Gràcies a Unitat Catalana el propassat dilluns vaig tenir el plaer d’assistir com a convidada a la inauguració del teatre l’Arxipèlag de Perpinyà. Durant l’estona prèvia al començament de l’espectacle es notava un cert –i natural- nerviosisme i molta, molta expectació per veure per dins la realització d’un somni, deu anys de feina i una gran inversió econòmica amb fons europeus. Les salutacions durant aquesta estona a la resta de convidats era, com és habitual, eclèctica i entusiasta. Polítics però, de la Catalunya Sud pocs, massa pocs, el batlle de Salt, Jaume Torremadé, municipi que acompanya Perpinyà, juntament amb Lleida, en aquest projecte d’Escena Catalana ‘transfronterera’ i l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, ambdós amb d’altres membres dels consistoris municipals. Però de la capital de la Catalunya del Sud res, i de la resta de comarques o terres catalanes, tampoc. Jo havia seguit aquesta iniciativa i entenent la importància del fet em sorprèn la manca d’il·lusió d’altres polítics catalans, avesats a l’àmbit cultural o no, d’acompanyar als amics de la Catalunya del Nord en una estrena tan important per a TOTS els catalans i catalanes.
Mentrestant ens saludàvem, les valoracions de l’exterior de l’obra arquitectònica es comentaven lliurament i val a dir que de manera no gaire unànime, semblava que les expectatives eren totes posades en el seu interior i en l’esperat programa d’espectacles.
Vàrem entrar, i tant l’interior de l’edifici com la programació publicada van rebre un satisfet i unànime vist-i-plau: ‘estem contents’, deia el semblant dels presents que omplíem de gom a gom el teatre.
El director del flamant nou ‘Arxipèlag’, Domènec Reixach, anterior director del Teatre Nacional de Catalunya va encetar el torn de discursos. Les seves primeres paraules oficials van ser una salutació en català. Bon començament, curt sí, però entès, com una declaració de principis sincers d’aquesta identitat ‘transfronterera’ catalana, i tot i el comentari que li va dedicar en el seu torn el ministre de cultura francès, entre broma i reprovació, amb un: ‘…l’encara accent català en el teu francès’, la veritat és que tothom semblava encantat del nomenament d’en Reixach, un català del Sud nomenat per dirigir un teatre ambiciós com el de Perpinyà per a que sigui un teatre de qualitat i proper a tots els catalans, tots.
Del discurs del ministre francès de cultura, podem dir que va fer una balança intel·ligent, va donar corda a la importància de la identitat catalana, però dins un territori que anava remarcant ibèric i rossellonès, és a dir, ‘viviu la vostra ànima!, però amb els peus a casa meva’. Ok, per ara...
L’espectacle jo no gosaré avaluar-lo, la cultura és plat individual, es tasta i es digereix en paladars molt diferents. Enhorabona, però, a tots els qui fan possible aquesta meravella que es diu teatre.
El meu interès era purament nacional, és a dir, tot i la coneguda qualitat del compositor de l’obra i dels seus intèrprets, dilluns vaig pujar a Perpinyà per la importància socio-política de l’esdeveniment, i el teatre l’ofereix. A saber: al teatre Arxipèlag de Perpinyà, tots els espectacles que s’interpretin en francès seran traduïts al català, llengua natural de Catalunya. Sí, jo ho he entès bé i sí, vosaltres ho esteu llegint bé.
Al teatre Arxipèlag, a la Catalunya del Nord, oferiran el cent per cent dels espectacles que es facin en francès amb subtitulació al català, mentre que a la Catalunya del Sud, donem gràcies per tenir un deu per cent de la subtitulació en català als nostres cinemes.
Això em dóna peu a escriure breument una reflexió important envers la llengua catalana a la Catalunya del Nord amb la informació que em facilita en Brice Lafontaine, Secretari General d’Unitat Catalana i recentment nomenat membre del Comitè consultiu pels Afers Catalans a l’Ajuntament de Perpinyà:
“Contràriament al que es podia llegir en un article de l'Avui del dilluns 18 de juliol, segons l'ISC
(Institut de Sociolingüística Catalana de la Generalitat de Catalunya) l'estudi que es va realitzar l’any 2004 ens ensenya que un 65,3% dels nord-catalans entenen el català i un 37,1% el sap parlar”, apunta Lafontaine.
Aquestes dades oficials desmenteixen l’arrelat pensament que a la Catalunya del Nord són quatre els que parlen o entenen el català: “La supervivència del català és responsabilitat de tothom i no es pot acceptar que a qualsevol lloc on se'l parla (sobretot al bressol mateix de Catalunya) pugui desaparèixer.” No puc estar més d’acord amb l’amic Brice.
La traducció simultània del francès al català em recorda quan, per a l’acte final de la Consulta sobre la Independència a Barcelona, vaig fer subtitular al català el discurs preparat en espanyol de l’Observador Internacional Juan Carlos Moreno Cabrera, Catedràtic de lingüística de la Universidad Autónoma de Madrid. Subtitular de l’espanyol al català em van valdre unes quantes aixecades de cella: ‘Molts catalans del Nord no saben l’espanyol’, els hi contestava. I és que és cert!
Els catalans parlem moltes llengües, però no tots les parlem totes, l’única afirmació correcta és que els catalans parlem la nostra llengua: el català! Per tant, subtitulem en català, perquè hi ha catalans que no saben espanyol com hi ha catalans que no saben francès.
Els catalans no ens concentrem tots en el territori, per ara, d’administració política espanyola. A veure si la teòrica, tan, aparentment, apresa en converses i temps electorals, comença a veure’s en les nostres decisions quotidianes, les de tots, privades o públiques, siguem botiguers o siguem directors de teatre, i encara més, essent polítics!
Ah! I evidentment, molt contenta de retrobar-me amb en Sergi López que, no cal dir-ho, és un gran actor i un ferm company per la independència ;)
Anna Arqué
Victòria i Independència
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada