Bildu català

Opinar, dir, discutir. I amb el que m’ha arribat avui deu ser el 456è manifest a favor de la unitat. I ahir em van afegir a l’enèsim grup de Facebook a favor del front únic independentista –hi deu haver més grups d’aquesta mena que pàgines de fans del Barça. I suposo que algú ja prepara la manifestació de torn on s’esperarà dos milions de persones tot i que si al final som 4.000 no està malament per ser un dia que molta gent és fora de la ciutat. Continuem? La dinàmica del moviment independentista és absolutament frenètica, però amb un apunt, un trist apunt, sense cap estratègia col·lectiva. Ho tenim tot a favor, diuen les enquestes, però no trobem la pedra filosofal que endreci un maremàgnum de propostes, iniciatives, crides, moviments, protestes, acampades i altres praxis de tot tipus. Si hi hagués una prova olímpica d'opinadors polítics a Catalunya, guanyaríem totes les medalles d’or. Estic força d’acord amb el diputat Uriel Bertran quan fa uns dies va dir que potser arriba el moment de deixar d'explicar el perquè Catalunya necessita la independència i concentrar l'esforç en treballar per aconseguir-la.

De cara a les eleccions generals –estatals- hi ha qui diu que als independentistes no se’ls ha perdut res a Madrid, mentre altres pensen que és precisament a la capital de l’imperi castellà on s’ha de fer pedagogia-denúncia del maltractament que viu Catalunya. No hi ha unitat ni per decidir què cal fer el 20-N. Vejam. Els que proclamen la gran abstenció del vot “indepe” a Madrid, potser no s’han aturat a pensar que aquesta proposta només beneficia el pactista Duran perquè torni a fer el que millor sap fer, pactar, a canvi d’engrunes. Perquè el votant catalanista i fins i tot sobiranista mitjà, davant la conjuntura Chacón-Duran, no dubtarà en donar el vot al democratacristià que algun dia serà ministre espanyol. Per altra banda, és ben cert que la veu independentista a Madrid quedarà ofegada en un parlament espanyol bipartidista i amb uns mitjans de comunicació que silenciaran qualsevol intent de pedagogia-denúncia. Si alguns mitjans catalans ja silencien els parlamentaris independentistes de la Ciutadella, què no faran els mitjans espanyols que segueixen les sessions de Corts?

Unitat? I en el debat de què volem ser quan siguem grans sempre apareix la qüestió de la unitat dels partits sobiranistes i/o independentistes. N’hi ha que diuen que aquest front s’ha de treballar de veritat de cara al 2014, a les eleccions al Parlament, mentre que d’altres ho demanen pel 20-N. Cal ser objectius i realistes. La unitat de totes les forces que volen la independència de Catalunya no s’aconseguirà mai. El mirall Bildu presenta una certa atracció, i més vistos els magnífics resultats que han aconseguit, però Euskadi no és Catalunya ni Catalunya és Euskadi. D’entrada, allà tenen un concert econòmic que no tenim aquí. I allà han tingut una lluita armada que feliçment no hem patit aquí. Però en clau estrictament estratègica, Bildu és una coalició de partits independentistes d’esquerra, que tots junts allà sumen molt. A Catalunya, en canvi, resulta que, estadística en mà, el partit que concentra més votants a favor de la independència és CDC. I no és d’esquerres, precisament. Ni la mateixa ERC, sense deixar de ser progressista, no té els postulats, per entendre'ns de les CUP. I altres forces com SI, Rcat o Dcat es mouen en el terreny de la transversalitat ideològica.

Realitat. Serà difícil arribar a un acord quan cal recordar que la crida a la solidaritat independentista que es va fer ara fa un any, just quan va néixer la coalició Solidaritat Catalana per la Independència, de la mà de Laporta, López Tena i Bertran, no va obtenir resposta de cap partit parlamentari o amb presència municipal. A les municipals del passat 22 de maig, la crida de SI –ja sense Laporta- als seus va ser la d’anar en solitari en ciutats com Barcelona. Difícil, doncs, abillar una imminent front únic perquè hi ha massa matisos polítics per resoldre. I egos. Potser resulta més noble no arribar a acords estables i sí a un pacte de no–agressió que no pas viure el drama de trencar peres l’endemà mateix de les eleccions quan s’hagués de decidir, posem pel cas, què cal fer davant el moviment dels “indignados”. Aquest trencament a les primeres de canvi, que seria inevitable si no se signen protocols de lleialtat i solidaritat, provocaria frustració i donaria força als adversaris que volen que continuem en la grande e indivisible. A Catalunya les forces independentistes d’esquerres no sumen com sumen les que conformen Bildu. I la unitat nacional és complicada sense acords de mínims ideològics. Aquí som molts independentistes que volem arribar al mateix lloc, però els camins per assolir-ho són divergents. És la realitat.

Per fer un Bildu a la catalana –tant de bo!, que quedi clar- ens cal abans entendre com aplicar en política catalana tres conceptes: generositat, lleialtat i renúncia. Si no es té clar, millor deixar-ho estar i no fer el ridícul. Us proposo un simple exercici: navegueu un dia sencer per la xarxa i fòrums de digitals. Si al final del dia no veieu en cap mur mofa, insults o retrets infantils entre independentistes, ens comencem a creure que el Bildu català pot ser possible. Mentre, com que ara mateix, potser vostè ja estarà escrivint un comentari en aquest fòrum per posar-me a parir, continuem fent veure que volem la unitat mentre continuem instal·lats en el joc del “frikandó”. Fer trampes al solitari és trist i avorrit, però hi ha que hi gaudeix de valent. Mentre el psicoanàlisi del moviment independentista català sigui mereixedor d’una assignatura pròpia a ciències polítiques no hi haurà res a fer. Mentre tots coneguem aquell que cada dia va pregonant que “jo sí que porto anys en la lluita independentista i aviat ho arreglaria”, és a dir, mentre aquells egocentristes que han participat en totes i cadascuna de les cercaviles sobiranistes, vulguin erigir-se en mestre-tites i liderar l’independentisme català, oblideu-vos de Bildus nostrats. Qui es pensi que perquè al seu passaport “indepe” apareixen timbrats segells de tots els actes dels darrers trenta anys té més dret que els altres fa un flac favor a la causa. Perquè aleshores el personalisme i la vanitat ens conduirà a la situació actual. Al no-res i al qui dia passa, any empeny.

Jordi Finestres