Servidor de vostès ha viscut dues realitats de la comunicació: periodista des d’uns quants anys (mai se sap quan es comença a exercir un ofici) i responsable de premsa d’una opció política (sense deixar mai, és clar, de ser periodista). Per tant, he estat a les dues riberes que uneixen inexorablement els partits polítics i els polítics amb els mitjans de comunicació. Com a responsable de premsa d’un partit sempre he pensat que la llibertat de premsa, d’acció i pensament no es pot dirigir, ni bé ni malament, en tot cas gestionar tan bé com es pugui amb tacte i franquesa. A aquestes alçades ja sé que el fet que parlin o no parlin, o ho facin bé o malament d’una persona o d’un partit, no depèn del professional que tens al davant sinó de l’empresa a la qual pertany aquest professional.
Que un diari que presumeix de ser l’epicentre de la premsa catalana t’ignori no vol dir que el cap de política sigui un enze sinó que el director o editor que el paga a finals de mes ha traçat una línia editorial en funció d’uns interessos i unes amistats determinades. Que una cadena televisiva o un digital es dediqui a llançar porqueria és perquè qui mana ordena a la seva gent que difamar ven més que no pas informar o, senzillament, perquè el difamat no és sant de la devoció del senyor o senyora que mana a la cadena televisiva o al digital en qüestió. És una trista realitat, però és la realitat. El consumidor final, tots nosaltres, ens imaginem que passa quelcom, però tothom calla.
Males arts. Una altra qüestió és quan els partits polítics fan la guitza a una empresa de comunicació, ja no per rebre un millor tractament, sinó per coaccionar a fi que no es parli d’altri. Albert Camus deia que la premsa lliure pot ser bona o dolenta, però sense llibertat la premsa no deixarà de ser dolenta. Com que la constitució dels espanyols i l’estatutet dels catalans contempla la llibertat de premsa, m’estalviaré dir que no hi ha llibertat de premsa en aquest país, però sí puc assegurar que la llibertat està limitada, en molts casos, per la pressió i, encara en tristes ocasions, pel xantatge de certs responsables polítics de certs partits. En un país on la llibertat de premsa fos genuïnament autèntica no s’entendria que el cap de campanya d’un partit fes veure al director d’un diari que si s’informa massa d’una opció política, independentista, per exemple, potser caldria revisar les subvencions públiques que rep el diari. En un país amb llibertat d’expressió de veritat no s’admetria que un executiu polític amenacés al director d’un mitjà “x” que no hi haurà publicitat d’empreses properes al partit si el director del mitjà “x” no exigeix a un professional seu que s’entregui totalment a una causa política, no pas periodística. En un país amb llibertat d’expressió de veritat no es permetria que es generessin tertúlies de pa sucat amb oli amb missatges versats cap a la mateixa direcció en una televisió pública.
Aquestes maniobres, però, només la saben uns quants, els implicats i un cercle reduït que opta per mantenir l’off the record. Ja se sap: abans que periodistes els professionals de la comunicació són persones i tenen una vida, una família, una hipoteca... La por, el xantatge i la covardia frena la denúncia i facilita el tòpic de “són coses que passen”. Fer de cap de premsa d’un partit o d’un personatge públic et permet saber de seguida que les coses són d’una manera i que la impunitat del poder és inqüestionable i que l’establishment no t’ajudarà a canviar les coses. Millor, et diuen, que miris cap a una altra banda. I un es menja la seva ràbia perquè la denúncia afecta a altres companys. I seguim que demà serà un altre dia. Trist. I penses que en la relació mitjans-política hi ha dies dolents i dies que no ho són tat, de dolents. Continuaré.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada