
Llegir més...

dimarts, 27 de setembre del 2011

Campanya per rebre la TDT catalana a Catalunya Nord





Senyora  Mònica Terribas,
Directora de Televisió de Catalunya
Per definició la Televisió de Catalunya hauria de ser la televisió dels catalans, de tots els catalans. Malauradament no és així. Hi ha un tros de Catalunya que no rep o rep malament TVC, és el tros de Catalunya sota administració francesa, volem parlar de la Catalunya nord.
Des de la creació de TV3 hi ha catalans de les comarques septentrionals que aixequen regularment la veu i reclamen el dret a rebre la Televisió de Catalunya.
De campanyes n'hi ha hagut moltes, la darrera data del 2010, hi reclamàven el dret a veure rebre la televisió de Catalunya en moda digital. El març del 2010 finalment, vam aconseguir 4 canals de TVC. Tot i valorant positivament aquest fet, no ens pot satisfer del tot i això per dues raons.
La primera és que 4 canals és només una part de TVC, i nosaltres catalans del nord VOLEM rebre TOTS els canals de TVC.
La segona raó és que s'ha reduit la potència d'emissió dels senyals, això afecta greument la qualitat de recepció i en redueix el territori i per conseqüència la quantitat de llars que pugui veure la televisió catalana..
El març del 2010 teníem 2 canals analògics, el 43 i el 62, dos canals que ens haurien permès rebre la totalitat de l'oferta de TVC. Malgrat les nostres reïterades demandes, TVC ha abandonat el 43, canal recuperat per la televisió espanyola. Podrem recuperar aquest canal històricament català? o el deixarem per sempre a TVE?
El novembre d'enguany, l' estat francès tancarà les emissions analògiques. Sabem que llavors, els estats francès i espanyol firmaran un acord d'intercanvis de canals televisius.
Podrem rebre encara canals de TVC a Catalunya nord? Hem perdut el 43, quin és el futur del 62?
L'estat francès priva els nord-catalans i la llengua catalana de drets i llibertats, la Generalitat de Catalunya permetrà que se'ns privi també de la televisió?
Llegir més...

dilluns, 19 de setembre del 2011

Discurs d'Anna Arqué al IIn Aplec independentista d'Arenys de Munt

Anna Arqué, en nom de Democràcia Catalana, va intervenir ahir diumenge, 18 de setembre, al 2n Aplec Independentista celebrat a Arenys de Munt

“Cal que la unitat sorgeixi en voler aixecar un company independentista quan ensopega, no solament quan arriben les eleccions”.
“En quan al nacionalisme espanyol: ni pa ni aigua, ni diputacions ni ajuntaments”
A continuació us detallem la intervenció d’Anna Arqué a Arenys de Munt:
“Bon dia!
Em toca encetar el bloc de discursos dels partits polítics i de fet m’agrada perquè durant dos anys, des del moviment social, he demanat no criminalitzar els polítics, alcaldes, regidors i parlamentaris, que cada dia treballen per la independència del nostre país, i ara, demano als companys polítics que no menystinguin el moviment independentista, un moviment que ha estat protagonista en els dos últims anys a l’hora de fer la millor i més eficient política independentista, la que ha fet que milers de catalans i catalanes visquin descomplexadament la seva identitat catalana i verbalitzin la seva voluntat d’assolir la independència de Catalunya.
Dit això i primer que res, felicitar els organitzadors d’aquest segon aplec independentista, un cop més Arenys de Munt, que ens ofereix un punt de trobada on compartir impressions entre nosaltres, felicitar un cop més a totes els qui vareu fer possible la Consulta a Arenys, inici del procés de la Consulta sobre la Independència, i també, felicitar a tots els qui aquella jornada érem a Arenys per demostrar que aquesta no era l’iniciativa de quatre ‘il•luminats’, sinó la voluntat i determinació nacional de tot un poble que vol la llibertat.
Aquest any 2011 hem finalitzat el procés d’organització municipal del procés de la consulta, la vam acabar a Barcelona el 10A i, de fet, aprofito l’avinentesa per felicitar al meu company de Barcelona Decideix i ara candidat per ERC a les eleccions espanyoles Alfred Bosch: Alfred, no sé si encara ets per aquí: felicitats pel teu nomenament!
Del procés de la Consulta hem après molt, ara no podria enumerar tot el que ens ha aportat, però voldria destacar-ne tres fets que potser no són tan obvis; primer hem après que som molts, el procés de la Consulta ha creat un escenari positiu que ha permès a molts catalans i catalanes verbalitzar la seva condició independentista, ja ho érem de majoria, però gràcies la Consulta ara ja ho hem dit i així ho constaten les enquestes com l’oficial del CEO. Un altra cosa de la que ens hem conscienciat és que quan volem, guanyem, la Consulta ens ha portat 554 victòries, podem i guanyem. I una última aportació que avui vull destacar és el fet que arran el procés de la Consulta hem encetat una nova manera de relacionar-nos amb la comunitat internacional quan anem a parlar de la independència, i és que ara hi hem anat no a queixar-nos, no a parlar d’injustícies històriques, que els pot interessar més o menys, sinó que hi hem anat -i hi anem- a informar que el procés d’independència a Catalunya ja ha començat, a concretar objectius específics, accions executives i no tan simbòliques, més acció i menys paripè. Una bona mostra és la recent constitució de l’Aliança Europea per la Independència, signada fundacionalment pel moviment social català, flamenc i escocès.
Quan era joveneta vaig llegir una frase que deia: “El coneixement és llibertat”
Ara que sóc més gran he après que no és ben bé cert. El coneixement ens dóna els arguments per voler la llibertat, fins i tot ens pot donar, amb el necessari anàlisi i interpretació dels diferents condicionants, el saber com, però el que ens portarà la llibertat és l’acció, la determinació, el fer-ho!
Cal fer-ho, cal que deixem de pensar en garanties, no en teníem pas cap quan vàrem començar a organitzar la consulta en centenars de municipis. Cal que deixem de pensar que la independència és extremista. No, companys, el que és extrem és que permetem continuar ocupats, el que és extrem és ser un botifler!
El que cal necessàriament és que creguem en nosaltres mateixos i no parlo solament de creure en un mateix, que també, la iniciativa personal és important, sinó creure en els nostres companys, jo crec en el Ximenis, i en el Carretero, en l’Uriel, en el Bilbeny, en el Canela, i la Teixidó, i el Gallart, en el Miquel i la Teresa i el Ramon i el Joan i la Rosa, etc… crec en tots aquells companys que cada dia lluitem i treballem per la llibertat de Catalunya! Cal que la unitat sorgeixi en voler aixecar un company independentista quan ensopega, que la unitat de voluntat sigui la d’ajudar-nos els uns amb els altres, sempre i cada dia, i no solament quan arriben les eleccions.
I en quan al nacionalisme espanyol: ni pa ni aigua, ni diputacions ni ajuntaments, al nacionalisme espanyol ni debats, ni pedagogia, ni pactes, a tots aquells que no ens volen lliures, perquè volem i perquè podem, a aquells que ens volen mal, solament dues paraules: Us guanyarem!
Visca nosaltres: el Poble Català i Visca sempre Catalunya!

Victòria i Independència.”
Anna Arqué



Llegir més...

divendres, 16 de setembre del 2011

Independència o rendició

Oportunitat històrica. Dimarts, a la sala de premsa del Parlament, el diputat Joan Laporta demanava al president Mas culminar la transició nacional de Catalunya cap a la independència. I afegia que l’actual president del país està davant una oportunitat històrica que no hauria de deixar passar. Jo afegiria que Mas podria passar als annals de la historiografia catalana com el polític més decisiu dels darrers segles. Mai un president català s’haurà trobat davant un escenari més propici per conduir Catalunya cap a la plena sobirania. Ha agafat el relleu i també la responsabilitat de molta feina i sacrificis de dècades, molts anhels acumulats en segles.
Pau Casals reivindicava fa quaranta anys la seva condició de català davant el món, un fet que va commoure i sacsejar consciències en aquella època, unes imatges que encara ens emocionen avui. Després de quatre dècades, després de quaranta anys de debat i de tot tipus de conjuntures i escenaris, ha arribat el moment que Catalunya esculli el seu destí: o independència o rendició. Les agressions contra la dignitat del país viscudes darrerament, sumant-hi els desgreuges acumulats d’anys, diria que segles, han de tenir una resposta política i social sense matisos. Qui no ho vegi clar és que ja se sent realitzat amb la situació dependent del país. Qui opti per mantenir l’escenari actual és còmplice de l’empobriment de la nació. Qui no treballi per la independència de Catalunya està treballant per la dependència amb Espanya. El catalanisme autonòmic, federal, confederal... ha mort. En la situació actual, amb un estat espanyol arruïnat i cada vegada més centralista, més ranci i menys plurinacional, la disjuntiva només ofereix dues opcions: o creure’s de veritat Catalunya, és a dir, independència; o creure’s Espanya, o sia, dependència.
La gastada i estèril pedagogia, aquell trist camí d’anar a Madrid a explicar què és i què vol Catalunya ja no té sentit. S’ha provat i no ha funcionat. No es pot parlar amb qui no vol escoltar. No es pot pactar amb qui és deslleial. L’encaix Catalunya-Espanya tan debatut ja té una sentència, l’han decidida els espanyols, que tenen clar que per sobreviure no pensen deixar d’escanyar-nos econòmicament i continuar menystenint els nostres drets i llibertats. En aquests moments difícils, crucials, no creure en la viabilitat d’una Catalunya-estat és no creure en Catalunya, en la força de la seva gent. No creure en una Catalunya independent és sinònim a preferir seguir creditant Espanya sense rebre res a canvi. Seguir volent ser administrat per Espanya és acceptar i desitjar el robatori. És una opció ben legítima per qui ho vulgui, n’hi ha que paguen per anar a cert llocs per rebre plaer mitjançant el dolor.



El president Mas, el Govern de Catalunya i el partit majoritari, CiU, no pot defensar estratègies que continuïn mantenint viva la flama de la dependència. O estan per salvar Espanya o estan per salvar Catalunya. Les dues coses a la vegada són impossibles. El doble joc s’ha acabat, els pactes amb partits espanyols són inviables perquè s’ha evidenciat, una vegada més, que el PP i el PSOE només pensen –i hi tenen el seu dret, com a partits espanyols- exclusivament amb Espanya, encara que sigui, i és, en detriment de Catalunya. La debilitat jurídica de Catalunya és tan grotesca que la denúncia de tres o quatre famílies ha fet saltar pels aires un model d’immersió lingüística que afecta a més de set milions de persones treballat durant tres dècades, aplaudit i aprovat per la majoria. Si la qüestió de la llengua, que semblava salvaguardada jurídicament de la grapa espanyolista està en entredit, és que la debilitat nacional és molt més allargada del que tots ens imaginem. Durant dècades ens han dit que actuéssim com si fóssim un país, però això és altament complicat sense eines, sense poder polític, sense competències de veritat. Parlem clar: Catalunya és una comunitat autònoma de règim comú, com les altres que s’estructuren a l’estat espanyol. Administrativament i jurídicament és així. Sentimentalment és una altra cosa, però els sentiments, avui per avui, no tenen pes jurídic.



Trencar cadenes. El president Mas ha de deixar d’actuar com el president d’una comunitat espanyola i, sense complexes, ha de desfer-se de les cadenes unionistes que ell mateix o certs poders li han col·locat. Té la clau per deslligar-se i abanderar la culminació de la transició nacional. S’ho mereixen els milers d’homes i dones que han posat el seu gra de sorra perquè arribéssim fins aquí, fins al moment actual, amb una perspectiva històrica sense precedents. És l’hora de la valentia. És l’hora d’estar amb Catalunya o no estar-hi. Que pugi a l’Aneto, que vagi a Itaca o que es tanqui en un petit despatx d’algun soterrani de Palau i que reflexioni. Si no ho veu clar, si no pot o no s’atreveix, millor que ho digui i que passi el relleu a un altre. Tant se val el nom i la procedència de qui encapçali el pas final cap a la independència. Pau Casals no parlava per quedar bé, no era només unes paraules per emocionar. Casals ens deia que tot i la derrota no ens havíem rendit. Quaranta anys després cal donar sentit a aquells mots.
Llegir més...

dimecres, 14 de setembre del 2011

President: "No creieu que la línia vermella ha estat ultra passada amb escreix?"

Llegir més...

DCat rep el Manifest en defensa d’una candidatura unitària independentista

El president de Democràcia Catalana, Joan Laporta, acompanyat d’altres membres del partit com Anna Arqué, Lluís Mosella i Cèsar Martínez, ha rebut aquesta tarda una representació dels promotors del Manifest en defensa d’una candidatura unitària independentista de cara a les eleccions al Congrés dels Diputats espanyol del 20 de novembre. Els portaveus estan realitzant aquests dies converses amb les executives de les forces polítiques a les quals va dirigides el Manifest, Candidatura d’Unitat Popular (CUP), Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Democràcia Catalana (Dcat), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA), Reagrupament Independentista (Rcat), Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i Unió Democràtica de Catalunya (UDC).
Joan Laporta s’ha mostrat partidari de sumar esforços en una coalició sempre i quan en formin part tots els partits catalanistes als quals se’ls ha adreçat l’escrit, sense excepció, de cara a “anar a dir a Madrid que ens n’anem”. “Comparteixo els neguits dels promotors del Manifest, per això vaig fer el pas a la política”, ha afirmat el diputat i regidor de Dcat. Per la seva banda, una de les portaveus del Manifest, Gemma Ferrer, ha afirmat que aquesta és una iniciativa compartida per persones de tot l’espectre polític català que mantenen viu el desig de crear un front únic català a les Corts espanyoles.

Llegir més...

dimecres, 7 de setembre del 2011

DCat: Ens trobem davant d'una agressió...i tenim majoria


Les lleis espanyoles no solucionaran els problemes que tenim els catalans.
Cal un nou marc legal vigent, un Estat propi.
Fem de Catalunya el millor Estat del món!


Llegir més...

dilluns, 5 de setembre del 2011

Democràcia Catalana no acata

El comunicat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i la vergonyosa reforma constitucional aprovada divendres al Congrés, en contra dels interessos dels catalans i les catalanes, són les darreres mostres d'indignitat contra els drets i les llibertats de Catalunya.
Fem que siguin les últimes, treballem, defensem Catalunya des de tots els estaments i des de tots els territoris.
L'única fórmula per posar fi a aquesta situació adversa és ser un Estat d'Europa.
No hi ha pedagogia possible a Madrid.
Nosaltres no acatem.


Llegir més...