Barcelona, capital cultural catalana

He sortit fa pocs minuts del Palau de la Música. L’Orfeó Català hi ha cantat una selecció de peces del barroc alemany i la Missa en Re Major d’Antonín Dvořák. La majoria de compatriotes coneixeu prou bé la tasca de l’Orfeó, ininterrompuda i tenaç des de 1891. Tantes satisfaccions ens han donat als barcelonins i a tots els catalans! Des de l’entrada dels Mossos al Palau, el 23 de juny del 2009, la institució s’ha vist justament qüestionada en molts dels seus àmbits de gestió. No obstant això, aquest vespre m’agrada comprovar com la tasca artística de l’Orfeó segueix endavant. En primer lloc, perquè darrera d’aquest cor s’hi amaga l’esforç desinteressat dels seus cantaries, i –paral·lelament– perquè el seu art no subsistiria sense la feinada de l’Escola Coral del Palau, la gran desconeguda de l’entitat. Molts barcelonins pensen que el Palau és, sobretot, una sala de música: però la seva tasca senyera, la que l’identifica com a tal, és la de ser el paraigua de sis corals i dels seus professors respectius, que viuen a l’ombra de l’Orfeó i del seu fantàstic Cor de Cambra (entre aquestes, un cor de joves i un de noies).

Sobta veure com, sovint, la feina que es fa des de les entitats i les associacions culturals de la ciutat no té prou suport i difusió de l’Ajuntament. La feina silenciosa de l’Orfeó contrasta amb despropòsits de gestió en l’àmbit musical com els que hem vist a l’Auditori, on els desacords entre Generalitat i Ajuntament han fet que l’entitat segueixi sense director general des del passat mes de gener. Són mostres d’indiferència, desprestigi i supina deixadesa que una ciutat com Barcelona, i una infraestructura amb 23 milions d’euros de pressupost, no mereixen. Això demostra que, per l’Ajuntament, la cultura segueix essent la germana pobra del govern de la ciutat. Cal recordar, i és simptomàtic, que el Pressupost General 2011 de l’Ajuntament de Barcelona disminuirà un 5.5% la despesa en polítiques culturals. A molts els pot semblar només una dada, però jo crec que denota la política d’un Ajuntament que renuncia a capitalitzar Barcelona com a centre difusor de la cultura catalana. L’esperit dels pobles és marcat per les ciutats i Barcelona ha de ser el centre indiscutible de la cultura del país.

L’Ajuntament ha deixat en punt mort alguns dels centres que històricament han estat centrals en la vida de la ciutat. El Mercat de les Flors hauria de fer el paper d’equipament de primer ordre en el món de la dansa i caldria seguir impulsant projectes artístics més alternatius com els espais del Canòdrom i La Capella. Però amb mantenir sanes les infraestructures no n’hi ha prou: necessitem un Ajuntament que vetlli perquè aquestes institucions afavoreixin el foment de la cultura del país i la seva llengua. Actualment, seguint amb l’exemple de la música, és molt trist comprovar com l’Ajuntament dóna suport a propostes artístiques (el Festival de Guitarra n’és un paradigma dissortat...) on els instrumentistes del país no hi tenen el paper rellevant que es mereixen. No podem permetre que els barcelonins sufraguin institucions com ara el Liceu o el mateix Auditori i que la programació d’autors catalans encara hi sigui una mera eventualitat. És una injustícia: aquestes institucions es deuen al seu poble.

A banda d’aquesta tasca, urgentíssima de cara a la vitalitat de la capital, cal reconèixer com més aviat millor al sector cultural l’aportació essencial que fa al PIB de la ciutat. No serem conscients de la importància del sector cultural a Barcelona sense sabr-ne l’impacte amb exactitud. Actualment, és ridícul pensar que els turistes venen a la nostra ciutat només per gaudir-ne el clima i el menjar. Si volem canviar el perfil de visitant a la ciutat, també hem de capgirar les coses que aquest espera trobar a Barcelona. Si volem que Barcelona sigui una de les capitals culturals del mediterrani, no podem seguir tolerant que la cultura sigui sempre la sacrificada en la política de la ciutat. Quan es treballa de valent, com han fet els membres de l’Orfeó per tirar endavant una empresa cultural durant tants anys, s’acaben obtenint resultats. Malauradament, entre el públic militant que hi havia al Palau el passat dilluns (prou nombrós, si el comparem amb els concerts d’altres grups corals de l’estat) no hi vaig veure a cap representant de l’Ajuntament. Una autèntica llàstima...

Per cert, parlant de tot, em va sobtar que –al final del concert que us he comentat– l’Orfeó no acabés entonant el seu himne, el Cant de la senyera. Ha estat l’única nota un pèl negativa del vespre: amb els amics, teníem ganes de cantar llum als ulls i força al braç. Esperem que a la propera no ens fallin!.
Anna Arqué