dimarts, 4 d’octubre del 2011

"Los catalanes de aquí"

Era al tren, de viatge a Perpinyà, i com és habitual sorgiren converses amb els aleatoris companys de trajecte. Sempre són converses que comencen sense res a dir però amb el ‘volent-ho dir’, a poc a poc es descobreix el què i, curiosament, en el meu cas, sempre són converses que acaben centrades en Catalunya. He arribat a la certa conclusió que no és per voluntat expressa que sempre acabo parlant de la independència de Catalunya, alguns cops no vull ni encetar el tema, però també he de reconèixer que no me’n surto, i és que: com fer-ho! Es parla de futur professional incert, fills, trens…, el pare o la mare a l’hospital…, l’estiu sense vacances…, inevitable; com, ja fa mesos, venim dient, la independència no és el ‘mono-tema’ de la majoria de Catalans, és que és la ‘mono-solució’ que anem fent veure i entendre. Ei! i anem bé.
La Sara o Sarai, no recordo bé, és una bona noia, estetista, maca i reflex de la ciutadana catalana culturalment i nacionalment espanyola. La Sara es referia a uns coneguts seus Catalans com a “… un grupo, que ellos sí, hablan siempre catalán, pero bueno, ellos sí son Catalanes de aquí y todo… yo no entiendo de política, mi novio dice que todos somos españoles; pero bueno, que yo nací aquí pero no soy catalana de aquí…”
Realment el: “és català qui treballa i viu a Catalunya” ha fet molt de mal.
No penso que hi hagi cap estat al món, ocupat o no, on hi hagi una actitud tan condescendent com aquesta cap als “no catalans” com aquí s’ha volgut imposar. Quan les coses són més complexes del que voldríem, simplificar-les a “grosso modo” genera “errors de sistema” que, com en aquest cas, provoquen desorientació identitària, resultat d’una bonhomia que ha pecat de massa… diguem-ne pràctica.
La Sara està feta un embolic perquè li han dit que si neix aquí és catalana, cert, igual que si la meva filla neix a la Xina, és “oficialment” xinesa, però ella, que no parla català de manera espontània perquè no li és propi, ha creat un grup de referència (precisament el que es volia evitar): “los catalanes de aquí” perquè evidentment hi ha diferències identitàries nacionals que ella nota; la realitat no es pot posar davall la catifa. I tot perquè la Sara és culturalment espanyola i se li ha dit que és “catalana amb tots els ets i uts”, i això, perdoneu, però no ho és, nosaltres ho sabem i ella ho sent, per això necessita dir: “los catalanes de aquí”, i com que encara no s’ha polititzat, evidentment no s’inclou a ella mateixa, tot i haver nascut aquí.
La identitat catalana està sent utilitzada pels tripijocs polítics d’una manera vergonyosa, i tot perquè es va voler fer d’una realitat complexa un escenari còmode, i no, senyors meus, no. A Catalunya hi viuen persones vingudes de terres estrangeres, avui als nostres barris hi viuen catalans, pakistanesos, romanesos, equatorians, espanyols, marroquins, francesos, etc. Tots ells ciutadans catalans, persones que comparteixen amb els autòctons “los catalanes de aquí” els mateixos drets i deures, però que culturalment són de nacionalitat estrangera, es mouen, respiren, s’emocionen, amb inputs tradicionals i culturals propis de la seva cultura, que segur que és fantàstica, però que no és la catalana.
Però… i què? A tots els Estats hi viu gent d’altres indrets, o és que a França són tots culturalment francesos? Per què a Catalunya els espanyols s’entesten en voler ser catalans i alguns catalans volen que deixin de ser espanyols? És a dir, els Estats són dirigits en benefici dels seus ciutadans sigui quina sigui la seva procedència i no es demana que per viure a Anglaterra per exemple, t’hagis de fer Mrs. Redgrave, t’hagi d’agradar cuinar applecakes, vesteixis amb faldilles de lycra negra i camisa blanca, estiguis sempre refredada perquè damunt la lycra i el nylon al sortir de la ‘office’ per anar al pub no portes abric, com a bona anglesa, beguis una cervesa desprès una altra, reneguis sovint, et barallis en un pub almenys alguna vegada, ni diguis eternament: “…sorry and thank you!” Pots arribar a fer-ho i serà benvingut amb normalitat, però ningú t’hi obliga perquè ningú et considera una “nouvinguda” anglesa, quina petulància! Per a tothom ets una Catalana amb ciutadania anglesa, no cal dissimular.
I aquesta normalitat fa que a ningú que vingui de fora se li acudeixi anar contra cap d’aquestes coses que he esmentat, perquè són fantàsticament angleses i són els trets nacionals els que han fet d’Anglaterra un destí d’oportunitats que ara els qui venen de fora legítimament gaudeixen.
La qüestió és que a Catalunya ens perdem en voler fer quadrar massa coses sense tenir l’eina fonamental que harmonitzi totes les noves cultures arribades amb la pròpia, i aquesta eina és l’Estat per Catalunya. Un Estat Català, on llavors ja no ens caldrien subterfugis, on la Sara podria estar escoltant la seva música espanyola sense sentir-se incòmodament diferent quan la visitessin els “que siempre hablan catalán porque ellos sí son de aquí y todo” i on les Annes al tren li parlarien en castellà perquè la Sara, la seva llengua natural i el que representa, ja no els hi és una amenaça, sinó una realitat del nostre Estat; un Estat que treballa per donar-nos les mateixes oportunitats a les dues però que ho fa sense demanar-nos malabars identitaris, ho fa en català. Mentrestant potser escoltem flamenco, i no passarà res.
L’Estat de Catalunya desencallarà conflictes que ara són tractats amb fórmules gens sinceres i terminologies artificials, l’Estat de Catalunya treballarà per tots els ciutadans catalans sigui quina sigui la seva nacionalitat de procedència, sense intentar que tothom sigui català sinó gaudint en Català de les fantàstiques diferències dels seus ciutadans.
Anna Arqué



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada