dijous, 29 de setembre del 2011
dimecres, 28 de setembre del 2011
Anna Arqué a la consulta del Sud-Tirol per l`autodeterminació
Süd-Tirol no té cap intenció de quedar-se enrere en la cursa de les Nacions Europees sense Estat propi per exercir l’Universal Dret d’Autodeterminació. El passat dissabte 24 de Setembre a la localitat de St.Jakob, a la Vall d’Ahrntal al Süd-tirol, Europeus Sud-tirolesos votaven envers el Dret d’Autodeterminació.
El procés del Referèndum popular al Süd-tirol comença al Gener i acabarà a finals d’aquest Novembre del 2011 amb una Assemblea General on es donaran els resultats de les 5 votacions d’aquesta vall que parla Alemany.
Els promotors d’aquest democràtica i popular iniciativa, el moviment “Süd-Tiroler Freiheit” encapçalat a la vall per Eva Klotz i Bernhard Zimmerhofer, vàren participar del nostre procès de la Consullta sobre la Independència a Catalunya com Observadors Internacionals i van voler exportar el model Català a casa seva. Ells però compten amb un gran avantatge i és que al Süd-tirol, sí, els deixen el cens municipal per organitzar les votacions, encara que no siguin oficials, “oficials o no són unes votacions democràtiques, perquè no hauriem de tenir el cens?” Pregunten sorpresos els autòctons.
El sentiment generalitzat envers la situació política del territori del Süd-tirol i, de la seva gent, és la de sortir de la seva imposada anexió a Itàlia: “Abans que res, el que no volem, és ser o ser considerats Italians” comenten determinats els organitzadors, a partir d’aquí es contemplen dues opcions: Re-unificar-se amb la resta del Tirol, Nord i Est, dins l’Estat Austríac, o optar per un independent Estat del Süd-tirol. És per aixó que la pregunta del referéndum popular és:
“Süd-Tirol va ser anexionat a Itàlia en contra la seva voluntat.
D’acord amb l’article 1 del pacte dels Drets Humans de l’ONU,
Totes ‘les gents’ tenen el dret d’autodeterminar-se.
Ets a favor que els Sudtirolesos exerceixin el dret d’autodeterminació per decidir lliurament el futur de la seva terra?
SI o NO
Aquesta pregunta no s’ha de veure com un intent per no esmentar la paraula Independència, sinó com una pregunta que centra tota la força del discurs en el fet que són un poble ocupat per Itàlia i en el fet que es pot votar el deixar de ser-ho, és una pregunta possibilista amb la que tots hi estan d’acord. El debat envers què esdevindre és present en les converses, tot i que no és un tema que provoqui en cap cas tensions entre els Süd-tirolesos. Tothom té clar, per damunt de res, que s’acolliran a la fórmula que més ràpida i efectivament els permeti sortir de l’Estat Italià. Pel que he pogut copsar la gent més gran és la més procliu, donats a triar, a voler un Süd-tirol que torni a Austria, en canvi els adults de mitjana edat i, sobretot els joves, serien partidaris d’organitzar la llibertat de la seva gent en un nou Estat propi pel Süd-tirol” afirma Arqué, Observadora Internacional d’aquesta jornada de votacions.
Durant l’estada a la vall d’Ahrntal, i previ a les votacions al col.legi electoral al vespre del 24, es va anar a recollir personalment a diferents llars el vot de la gent més gran. “La gent es sent extremadament il.lusionada amb aquest procès que els permet votar per la llibertat de la seva terra, ara ocupada per Itàlia. El convenciment és decidit, fins al punt que adhesius amb proclames com: ‘Süd-tirol no és Itàlia’ són presents per les cases, en una d’elles just damunt la pantalla de la televisió” declara Anna Arqué. Foto recollida vot adjunt.La jornada del 24 va concloure amb un acte presentat pel Bernhard Zimmerhofer, on es van poder escoltar els discursos de l’Anna Arqué i l’Eva Klotz, diputada al Parlament del Süd-tirol:
“Els beneficis del procès de la Consulta sobre la Indepedendència a Catalunya són molts (…) però cal destacar-ne 3:
Sabem que som molts, però gràcies el procès de la Consulta s’ha verbalitzat oficialment aquesta majoria per la Independència;
Sabem que és posible, i s’ha demostrat que depèn de nosaltres, del Poble de Catalunya, determinar-se per assolir la llibertat;
i Sabem que la Independència és victòria, hem guanyat 554 vegades!
Solament cal creure perquè Volem, Podem i Guanyarem!
Amb l’esperança, amics, venen els esforços, confieu en vosaltres perquè teniu raó, perquè lluitem per quelcom positiu i emparat pel Dret Universal d’Autodeterminació.
Südtirol Freiheit, Visca Catalunya lliure! ” afirmava Arqué durant la seva intervenció.
Signatures per una doble Nacionalitat.
El dia 23 al matí en una roda de premsa a la capital del Süd-tirol, Bozen, en Sven Knoll, diputat al Parlament Regional per en Süd Tiroler Freiheit, juntament amb altres companys, va presentar una campanya que reclama la doble nacionalitat pels ciutadans Sudtirolesos, volen d’aquesta manera afegir a l’imposada ‘nacionalitat’ Italiana la benvolguda i certa ‘nacionalitat’ Austríaca.
Cal però que l’Estat Austríac mogui fitxa i per mostrar el suport que aquesta iniciativa tindria dins la propia Austria, els promotors ja tenen les 20.000 signatures necessaries de ciutadans Austríacs.
Amb aquesta iniciativa pretenen trencar amb la única i total oficialitat identitària italiana que ara se’ls atribueix, i que no volen, sumant oficialment la que culturalment tenen i desitgen oficial: l’Austríaca.
“Durant la roda de premsa dues persones nascudes abans el 1920 al Süd-tirol com Austríaques van ser convidades a donar testimoni, reclamen el seu passaport Austríac, reflexe de la seva identitat i cultura; senzillament no volen morir com Italians, volen morir a la seva terra com el que vàren néixer i són: Austríacs”, declara Arqué.
dimarts, 27 de setembre del 2011
Campanya per rebre la TDT catalana a Catalunya Nord
Senyora Mònica Terribas,
Directora de Televisió de Catalunya
Directora de Televisió de Catalunya
Per definició la Televisió de Catalunya hauria de ser la televisió dels catalans, de tots els catalans. Malauradament no és així. Hi ha un tros de Catalunya que no rep o rep malament TVC, és el tros de Catalunya sota administració francesa, volem parlar de la Catalunya nord.
Des de la creació de TV3 hi ha catalans de les comarques septentrionals que aixequen regularment la veu i reclamen el dret a rebre la Televisió de Catalunya.
De campanyes n'hi ha hagut moltes, la darrera data del 2010, hi reclamàven el dret a veure rebre la televisió de Catalunya en moda digital. El març del 2010 finalment, vam aconseguir 4 canals de TVC. Tot i valorant positivament aquest fet, no ens pot satisfer del tot i això per dues raons.
La primera és que 4 canals és només una part de TVC, i nosaltres catalans del nord VOLEM rebre TOTS els canals de TVC.
La segona raó és que s'ha reduit la potència d'emissió dels senyals, això afecta greument la qualitat de recepció i en redueix el territori i per conseqüència la quantitat de llars que pugui veure la televisió catalana..
El març del 2010 teníem 2 canals analògics, el 43 i el 62, dos canals que ens haurien permès rebre la totalitat de l'oferta de TVC. Malgrat les nostres reïterades demandes, TVC ha abandonat el 43, canal recuperat per la televisió espanyola. Podrem recuperar aquest canal històricament català? o el deixarem per sempre a TVE?
El novembre d'enguany, l' estat francès tancarà les emissions analògiques. Sabem que llavors, els estats francès i espanyol firmaran un acord d'intercanvis de canals televisius.
Podrem rebre encara canals de TVC a Catalunya nord? Hem perdut el 43, quin és el futur del 62?
L'estat francès priva els nord-catalans i la llengua catalana de drets i llibertats, la Generalitat de Catalunya permetrà que se'ns privi també de la televisió?
dilluns, 19 de setembre del 2011
Discurs d'Anna Arqué al IIn Aplec independentista d'Arenys de Munt
“Cal que la unitat sorgeixi en voler aixecar un company independentista quan ensopega, no solament quan arriben les eleccions”.
“En quan al nacionalisme espanyol: ni pa ni aigua, ni diputacions ni ajuntaments”
A continuació us detallem la intervenció d’Anna Arqué a Arenys de Munt:
“Bon dia!
Em toca encetar el bloc de discursos dels partits polítics i de fet m’agrada perquè durant dos anys, des del moviment social, he demanat no criminalitzar els polítics, alcaldes, regidors i parlamentaris, que cada dia treballen per la independència del nostre país, i ara, demano als companys polítics que no menystinguin el moviment independentista, un moviment que ha estat protagonista en els dos últims anys a l’hora de fer la millor i més eficient política independentista, la que ha fet que milers de catalans i catalanes visquin descomplexadament la seva identitat catalana i verbalitzin la seva voluntat d’assolir la independència de Catalunya.
Dit això i primer que res, felicitar els organitzadors d’aquest segon aplec independentista, un cop més Arenys de Munt, que ens ofereix un punt de trobada on compartir impressions entre nosaltres, felicitar un cop més a totes els qui vareu fer possible la Consulta a Arenys, inici del procés de la Consulta sobre la Independència, i també, felicitar a tots els qui aquella jornada érem a Arenys per demostrar que aquesta no era l’iniciativa de quatre ‘il•luminats’, sinó la voluntat i determinació nacional de tot un poble que vol la llibertat.
Aquest any 2011 hem finalitzat el procés d’organització municipal del procés de la consulta, la vam acabar a Barcelona el 10A i, de fet, aprofito l’avinentesa per felicitar al meu company de Barcelona Decideix i ara candidat per ERC a les eleccions espanyoles Alfred Bosch: Alfred, no sé si encara ets per aquí: felicitats pel teu nomenament!
Del procés de la Consulta hem après molt, ara no podria enumerar tot el que ens ha aportat, però voldria destacar-ne tres fets que potser no són tan obvis; primer hem après que som molts, el procés de la Consulta ha creat un escenari positiu que ha permès a molts catalans i catalanes verbalitzar la seva condició independentista, ja ho érem de majoria, però gràcies la Consulta ara ja ho hem dit i així ho constaten les enquestes com l’oficial del CEO. Un altra cosa de la que ens hem conscienciat és que quan volem, guanyem, la Consulta ens ha portat 554 victòries, podem i guanyem. I una última aportació que avui vull destacar és el fet que arran el procés de la Consulta hem encetat una nova manera de relacionar-nos amb la comunitat internacional quan anem a parlar de la independència, i és que ara hi hem anat no a queixar-nos, no a parlar d’injustícies històriques, que els pot interessar més o menys, sinó que hi hem anat -i hi anem- a informar que el procés d’independència a Catalunya ja ha començat, a concretar objectius específics, accions executives i no tan simbòliques, més acció i menys paripè. Una bona mostra és la recent constitució de l’Aliança Europea per la Independència, signada fundacionalment pel moviment social català, flamenc i escocès.
Quan era joveneta vaig llegir una frase que deia: “El coneixement és llibertat”
Ara que sóc més gran he après que no és ben bé cert. El coneixement ens dóna els arguments per voler la llibertat, fins i tot ens pot donar, amb el necessari anàlisi i interpretació dels diferents condicionants, el saber com, però el que ens portarà la llibertat és l’acció, la determinació, el fer-ho!
Cal fer-ho, cal que deixem de pensar en garanties, no en teníem pas cap quan vàrem començar a organitzar la consulta en centenars de municipis. Cal que deixem de pensar que la independència és extremista. No, companys, el que és extrem és que permetem continuar ocupats, el que és extrem és ser un botifler!
El que cal necessàriament és que creguem en nosaltres mateixos i no parlo solament de creure en un mateix, que també, la iniciativa personal és important, sinó creure en els nostres companys, jo crec en el Ximenis, i en el Carretero, en l’Uriel, en el Bilbeny, en el Canela, i la Teixidó, i el Gallart, en el Miquel i la Teresa i el Ramon i el Joan i la Rosa, etc… crec en tots aquells companys que cada dia lluitem i treballem per la llibertat de Catalunya! Cal que la unitat sorgeixi en voler aixecar un company independentista quan ensopega, que la unitat de voluntat sigui la d’ajudar-nos els uns amb els altres, sempre i cada dia, i no solament quan arriben les eleccions.
I en quan al nacionalisme espanyol: ni pa ni aigua, ni diputacions ni ajuntaments, al nacionalisme espanyol ni debats, ni pedagogia, ni pactes, a tots aquells que no ens volen lliures, perquè volem i perquè podem, a aquells que ens volen mal, solament dues paraules: Us guanyarem!
Visca nosaltres: el Poble Català i Visca sempre Catalunya!
Victòria i Independència.”
Anna Arqué
divendres, 16 de setembre del 2011
Independència o rendició
Oportunitat històrica. Dimarts, a la sala de premsa del Parlament, el diputat Joan Laporta demanava al president Mas culminar la transició nacional de Catalunya cap a la independència. I afegia que l’actual president del país està davant una oportunitat històrica que no hauria de deixar passar. Jo afegiria que Mas podria passar als annals de la historiografia catalana com el polític més decisiu dels darrers segles. Mai un president català s’haurà trobat davant un escenari més propici per conduir Catalunya cap a la plena sobirania. Ha agafat el relleu i també la responsabilitat de molta feina i sacrificis de dècades, molts anhels acumulats en segles.
Pau Casals reivindicava fa quaranta anys la seva condició de català davant el món, un fet que va commoure i sacsejar consciències en aquella època, unes imatges que encara ens emocionen avui. Després de quatre dècades, després de quaranta anys de debat i de tot tipus de conjuntures i escenaris, ha arribat el moment que Catalunya esculli el seu destí: o independència o rendició. Les agressions contra la dignitat del país viscudes darrerament, sumant-hi els desgreuges acumulats d’anys, diria que segles, han de tenir una resposta política i social sense matisos. Qui no ho vegi clar és que ja se sent realitzat amb la situació dependent del país. Qui opti per mantenir l’escenari actual és còmplice de l’empobriment de la nació. Qui no treballi per la independència de Catalunya està treballant per la dependència amb Espanya. El catalanisme autonòmic, federal, confederal... ha mort. En la situació actual, amb un estat espanyol arruïnat i cada vegada més centralista, més ranci i menys plurinacional, la disjuntiva només ofereix dues opcions: o creure’s de veritat Catalunya, és a dir, independència; o creure’s Espanya, o sia, dependència.
La gastada i estèril pedagogia, aquell trist camí d’anar a Madrid a explicar què és i què vol Catalunya ja no té sentit. S’ha provat i no ha funcionat. No es pot parlar amb qui no vol escoltar. No es pot pactar amb qui és deslleial. L’encaix Catalunya-Espanya tan debatut ja té una sentència, l’han decidida els espanyols, que tenen clar que per sobreviure no pensen deixar d’escanyar-nos econòmicament i continuar menystenint els nostres drets i llibertats. En aquests moments difícils, crucials, no creure en la viabilitat d’una Catalunya-estat és no creure en Catalunya, en la força de la seva gent. No creure en una Catalunya independent és sinònim a preferir seguir creditant Espanya sense rebre res a canvi. Seguir volent ser administrat per Espanya és acceptar i desitjar el robatori. És una opció ben legítima per qui ho vulgui, n’hi ha que paguen per anar a cert llocs per rebre plaer mitjançant el dolor.
El president Mas, el Govern de Catalunya i el partit majoritari, CiU, no pot defensar estratègies que continuïn mantenint viva la flama de la dependència. O estan per salvar Espanya o estan per salvar Catalunya. Les dues coses a la vegada són impossibles. El doble joc s’ha acabat, els pactes amb partits espanyols són inviables perquè s’ha evidenciat, una vegada més, que el PP i el PSOE només pensen –i hi tenen el seu dret, com a partits espanyols- exclusivament amb Espanya, encara que sigui, i és, en detriment de Catalunya. La debilitat jurídica de Catalunya és tan grotesca que la denúncia de tres o quatre famílies ha fet saltar pels aires un model d’immersió lingüística que afecta a més de set milions de persones treballat durant tres dècades, aplaudit i aprovat per la majoria. Si la qüestió de la llengua, que semblava salvaguardada jurídicament de la grapa espanyolista està en entredit, és que la debilitat nacional és molt més allargada del que tots ens imaginem. Durant dècades ens han dit que actuéssim com si fóssim un país, però això és altament complicat sense eines, sense poder polític, sense competències de veritat. Parlem clar: Catalunya és una comunitat autònoma de règim comú, com les altres que s’estructuren a l’estat espanyol. Administrativament i jurídicament és així. Sentimentalment és una altra cosa, però els sentiments, avui per avui, no tenen pes jurídic.
Trencar cadenes. El president Mas ha de deixar d’actuar com el president d’una comunitat espanyola i, sense complexes, ha de desfer-se de les cadenes unionistes que ell mateix o certs poders li han col·locat. Té la clau per deslligar-se i abanderar la culminació de la transició nacional. S’ho mereixen els milers d’homes i dones que han posat el seu gra de sorra perquè arribéssim fins aquí, fins al moment actual, amb una perspectiva històrica sense precedents. És l’hora de la valentia. És l’hora d’estar amb Catalunya o no estar-hi. Que pugi a l’Aneto, que vagi a Itaca o que es tanqui en un petit despatx d’algun soterrani de Palau i que reflexioni. Si no ho veu clar, si no pot o no s’atreveix, millor que ho digui i que passi el relleu a un altre. Tant se val el nom i la procedència de qui encapçali el pas final cap a la independència. Pau Casals no parlava per quedar bé, no era només unes paraules per emocionar. Casals ens deia que tot i la derrota no ens havíem rendit. Quaranta anys després cal donar sentit a aquells mots.
dimecres, 14 de setembre del 2011
DCat rep el Manifest en defensa d’una candidatura unitària independentista
El president de Democràcia Catalana, Joan Laporta, acompanyat d’altres membres del partit com Anna Arqué, Lluís Mosella i Cèsar Martínez, ha rebut aquesta tarda una representació dels promotors del Manifest en defensa d’una candidatura unitària independentista de cara a les eleccions al Congrés dels Diputats espanyol del 20 de novembre. Els portaveus estan realitzant aquests dies converses amb les executives de les forces polítiques a les quals va dirigides el Manifest, Candidatura d’Unitat Popular (CUP), Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Democràcia Catalana (Dcat), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA), Reagrupament Independentista (Rcat), Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i Unió Democràtica de Catalunya (UDC).
Joan Laporta s’ha mostrat partidari de sumar esforços en una coalició sempre i quan en formin part tots els partits catalanistes als quals se’ls ha adreçat l’escrit, sense excepció, de cara a “anar a dir a Madrid que ens n’anem”. “Comparteixo els neguits dels promotors del Manifest, per això vaig fer el pas a la política”, ha afirmat el diputat i regidor de Dcat. Per la seva banda, una de les portaveus del Manifest, Gemma Ferrer, ha afirmat que aquesta és una iniciativa compartida per persones de tot l’espectre polític català que mantenen viu el desig de crear un front únic català a les Corts espanyoles.
divendres, 9 de setembre del 2011
dimecres, 7 de setembre del 2011
DCat: Ens trobem davant d'una agressió...i tenim majoria
Les lleis espanyoles no solucionaran els problemes que tenim els catalans.
Cal un nou marc legal vigent, un Estat propi.
Fem de Catalunya el millor Estat del món!
dilluns, 5 de setembre del 2011
Democràcia Catalana no acata
Fem que siguin les últimes, treballem, defensem Catalunya des de tots els estaments i des de tots els territoris.
L'única fórmula per posar fi a aquesta situació adversa és ser un Estat d'Europa.
No hi ha pedagogia possible a Madrid.
Nosaltres no acatem.
diumenge, 28 d’agost del 2011
Condol de Democràcia Catalana pel traspàs del President Barrera
Democràcia Catalana lamenta el traspàs del Molt Honorable President del Parlament de Catalunya, senyor Heribert Barrera i Costa, que ens va deixar ahir dissabte a l’edat de 94 anys, i fa arribar un sentit condol als seus familiars i amics més propers.
Persona amb un llarg, ininterromput, profund i intens compromís amb la democràcia i els drets i les llibertats de Catalunya, lluitador antifranquista i protagonista en la recuperació de la nostra democràcia, el President Barrera va treballar fins al darrer moment per la independència de Catalunya.
Primer president del Parlament restaurat i històric dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya, des de Democràcia Catalana continuarem treballant per assolir la plenitud nacional que anhelà per a Catalunya el Molt Honorable President Barrera, que desitjà un estat amb veu pròpia a la comunitat internacional per al seu, el nostre, país.
divendres, 26 d’agost del 2011
Jan Jambon (N-VA) : "M’és difícil entendre perquè CiU no capitalitza efectivament aquesta majoria ciutadana que vol la independència"
L’associació catalana d’acció internacional Welcome Mr. President, membre fundador juntament amb la VVB flamenca i la SNC escocesa de l‘Aliança Europea per a la Independència’, va ser convidada per la direcció de la Universitat Catalana d’Estiu a portar un representant polític flamenc que conegués prou la realitat i l’evolució del moviment independentista flamenc, tant des del punt de vista social com polític. Així, la WMP va presentar dilluns, al públic de l’auditori, i a la premsa congregada a la Universitat Catalana d’Estiu, un polític flamenc de primera fila: Jan Jambon.
Dos escenaris flamencs, el social i el polític, ben coneguts per la catalana Anna Arqué, de Democràcia Catalana i membre de l’associació Welcome Mr. President, encarregada de fer la introducció de la ponència a càrrec del portaveu de la NVA i diputat flamenc, Jan Jambon.
En la seva introducció, Arqué va destacar el lideratge polític real dels dirigents de la NVA, un lideratge determinat que, sense una realitat social independentista demostrada com era el cas de la flamenca, els ha portat a mantenir-se determinats i a no pactar amb els representants francòfons contraris a la independència de Flandes. Aquesta voluntat a plantar-se, i no cedir davant les pressions unionistes, va provocar la no formació del nou Govern Belga, ara, per més de 430 dies. També s’ha renunciat a càrrecs i privilegis personals a favor de la llibertat col•lectiva flamenca, i com a conseqüència de tot plegat s’ha dissolt la taula de negociacions fa un mes i escaig. ‘El lideratge polític flamenc no es limita a dirigir el que hi ha sinó a liderar la transformació per canviar la realitat administrativa i política del país, és un lideratge polític real i subratllo la paraula ‘real’’, va afirmar Arqué durant la seva intervenció.
La UCE destaca l’anàlisi comparativa que va oferir Arqué de les dues realitats socials i polítiques i aplaudeix el tarannà acadèmic de l’exposició que va oferir Jan Jambon a Prada com a cloenda del cicle de ponències amb el títol: ’Crisi Democràtica i representació territorial’.
El Portaveu de la NVA va fer una pedagògica ponència de l’evolució històrica del nacionalisme i independentisme flamenc per acabar amb una anàlisi del context socio-polític actual i la prospecció dels possibles escenaris electorals en un proper futur.
Jan Jambon preveu que el partit que representa, la NVA, anirà a l’oposició del futur Govern Belga i que unes noves eleccions podrien ser convocades en un futur no llunyà: ‘Aquestes sí seran enteses per la societat flamenca com un ‘referèndum’ vers la independència de Flandes. Votar NVA serà votar sí a la independència i un sí, sens dubte, efectiu’ afirma Jambon. En aquests moments la Nova Aliança Flamenca, NVA, segons una recent enquesta se situa en un 40% en intenció de vot.
Cal destacar també les declaracions de Jan Jambon als mitjans de comunicació en referència a l’èxit del moviment social independentista català, que el defineix com ‘fort, plural i majoritari, una realitat social que conec gràcies a l’Anna Arqué com a responsable d’internacional del procés de la Consulta sobre la Independència i de l’associació WMP’. Jambon reconeix aquestes característiques del poble català com a condicions idònies per tal que els partits polítics majoritaris donin el pas definitiu, declarin la independència de Catalunya i comencin les negociacions amb l’Estat espanyol i la comunitat internacional. Jambon va afegir: ‘M’és difícil entendre perquè CiU no capitalitza efectivament aquesta majoria ciutadana que vol la independència i amb la majoria parlamentària que tenen i juntament amb les altres forces independentistes no declaren la independència de Catalunya’.
dissabte, 20 d’agost del 2011
La ultradreta catalana es fa espanyola
Plataforma per Catalunya. Llegeixo que aquesta gent vol fer el pas a la política estatal participant a les eleccions a les Corts espanyoles del 20-N a fi d’escampar la seva línia discursiva xenòfoba per bona part de la península. Mentre no s’il·legalitzi la formació, tenen tot el dret a presentar-se allà on la llei els permeti, però seria bo que el poble de Catalunya tingui plena consciència que un partit d’extrema dreta nascut i alimentat a Catalunya i en català és a punt d’esdevenir el pal de paller de l’extrema dreta espanyola. Per tant, als catalans i catalanes que han compartit o els han rigut les gràcies: #usfelicitofills! Amb els Blas Piñar i altres dinosaures de la meseta semi-retirats o embolicats amb nostàlgia freak, resulta que seran els fidels d’un tal Anglada, català i de Vic, qui abanderin el radicalisme neofeixista.
Sense arguments, sense estètica, sense gràcia. Una taca a la jove democràcia catalana. Plataforma és un accident absurd, grotesc, dels nostres temps. Hi ha gent, potser per manca d’intel·ligència, potser per manca de personalitat, potser per manca de valentia, que encara cauen en el fàcil parany de culpar al de fora de tots els problemes de dins. És el discurs de la xenofòbia, del racisme, de la dreta cavernària, dels fracassats, el lerrouxisme de pa sucat amb oli del segle XXI. El discurs sense fonament fonamentalista de la Plataforma. Catalunya no pot tenir un partit d’extrema dreta populista i racista. En pot tenir de dretes i d’esquerres, unionistes i independentistes, híbrids i transversals, però d’extrema dreta no, no té sentit en una Catalunya històricament construïda a base d’unir cultures i pensaments.
Catalunya no avançarà si no és un estat propi obert al món. A Catalunya el que li cal són poders d’estat per aplicar una política d’immigració pròpia, adequada a la seva realitat i a les seves necessitats, no a la realitat espanyola. Una política que cal d’uns recursos que no tenim. Li cal una política valenta amb mecanismes per integrar el nouvingut i rebutjar aquell, vingui d’on vingui, que només ve a buscar brega en la infinitat de la il·legalitat. Però els problemes de Catalunya, com ara la delinqüència, no s’originen per la immigració. Fa trenta anys no hi havia immigració extracomunitària i també hi havia problemes, de convivència, de seguretat i de tot tipus. Buscar el problema en aquell que té una cultura, una religió o el color de la pell diferent a l’autòcton –si realment existeix el català autòcton o de tota la vida- és una infàmia que només les nacions més pobres i sense personalitat converteixen en discussió política.
Patètic. El discurs de la Plataforma del tal Anglada és tan patètic com irreal. En comptes de buscar les arrels dels grans problemes, d’investigar les connexions dels capos de les xarxes de prostitució o de la venda il·legal al carrer, es dediquen a mortificar el trist venedor de CD falsificat de top manta o la prostituta que guanya deu euros per un servei. Patètic. Per no dir que fan cas omís a la infracció del catalanet que haurà comprat el darrer CD dels Manel al negre de la manta o del guiri holandès que ha rebut el favor de la nigeriana dels deu euros. En comptes d’entendre que no hi ha cap problema si acabem tenint una mesquita per cada cent esglésies catòliques –aquesta deu ser la proporció- perquè tothom té dret a expressar la seva fe com li convingui, es dediquen a veure centres d’Al-Qaeda en tots els centres religiosos que miren a la Meca. És com si es digués que a totes les esglésies catòliques hi ha cèl·lules d’intransigents que prediquen, posem pel cas, us imagineu, que usar el preservatiu és pecat!
Melodia esgarriada. Van ser els murcians als anys trenta, els andalusos als seixanta i ara els toca el rebre a tots aquells que no tenen el passaport espanyol i que no tenen diners. Perquè als adinerats amb turbant bé que tothom els riu les gràcies i les excentricitats. Fins i tot la samarreta del Barça porta el nom d’un organisme extracomunitari, oi? La qüestió és buscar fantasmes fora per justificar els problemes de dins. Que aixequi la mà el constructor, pagès o administració pública que no ha utilitzat mà d’obra barata estrangera per aquelles feines que els autòctons no han fet o no han volgut fer. Perquè treballar vuit hores per uns quants euros quan l’atur dóna més que el miserable jornal? La sobreexplotació de l’estat del benestar ha causat un gran incendi, però millor mirar cap a un altre costat i donar la torxa a l’immigrant i dir que ell és el culpable de tot plegat.
Llegir més...
Sense arguments, sense estètica, sense gràcia. Una taca a la jove democràcia catalana. Plataforma és un accident absurd, grotesc, dels nostres temps. Hi ha gent, potser per manca d’intel·ligència, potser per manca de personalitat, potser per manca de valentia, que encara cauen en el fàcil parany de culpar al de fora de tots els problemes de dins. És el discurs de la xenofòbia, del racisme, de la dreta cavernària, dels fracassats, el lerrouxisme de pa sucat amb oli del segle XXI. El discurs sense fonament fonamentalista de la Plataforma. Catalunya no pot tenir un partit d’extrema dreta populista i racista. En pot tenir de dretes i d’esquerres, unionistes i independentistes, híbrids i transversals, però d’extrema dreta no, no té sentit en una Catalunya històricament construïda a base d’unir cultures i pensaments.
Catalunya no avançarà si no és un estat propi obert al món. A Catalunya el que li cal són poders d’estat per aplicar una política d’immigració pròpia, adequada a la seva realitat i a les seves necessitats, no a la realitat espanyola. Una política que cal d’uns recursos que no tenim. Li cal una política valenta amb mecanismes per integrar el nouvingut i rebutjar aquell, vingui d’on vingui, que només ve a buscar brega en la infinitat de la il·legalitat. Però els problemes de Catalunya, com ara la delinqüència, no s’originen per la immigració. Fa trenta anys no hi havia immigració extracomunitària i també hi havia problemes, de convivència, de seguretat i de tot tipus. Buscar el problema en aquell que té una cultura, una religió o el color de la pell diferent a l’autòcton –si realment existeix el català autòcton o de tota la vida- és una infàmia que només les nacions més pobres i sense personalitat converteixen en discussió política.
Patètic. El discurs de la Plataforma del tal Anglada és tan patètic com irreal. En comptes de buscar les arrels dels grans problemes, d’investigar les connexions dels capos de les xarxes de prostitució o de la venda il·legal al carrer, es dediquen a mortificar el trist venedor de CD falsificat de top manta o la prostituta que guanya deu euros per un servei. Patètic. Per no dir que fan cas omís a la infracció del catalanet que haurà comprat el darrer CD dels Manel al negre de la manta o del guiri holandès que ha rebut el favor de la nigeriana dels deu euros. En comptes d’entendre que no hi ha cap problema si acabem tenint una mesquita per cada cent esglésies catòliques –aquesta deu ser la proporció- perquè tothom té dret a expressar la seva fe com li convingui, es dediquen a veure centres d’Al-Qaeda en tots els centres religiosos que miren a la Meca. És com si es digués que a totes les esglésies catòliques hi ha cèl·lules d’intransigents que prediquen, posem pel cas, us imagineu, que usar el preservatiu és pecat!
Melodia esgarriada. Van ser els murcians als anys trenta, els andalusos als seixanta i ara els toca el rebre a tots aquells que no tenen el passaport espanyol i que no tenen diners. Perquè als adinerats amb turbant bé que tothom els riu les gràcies i les excentricitats. Fins i tot la samarreta del Barça porta el nom d’un organisme extracomunitari, oi? La qüestió és buscar fantasmes fora per justificar els problemes de dins. Que aixequi la mà el constructor, pagès o administració pública que no ha utilitzat mà d’obra barata estrangera per aquelles feines que els autòctons no han fet o no han volgut fer. Perquè treballar vuit hores per uns quants euros quan l’atur dóna més que el miserable jornal? La sobreexplotació de l’estat del benestar ha causat un gran incendi, però millor mirar cap a un altre costat i donar la torxa a l’immigrant i dir que ell és el culpable de tot plegat.
dimecres, 17 d’agost del 2011
L’associació ‘Welcome Mr. President' (WMP), porta Jan Jambon a la UCE
L’associació Catalana ‘Welcome Mr. President' (WMP), membre de l'Aliança Europea per la Independència, porta Jan Jambon a la Universitat Catalana d'Estiu que se celebra a Prada de Conflent (Catalunya Nord). La UCE ha convidat WMP a portar un representant de l'escenari polític flamenc per a cloure el cicle d'actes programats amb el títol 'Crisi democràtica i representació territorial'.
Com a ponents per parlar del cas de Flandes l’acte comptarà amb Anna Arqué membre de WMP i número 2 de Democràcia Catalana, que en farà la presentació, i al Sr. Jan Jambon, membre del Parlament Federal belga, Portaveu del partit N-VA i representant flamenc a la taula de negociacions del no-govern Belga.
Durant la ponència es parlarà de l'èxit polític del partit independentista Flamenc NVA, el difícil procés de negociació durant aquest insòlit escenari polític de No-Govern Belga, el context independentista flamenc en referència al cas particular de la batalla de la llengua de l'àrea del BVH i com els casos d'independència paral·lels a Europa ajuden a construir una consciència europea per l'autodeterminació i a Catalunya en particular.
Desprès de la ponència Jan Jambon i Anna Arqué faran una roda de premsa conjunta per als mitjans de comunicació.
L'acte tindrà lloc dilluns 22 d’agost a les 17:00h al poliesportiu de la UCE a Prada.
dimecres, 3 d’agost del 2011
Bildu català
Opinar, dir, discutir. I amb el que m’ha arribat avui deu ser el 456è manifest a favor de la unitat. I ahir em van afegir a l’enèsim grup de Facebook a favor del front únic independentista –hi deu haver més grups d’aquesta mena que pàgines de fans del Barça. I suposo que algú ja prepara la manifestació de torn on s’esperarà dos milions de persones tot i que si al final som 4.000 no està malament per ser un dia que molta gent és fora de la ciutat. Continuem? La dinàmica del moviment independentista és absolutament frenètica, però amb un apunt, un trist apunt, sense cap estratègia col·lectiva. Ho tenim tot a favor, diuen les enquestes, però no trobem la pedra filosofal que endreci un maremàgnum de propostes, iniciatives, crides, moviments, protestes, acampades i altres praxis de tot tipus. Si hi hagués una prova olímpica d'opinadors polítics a Catalunya, guanyaríem totes les medalles d’or. Estic força d’acord amb el diputat Uriel Bertran quan fa uns dies va dir que potser arriba el moment de deixar d'explicar el perquè Catalunya necessita la independència i concentrar l'esforç en treballar per aconseguir-la.
De cara a les eleccions generals –estatals- hi ha qui diu que als independentistes no se’ls ha perdut res a Madrid, mentre altres pensen que és precisament a la capital de l’imperi castellà on s’ha de fer pedagogia-denúncia del maltractament que viu Catalunya. No hi ha unitat ni per decidir què cal fer el 20-N. Vejam. Els que proclamen la gran abstenció del vot “indepe” a Madrid, potser no s’han aturat a pensar que aquesta proposta només beneficia el pactista Duran perquè torni a fer el que millor sap fer, pactar, a canvi d’engrunes. Perquè el votant catalanista i fins i tot sobiranista mitjà, davant la conjuntura Chacón-Duran, no dubtarà en donar el vot al democratacristià que algun dia serà ministre espanyol. Per altra banda, és ben cert que la veu independentista a Madrid quedarà ofegada en un parlament espanyol bipartidista i amb uns mitjans de comunicació que silenciaran qualsevol intent de pedagogia-denúncia. Si alguns mitjans catalans ja silencien els parlamentaris independentistes de la Ciutadella, què no faran els mitjans espanyols que segueixen les sessions de Corts?
Unitat? I en el debat de què volem ser quan siguem grans sempre apareix la qüestió de la unitat dels partits sobiranistes i/o independentistes. N’hi ha que diuen que aquest front s’ha de treballar de veritat de cara al 2014, a les eleccions al Parlament, mentre que d’altres ho demanen pel 20-N. Cal ser objectius i realistes. La unitat de totes les forces que volen la independència de Catalunya no s’aconseguirà mai. El mirall Bildu presenta una certa atracció, i més vistos els magnífics resultats que han aconseguit, però Euskadi no és Catalunya ni Catalunya és Euskadi. D’entrada, allà tenen un concert econòmic que no tenim aquí. I allà han tingut una lluita armada que feliçment no hem patit aquí. Però en clau estrictament estratègica, Bildu és una coalició de partits independentistes d’esquerra, que tots junts allà sumen molt. A Catalunya, en canvi, resulta que, estadística en mà, el partit que concentra més votants a favor de la independència és CDC. I no és d’esquerres, precisament. Ni la mateixa ERC, sense deixar de ser progressista, no té els postulats, per entendre'ns de les CUP. I altres forces com SI, Rcat o Dcat es mouen en el terreny de la transversalitat ideològica.
Realitat. Serà difícil arribar a un acord quan cal recordar que la crida a la solidaritat independentista que es va fer ara fa un any, just quan va néixer la coalició Solidaritat Catalana per la Independència, de la mà de Laporta, López Tena i Bertran, no va obtenir resposta de cap partit parlamentari o amb presència municipal. A les municipals del passat 22 de maig, la crida de SI –ja sense Laporta- als seus va ser la d’anar en solitari en ciutats com Barcelona. Difícil, doncs, abillar una imminent front únic perquè hi ha massa matisos polítics per resoldre. I egos. Potser resulta més noble no arribar a acords estables i sí a un pacte de no–agressió que no pas viure el drama de trencar peres l’endemà mateix de les eleccions quan s’hagués de decidir, posem pel cas, què cal fer davant el moviment dels “indignados”. Aquest trencament a les primeres de canvi, que seria inevitable si no se signen protocols de lleialtat i solidaritat, provocaria frustració i donaria força als adversaris que volen que continuem en la grande e indivisible. A Catalunya les forces independentistes d’esquerres no sumen com sumen les que conformen Bildu. I la unitat nacional és complicada sense acords de mínims ideològics. Aquí som molts independentistes que volem arribar al mateix lloc, però els camins per assolir-ho són divergents. És la realitat.
Per fer un Bildu a la catalana –tant de bo!, que quedi clar- ens cal abans entendre com aplicar en política catalana tres conceptes: generositat, lleialtat i renúncia. Si no es té clar, millor deixar-ho estar i no fer el ridícul. Us proposo un simple exercici: navegueu un dia sencer per la xarxa i fòrums de digitals. Si al final del dia no veieu en cap mur mofa, insults o retrets infantils entre independentistes, ens comencem a creure que el Bildu català pot ser possible. Mentre, com que ara mateix, potser vostè ja estarà escrivint un comentari en aquest fòrum per posar-me a parir, continuem fent veure que volem la unitat mentre continuem instal·lats en el joc del “frikandó”. Fer trampes al solitari és trist i avorrit, però hi ha que hi gaudeix de valent. Mentre el psicoanàlisi del moviment independentista català sigui mereixedor d’una assignatura pròpia a ciències polítiques no hi haurà res a fer. Mentre tots coneguem aquell que cada dia va pregonant que “jo sí que porto anys en la lluita independentista i aviat ho arreglaria”, és a dir, mentre aquells egocentristes que han participat en totes i cadascuna de les cercaviles sobiranistes, vulguin erigir-se en mestre-tites i liderar l’independentisme català, oblideu-vos de Bildus nostrats. Qui es pensi que perquè al seu passaport “indepe” apareixen timbrats segells de tots els actes dels darrers trenta anys té més dret que els altres fa un flac favor a la causa. Perquè aleshores el personalisme i la vanitat ens conduirà a la situació actual. Al no-res i al qui dia passa, any empeny.
Jordi Finestres
Subscriure's a:
Missatges (Atom)