Macià, Companys i Mas

Vist la pel·lícula 14 d’abril. Macià contra Companys ahir a TV3 –em va agradar- un ja no té clar si aquella divisa de qualsevol temps passat fou millor és ben certa. A Catalunya, per glòries passades, ens emmirallem sovint en el passat a la recerca de referents nacionals per justificar o donar més validesa al precepte indiscutible que som una nació. I en aquesta mirada retrospectiva és inevitable aturar-se en els presidents Macià i Companys. Però si ens fixem en ells és per les virtuts del carisma, cas de l’Avi, i de l’èpica, cas del president màrtir, no ens enganyem. No vull pas, Déu me’n guardi, de desvirtuar la grandesa històrica dels dos personatges, però vinc a dir que com a polítics, no eren pas millors, per exemple, que altres polítics més contemporanis. La diferència rau en diversos conceptes.


Macià i Companys no tenien la pressió mediàtica d’avui. Tot i la brillantor crònica, l’article genial, dels Pla i Planes, per exemple, no en tenim constància del seu minut a minut com a polítics com tenim dels nostres polítics coetanis. Segurament, un seguiment més minuciós de la seva activitat hagués evidenciat certes mancances que la història, afortunadament per a ells, ha tapat. Macià i Companys, a més, no havien de conviure, com ara, amb un passat llastimós com el que arrosseguem. La Catalunya plena i sobirana que s’alçà l’abril del 1931 volia deixar enrere uns anys de greuges, però flotava a l’ambient una sensació que tot estava per fer. La Catalunya actual, en canvi, encara viu sota els efectes ferotges de quaranta anys de foscor i una transició mal resolta que va donar lloc a un sistema autonòmic que ha estat acceptat per una majoria durant anys i que ha calat en el dia a dia de molts catalans. I, per últim, la Catalunya de Macià i Companys, tot i l’arribada, als anys vint, de l’onada immigratòria murciana, encara no estava construïda sociològicament, com avui, per les milers de famílies que se senten espanyoles perquè són espanyoles. A Macià i Companys els tocà gestionar els sentiments populars, espontanis i gens prostituïts de la població, sense interferències de mitjans de comunicació espanyols que fessin creure que la legalitat passa per ser espanyols i que això és una condició gairebé inamovible, com inamovible és aquest carai de Constitució que durant molts anys hem percebut com un quelcom gairebé sagrat.
Afortunadament, les coses van canviant. Les noves generacions de catalans, portin o no sang espanyola, es van adonant que continuar sent espanyols ens porta cap a camins pobres, econòmicament, culturalment i diria que moralment. Així ho diu l’enquesta de CEO. Amb tot, enquestes a banda, la realitat és que l’independentisme polític català encara viu en un estatus de certa confusió. Fins fa ben poc el discurs independentista passava per una qüestió identitària, on paraules com dignitat o opressió guanyaven la partida a expressions com espoli fiscal o estat propi. El gran problema de l’independentisme fins fa ben poc era fer creure que es volia marxar d’Espanya i punt sense tenir en compte que a Catalunya hi viuen i treballen milions de persones que o bé se senten espanyoles o bé són, directament, espanyoles. I que amb discursos abrandats no només no els portàvem cap als nostres posicionaments, sinó que ens els posàvem en contra. Avui, afortunadament, més enllà dels atacs a la nostra llengua, les raons de dir adéu a Espanya són principalment econòmiques i en això ja hem guanyat molts adeptes. Arribar a final de mes amb dignitat té més força i s’entén millor que parlar català amb dignitat.
Macià i Companys van fer allò que els reclamava majoritàriament el poble. I crec que Mas faria exactament igual. El president Mas, ho ha dit en més d’una ocasió, creu que la independència s’aconseguirà quan el poble estigui prou madur per fer el pas cap a la llibertat. Cal demostrar a Mas que més enllà de l’enquesta, aquest moment de maduresa ja ha arribat. Que hem entès el missatge que no tot passa per una qüestió identitària sinó que és una qüestió de supervivència. O ens gestionem nosaltres mateixos els nostres recursos, o els veïns de l’altra banda de l’Ebre ens els continuaran mal gestionant.

Ara és el moment decisiu i cal no errar-la. Cada vegada més gent que se sent tan espanyola com catalana o més espanyola que catalana comença a fer el pas cap a la reclamació de la plena sobirania fiscal, pas previ a la plena sobirania política. No podem perdre l’oportunitat que ens dóna la construcció progressiva d’aquesta majoria. No ens podem permetre, per exemple, encallar-nos en debats infantils sobre si, posem pel cas, un referent de la música catalana, parla amb castellà amb els seus fills. Gerard Quintana parla amb castellà amb els seus fills i també ho fa en català, els ho ben asseguro, però encara que només ho fes en castellà, Quintana vol la independència de Catalunya. Faríem bé de deixar de repartir carnets de puresa “indepe”, faria bé la caverna independentista de deixar de tocar els dallonses al personal marcant els requisits que comporta ser un catalanet com cal. És el moment de decidir si volem una Catalunya lliure oberta al món o una Catalunya de “tresines” de l’Eixample tancada en ella mateixa, amb les seves fòbies i les seves neures.
Companys i Macià van fer allò que percebien que volia el poble. Demostrem als que manen avui que si anem junts, sense retrets, sense distincions, sense personalismes i sense provincianismes estèrils, serem imparables, com diu el mite. El procés cap a la independència serà imparable, volia dir.
 
Jordi Finestres
Democràcia Catalana