Dissabte, si Déu vol –i el volcà islandès- em retrobaré a Londres amb una persona que fa temps que no veig i amb qui seguirem la gran final del Pep Team. Aquesta persona, una bona amiga nascuda als Balcans, viu a molts quilòmetres de Catalunya, però sempre ha mostrat un cert interès en conèixer aspectes generals de la política catalana, sobretot de la política independentista catalana. Mentre viatgi cap a Anglaterra hauré de pensar una bona resposta a la pregunta que de ben segur em farà en algun moment: com està el procés d’independència de Catalunya? Admeto que necessito una estona per reflexionar-hi, però aprofito aquesta amable tribuna i la seva impagable paciència, estimat lector/a, per apuntar algunes notes que potser em serviran per la digressió política prèvia al partidàs.
Picadilly Circus. Punt de trobada (poc original, ho sé) on després de parlar de moltes coses, sortirà la qüestió política. Li recordaré que Catalunya és un petit país de la Mediterrània amb gent collonuda i pencaire que fa tres-cents que busca el seu lloc al món ja que no ens sentim gaire còmodes –per dir-ho amb finesa- depenent d’un estat que es fa dir Espanya. Li explicaré que sí, que fa més de trenta anys que vivim en democràcia i que mica en mica anem assolim cotes d’autogovern. Em preguntarà si els catalans volem de veritat la independència. Li diré que sí, si fem cas a les enquestes i a una història que es va dir consulta sobre la independència on només a Barcelona més de 250.000 persones van votar a favor de la creació de l’estat català.
Burlington Arcade. Entrarem a les galeries i allà, seguint la conversa, em preguntarà si aquesta voluntat cada vegada més majoritària es durà a la pràctica ben aviat. Aleshores faré un silenci. I li respondré que no. S’estranyarà. ¿No m’has dit sovint –ja amb un punt d’impaciència- que els catalans ja n’esteu tips de pagar impostos que no tornen a Catalunya, que si fóssiu independents seríeu un estat punter a Europa...? Una pregunta raonable. Miraré de fer-li entendre que tot i que els catalans som collonuts i pencaires i que tot i que la meitat de la gent que viu a Catalunya diu que vol la independència, un fenomen paranormal provoca que quan toca votar de veritat, en unes eleccions oficials i vinculants, els catalans collonuts i pencaires no voten a partits independentistes. Li argumentaré, després de mirar-me amb cara de no entendre res, que potser moltes persones volen llibertat, però crec que tenen por a la llibertat quan toca votar llibertat, que prefereixen fer les coses amb més pausa, passet a paset. I quan estigui a punt de dir-me que ho deixi estar i que anem cap a l’estadi, si puc li traduiré una bonica frase catalaneta: “peix al cove”.
Trocadero Centre. I si no ha enfilat camí del Tube i fem un cafè en ple centre comercial, afegiré que en aquest petit país de la Mediterrània anomenat Catalunya fins fa poc temps manaven uns senyors i uns senyores d’un partit que només voten allò que els diuen que han de votar a Madrid. I que n’hi ha un altre, de partit, de vocació republicana, que són “indepes” i eixerits, que han donat suport, durant anys, a aquests socialistes que no pensen en Catalunya. Ella, estabornida, ja em parlarà de Messi, però crec que no es podrà estar de concloure la conversa política amb la pregunta del milió de dòlars: I si la gent vol independència, per què no guanya el partit independentista català?. Li contestaré que no hi ha un partit independentista català, que n’hi ha molts. Silenci dramàtic abans de l’inevitable “i per què no es presenten junts si volen el mateix?”. Jo també m’ho pregunto, li respondré, resignat.
Tube. Pujarem al vagó de metro que ens ha de dur a la glòria recomanant-li que revisi La vida de Brian, aquella memorable seqüència de les interminables discussions per mirar d’esclarir si eren el Front Popular de Judea, el Front Judaic Popular o la Unió Popular de Judea. I aleshores, què fareu –preguntarà, preocupada? Que Espanya ens foti encara més perquè el trencaclosques s’uneixi amb els del peix al cove, que veuran que no hi ha peixos ni coves. I ara sí, anem a gaudir del Barça, li diré. Quin equip i quin entrenador, eh –dirà ella! Sí, són un equip, una pinya i per això funcionen. I l’amiga no es podrà estar de deixar anar un “tot al contrari que els vostres partits catalanistes”. Això mateix.
Jordi Finestres
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada