La mort del periodista Carles Sentís ha generat en les darreres hores tot tipus de comentaris a l’entorn de la seva figura periodística i política. A aquestes alçades no descobriré res de nou sobre l’arribisme del personatge, la seva àgil cintureta per adaptar-se als vents que sempre li bufaren a favor. Qui en vulgui saber més que recuperi –a la xarxa és fàcil- els articles que Ramon Barnils va dedicar a Sentís. De fet, la major informació de la trajectòria vital de l’autor de “Finis Cataloniae” la conec pel Barnils. I el Ramon me’l creia. Al Sentís, no. El Barnils li arribà a dedicar perles setmanals al refundat Be Negre a la secció “Ai si us sentís...”. Aneu a les hemeroteques, aneu.
El motiu de l’article, però, no és recordar les activitats periodístiques d’un dels guanyadors de la guerra del 36, el camisa blava Sentís, l’“espion” de Franco, sinó recordar precisament aquells periodistes que representen, almenys per a mi, tots els valors que ha de tenir un periodista. Per tant, a partir d’ara ja hauria de deixar de parlar de qui fou director d’EFE en els anys del Movimiento.
Oblits. I és que en aquest petit país de la Mediterrània anomenat Catalunya sobreviu encara el mal costum d’oferir glòria eterna a aquells personatges que entre 1939 fins el 1975, posem pel cas, van tenir una activitat pública ben intensa i que ja en democràcia van rebre la compensació, cas dels periodistes, d’ocupar càrrecs de prestigi als consells de redacció dels diaris o ser nomenats directors i/o presidents de qualsevol organisme. Són els respectables de la classe política i de la societat civil. Són la casta intocable. Són els periodistes oficials dels anys de la foscor a Catalunya, els que no incomodaven al règim de Franco, els que llepaven tot el que podien llepar per ocupar càrrecs i rebre targetons per assistir als guateques de la gente bien –tirant a fatxa- de Barcelona. Però resulta que la nòmina més remarcable, en quantitat i qualitat, d’homes i dones de lletra periòdica no tenen articles llargs a les enciclopèdies ni van treballar a Catalunya del 39 al 75 ni van llepar res per fotre’s un combinat al Cortijo i poder saludar a la querida esposa del Governador Civil. Senzillament perquè vivien i treballaven fora del país, exiliats o, en alguns casos, com el meu admirat Josep M. Planes, els havien assassinat.
És així. Avui tothom sap qui són els que van entrar a cavall per la Diagonal el 39, però s’ignora els que van dignificar la Catalunya prefeixista. Dels periodistes dels anys trenta, dels que es van mantenir fidels a la dignitat, al país i a la justícia fins al darrer dia encara no en sabem massa cosa tot i interessants treballs publicats recentment –gràcies, Quim Torra! Parlo dels Planes, Polo, Ferran, Llates, Xicota, Artís-Gener, Fontanals, Guasp, Cabot, Sindreu... Periodistes que escrivien molt millor que els gasetilleros oficials del règim, però com que van perdre la guerra el seu nom s’anà esborrant de mica en mica, per la llunyania o per la desaparició física, de la memòria col·lectiva. Són els meus herois. Els meus referents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada