Vaig fer un pensament: tocava renovar la decoració del balcó. Fins a aquesta decisió hi tenia una banderola de Barcelona Decideix. Però el 10A ja ha passat i ens ha deixat un bon sabor de boca. En el seu lloc hi he posat l’Estelada, la del triangle blau, que diuen que és l’original. Un cop el llaç ha estat ben ferrat, he decidit passar una estona contemplant allò que per mi és molt més que un tros de tela. De cop sobtat, m’ha envaït la pregunta: Quan declarem Catalunya un estat independent –que, amb tota probabilitat, serà una república–, canviarem la Senyera per l’Estelada? Enmig d’aquest dubte quasi existencial que no només afecta els símbols sinó a l’esperit, el primer que m’ha vingut al cap és un article del Quim Monzó que vaig llegir fa temps. L’escriptor afirmava que el fet d’anomenar “Senyera” a la bandera catalana era una manera de desprestigiar-la. Potser té raó, però a mi m’agrada la paraula, trobo que és més d’aquí. I encara m’agrada més el nom que li hem posat a la bandera catalana republicana: l’Estelada. Qui més pot emprar un mot tan bonic? Sens dubte que els espanyols no poden. Us imagineu “la estrellada”? La llengua és sàvia.
El català és un idioma molt dolç, ple de mots particulars, de detalls i matisos, de girs i frases fetes d’una comicitat inigualable. Però malauradament, una gran part d’aquesta riquesa nostrada està desapareixent de la vida quotidiana i m’hi revelo. No ho vull! Vull continuar aprenent la meva llengua, millorar la meva expressió, emprar amb normalitat mots que semblen literaris però que fa anys la gent els deia pel carrer. La conclusió a les meves disquisicions no s’ha fet esperar i s’ha presentat de forma aforística: Un estat és el que li cal a la meva llengua. Però és clar, n’hi ha que ho neguen i diuen que el català pot coexistir amb l’espanyol. I no només no pot sinó que a més no ha de. I és que n’hi ha que neixen estrellats!.
Lluís Mosella
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada