Són dos quarts de sis de la tarda. Barcelona regala un dia d'aquells que permet presumir de ciutat. Sol afable, marinada cordial i voreres plenes. Ens trobem a la Rambla cantonada carrer Hospital. Fa olor d'anís. Una munió de gent omple el ferm i les voreres per passejar per la Fira de Sant Ponç. Venen herbes remeieres i confitures que dormen el son dels justos als fons dels armaris de les cuines de les famílies menestrals catalanes, fins que un trasllat, unes obres o un cataclisme natural les envien a la mort. Joan Laporta, el número dos d'Unitat per Barcelona, -l'UTE política formada per ERC,Rcat i DC- es disposa a fer una passejada electoral.
L'escenari és idoni. Parelles de jubilats, joves, pares de família, tietes, guiris i treballadors de pas o de la rodalia que han sortit a fer el vol i s'han topat amb la fira són figurants perfectes per l'ocasió. I les expectatives queden curtes. Laporta fa el primer pas i és aturat per tres nois del Congo que li reclamen una foto. Mentre enraona i es retrata amb els congolesos la gent, tafanera, s'apinya. "Guaita, en Laporta, nena!", diu una mare a la seva filla, d'aquestes parelles maternofilials que "baixen" a Barcelona a comprar i prenen cafè amb llet a mitja tarda com si fos un caprici pecaminós.
L'envolten, el rodegen, li demanen fotos i autògrafs. Dues marxants del mercat, que venen d'aquelles fruites que haurien de dur una etiqueta amb "Warning, sucre a tones", li clamen petons. "El hombre de mis sueños", li diu la Lluïsa mentre se l'abraça amb fruïció. "Estàs molt guapo!", li confessa amb mirada de picardia la Rosa, una altra marxant, vestida d'impecable blanc. "Voteu-nos, eh?", s'acomiada de cadascun afegint l'adjectiu "company" si és saludat és masculí i "guapa" si la saludada és femenina.
Una noia fa forat al cercle de passejants que l'abraona. Li demana un petó i una foto. "Soy de Colombia", informa la noia. Laporta somriu i li diu que "és més guapa que la Shakira". Sembla un polític francès: reparteix petons, tira floretes i enfila els nens. Ignasi Planas, el número 4 i candidat per reagrupament, afina els seus coneixements tecnològics. Li toca fer de fotògraf. Dispara amb Iphones, Blackberrys, Motoroles i Samsung. Se li quedara cara de "capture". Planas riu.
Joan Laporta prossegueix l'atapeïda singladura. Porta 10 minuts de passejada i haurà avançat 5 metres. Tres tietes, amb perles a les orelles i camisa amb plecs, l'aturen amb contundència. "Ets el gendre que voldria!", l'aclama una. "I jo per noviu!", respon l'altra. El sector pensionista s'esvera, volen carn fresca.
Deixades les tietes, una família de Jaén li barra el pas. "Señor Laporta, nos podemos hacer una foto con usted?", li pregunta sorprès de la seva presència. Retratat, l'aturen dues turistes de catàleg Erasmus - que veuen Barcelona la ciutat rebel, insubmisa i disposada a la còpula en qualsevol moment del dia -. Rialleres, flexionant lleugerament els genolls i bellugant el cap a l'espatlla dreta, li demanen immortalitzar el moment de la trobada. Cofoi de l'ofrena s'hi retrata. S'acomiada d'elles amb quatre petons, un per galta, i mirada... sorneguera. Aixeca les celles, i bufant exclama un justificat "Déu n'hi do!".
Portem encara no dos quarts de passejada. Ha recorregut uns vint metres. En Ramon, mestre artesà de la Mel, el reclama a crits. "Jan, Jan, vine cap aquí home!". S'hi acosta disciplinat i a pas lleuger. "Montse, nena..." -crida el mestre apicultor- "fes-nos una foto!". Laporta, en Ramon i centenars de pots de mel formen part del quadre. Entranyable.
Un avi, d'americana a quadres, li posa les mans al pit i li diu que "els té molt ben posats". Precisament no parla de les glàndules mamàries. El seu inseparable cap de premsa desisteix d'intentar mantenir un ritme. De fet, ni ho intenta. No cal. Tres quarts d'hora després arriba al carrer Jerusalem. Dos carrers més enllà des del punt d'inici de la ruta, la Rambla. Ple el sarró d'abraçades, petons, fotos, cops de mà, salutacions cordials, estirades i copets a l'esquena acaba la passejada.
Fanfàrria electoral interpretada en "adagio" i entretinguda. Quaranta-cinc minuts per cinquanta metres. Potser els votants d'UxB esperen que la independència no sigui tant lenta però, de ben segur que esperen que sigui igual de divertida. Ai Sant Ponç... qui t'ho havia de dir!.
Font
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada