Catalunya està farta del maltractament financer

LEX RIETMAN – Corresponsal a Barcelona del diari belga DE TIJD.

(Text traduït per Òscar Izquierdo)

La paraula “solidaritat” sona bé, però quan el regal no és voluntari i que al final de la cadena els “pobres” receptors reben més que el que disposen els “rics” donants, els catalans perdent l’esperança que aquesta relació amb Espanya tingui un final feliç.
El juliol de l’any passat més d’un milió de persones varen sortir al carrer per protestar contra la retallada de l’Estatut i a favor de la Independència de Catalunya.
La ministra de Sanitat Leire Pajín es nega a pagar 150 milions d’euros que pertanyen a Catalunya i que correspon als tractaments mèdics atesos a Catalunya d’altres ciutadans espanyols. La sanitat a l’estat espanyol és gratuïta i donat que els hospitals catalans tenen bona fama i reputació, molts espanyols van a operar-se i tractar-se en hospitals de Barcelona i del seu entorn. Ciutadans com per exemple el rei Juan Carlos I així com altres ciutadans espanyols.
La propietària d’una agencia de viatges de tamanys mitjà de les rodalies de Barcelona ens assegura que el turisme mèdic està a l’ordre del dia.
La ministra Leire Pajín reconeix el problema existent però rebutja fer front a la factura.
Hi ha un sentiment creixent de saturació del maltractament financer que ha de superar Catalunya per par d’Espanya. Al rànking del PIB per habitant Catalunya es situa en quarta posició dins de les 17 CC.AA. Després d’haver pagat els impostos a Madrid i tenint en compte el que torna en inversions, el PIB per habitant de Catalunya baixa fins a la novena posició.
Després de fer front a aquesta obligada “solidaritat”, Catalunya es situa per sota de la mitjana i és considerada ja com a regió “pobre”. Els economistes destaquen el fet que la solidaritat neta va del 7% al 10% del PIB de Catalunya, o bé traduït en euros, té una forquilla de entre 14.000 i 20.000 milions d’euros cada any.
El resultat final és que una de les regions més dinàmiques del país es troba al límit de la fallida econòmica.
Aquesta política té un impacte molt visible. El desenvolupament de carreteres i trànsit als voltants de Barcelona està permanentment al límit de la saturació, i les autopistes son de pagament. Entre 1985 i 2005 l’estat ha fet 20 km d’autopistes gratuïtes i més de 600 km als voltants de Madrid (co-finançat per la Unió Europea) i lliures de peatges.



Durant tres segles l’autoritat central de Madrid “qui ha esdevingut una petita ciutat comparada a l’àrea metropolitana de Barcelona” ha impedit el desenvolupament de Catalunya amb tota consciencia. És una pura estratègia de supervivència donat que se sentia en condicions d’inferioritat en relació a Catalunya.
El foment de prejudicis anti-catalans entre els ciutadans també hi contribueix. Alguns d’aquests prejudicis són absurds. Molts espanyols pensen encara que els catalans parlen el seu idioma només per molestar-los a ells.
Al final aconsegueixen girar la truita i la idea general que busquen és que els espanyols pensin que son solidaris econòmicament amb els catalans.

Viabilitat
Cada cop més hi ha un nombre creixent de catalans que no veuen amb esperança la relació formal amb Espanya. Segons una enquesta recent, el 43% votarien a favor de la Independència. Que és el màxim mai assolit.
Les raons més importants no son les lligades a la llengua, cultura i identitat sinó al terreny econòmic.
Seria un estat català viable? El professor de Harvard Kenneth Rogoff pensa que “SI”: “un estat català independent seria una de les regions més riques del món”. Que això sigui viable políticament, és una altra història.
En les circumstàncies actuals és totalment impossible que Espanya autoritzi un referèndum per la Independència de Catalunya, donat que Espanya no té els recursos que sí posseeix Catalunya.