Avui no hi ha res a celebrar. Ja està dit. Bé, en el meu cas, celebro l’onomàstica de la meva mare, Pilar. I els que celebren allò de la Hispanidad que s’ho facin mirar, de veritat. Espanya és un país ben estrany en això dels festeigs patriòtics: celebren una conquesta que va donar peu a una barbàrie que va posar punt i final a ètnies senceres. Espanya va violar, ja a finals del segle XV, tots els drets humans que es puguin imaginar. Va violar la dignitat humana. I més de cinc segles després va i ho celebren. Amb un parell!, si em permeten l’expressió. Però Espanya ja és això, un estat que mai haurà estat capaç d’articular-se com a nació i que de tant en tant ha somniat en ser l’imperi que fou fa segles com durant el franquisme quan deien allò de la una, grande y libre. Pobres.
El problema d’Espanya és que Espanya mai ha estat ben bé una, ni és massa gran i això de lliure caldria preguntar-ho a tots i cadascun dels ciutadans que hi viuen. Però la virtut d’Espanya és que, amb un parell –torno a ser una mica sòrdid amb l’expressió, disculpin- se sent orgullosa de tots els moments gloriosos de la seva història, encara que la incertesa glòria del seu passat estigui tacada de sang com l’anomenat episodi del Descubrimiento –descobriment de com aplicar tècniques genocides?-. Encara com Espanya no celebra la seva diada l’11 de setembre, per recordar als espanyols l’ocupació-espanyolització de Catalunya.
Si jo fos el conseller de Cultura. La resta de l’article ja no la dedicaré a parlar més de la Fiesta nacional dels espanyols, sinó del greu, preocupant i trist coneixement de la nostra història, la catalana. Crec que a Catalunya és on es publiquen més llibres per editorial sobre temàtica històrica –contemporània, bàsicament-, on fem més exposicions i xerrades i, tanmateix, on hi ha un desconeixement més evident de la nostra cronologia. O no ens interessa o no acabem de saber com divulgar-la. O senzillament com que no som un estat no tenim una política de memòria històrica de veritat. Si jo fos el conseller de cultura no dubtaria en dotar la nova etapa del Memorial Democràtic –o com es digui- d’un pla estratègic valent, amb mirades amples, amb voluntat que arribi a tothom. Res a veure, doncs, amb l’etapa precedent, la del Memorial del senador Saura. I, si fos el conseller de Cultura, no dubtaria ni dos minuts en posar l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté al capdavant. Solé i Sabaté ha dedicat més de la meitat de la seva vida a explicar i divulgar la nostra història, amb passió, encert i valentia. Ell, amb gent com el Joan Villarroya i altres grans historiadors de casa nostra, tot s’ha de dir, van fer, ja a finals dels setanta, uns treballs de recerca sobre la guerra i la postguerra a Catalunya que en qualsevol país normal i valent haguessin estat reconeguts amb tots els honors.
Solé i Sabaté és incansable. En qualsevol moment i en qualsevol hora és capaç d’imaginar un nou projecte d’investigació històrica que, ves per on, s’acaba realitzat. És un home de paraula i d’acció. És un home amb conviccions, llest, viatjat, amb prestigi. Sap transmetre i sap captar. El meu germà, la primera vegada que hi va parlar, em va dir, “és molt savi”. És un dels nostres savis. Potser hi ha altres homes i dones que mereixen dirigir la memòria històrica del nostre país, que no hauria de ser la memòria oficial que convé al govern de torn. Memòria nacional vol la història de tots, dels que pensen com els que manen i dels que no. Cal fer-nos grans de veritat, amb accions concretes, no només amb proclames de boqueta. La història d’Espanya val la pena conèixer-la com la de França o d’Anglaterra, i més amb tants episodis mal o benvinguts que hem compartit amb altres països, però si no coneixem la nostra història no entendrem res quan diem allò de som una nació. Que som una nació no és un hashtag, és una sentència que té sentit si sabem mirar enrere i si ho sabem interpretar. En Solé i Sabaté ens podria ajudar, i molt. L’únic problema que té és que no és de la Família, però a veure si l’agafem despistada i, per una vegada, guanya el sentit comú i no el sentit polític.
Jordi Finestres
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada