Quan li vaig proposar al número dos d'Unitat per Barcelona per prendre un cafè, no s'ho va pensar dues vegades. La intenció era mantenir una conversa discreta. Una mena d'off de campanya desempallegat de la pressa tòpica d'una campanya electoral. Vam quedar un dimecres a "El cafè de l'òpera" de la Rambla a quarts de set de la tarda. Fins i tot, puc afirmar que la meva agenda d'obrer, i no la seva, complicava la cita. Feia aquella calor emprenyadora de les tardes de primavera pujada de to. Vam seure en una taula rodona, de marbre. Va venir el cambrer i va prendre nota. Dos cafès. Directe, cordial i sense embuts em va preguntar si no volia menjar res. "Segur que no vols cap pasta?", va insistir. Vaig cedir. Es va aixecar cap a la barra i va triar unes pastes per acompanyar el cafetó. El dolç treu l'amable amargor del cafè, però un dia és un dia. Un minut més tard el cambrer, net i amable, li portava le llibre blanc de la casa perquè el firmés. Va complir amb el ritual amb tota naturalitat.
M'explica que es deleix pels seus fills i que la combinació més rara que ha menjat és galetes "Príncipe" amb una Coca-Cola. Tastem una pasta de xocolata. És flonja i gustossísima. Fa falta un xarrup de cafè per acompanyar els sucres polisacàrids del pastisset. Aprofito i li pregunto quina pel·lícula no li fa res veure una vegada i una altra. "Qualsevol d'Indiana Jones!" exclama aixecant els braços i acostant les mans als llavis mentre acaba d'empassar un tros de pastís. "Són genials totes, però la primera... la primera buff és una passada! Les poso pels meus fills i així les miro jo", recorda amb cert to trapella. Aventures amb happy end. Un regust memotècnic de les seves sèries de televisió preferides d'infantesa. "Fúria, tio, allò era una sèrie!". S'anima: "Recordes Daktari Clarence?", pregunta amb intenció. "Sí home, la del lleó guenyo!", responc emocionat. "Boníssima! Genial! Però no sé que dir-te eh? Fúria és molt Fúria!", replica.
Tant li agrada Fúria que l'únic somni que recorda és el d'un cavall que corre. "Em vaig llevar molt cansat, no parava de galopar el cavall dels nassos", explica amb posat esgotador. De paraules, no en té cap de preferida. Li agraden totes. "Me les estimo molt les paraules", sentencia amb serenitat. "Tant com la gent?". "La gent m'agrada més". Riu. El primer llibre que recorda haver-lo colpit és "Els tres mosqueters" o "Dick Turpin". Fa conya i diu que en Turpin portava el mateix pentinat que en Jordi -tot mirant el seu cap de premsa-, que seu retirat en una altra taula. En Jordi replica la broma: "Sou uns cabrons" pronuncia mentre riu profusament.
Laporta no fuma cigarretes. Li demano que em recomani un cigar. Professional em fa un qüestionari: "Tens temps per fumar-lo?". Li dic que sí, se suposa que li haig de posar fàcil. Repon amb contundència: "Cohiba siglo VI Edició Especial, car però una delicatessen; també et recomano Partagàs número 4". Me'ls apunto pel dia que sigui ric i tingui temps per fumar-lo. S'han acabat els pastissets i la tassa és buïda. Només manté una pàtina bruna, senyal que hi havia reposat un cafè. "Tio, sóc un enamorat de la vida!", es defineix. Cafè entretingut, la resta de la conversa era massa off per publicar-la. El dia que tingui temps, sigui ric i em fumi un Cohiba Siglo VI, potser m'animo i les explico.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada