Fotos dels actes de Democràcia Catalana per la Diada de 2012.
Llegir més...
dimarts, 18 de setembre del 2012
divendres, 13 de gener del 2012
Entrevista a Joan Laporta (Video)
Aquesta és l’entrevista dels estudiants de l’IES Arraona de Sabadell, RàdiOna, al president de Democràcia Catalana:
Llegir més...
Primera Part http://www.youtube.com/watch?v=N2newHvM7m0&feature=context&context=C3b5331dUDOEgsToPDskL2G5Je2A7xd5QzWKdDi9RV
dijous, 17 de novembre del 2011
Per motius d'agenda de Joan Laporta, l'acte a Vallromanes s'ajorna a una nova data per confirmar.
Per motius d'agenda de Joan Laporta, l'acte a Vallromanes s'ajorna a una nova data per confirmar.
Us informarem puntualment d'aquesta i de properes accions i actes de DCat. Gràcies.
dimarts, 8 de novembre del 2011
Joan Laporta: “He donat un any de confiança al govern, però la situació comença a ser preocupant”
El líder de Democràcia Catalana i diputat del grup mixt, Joan Laporta, manté el compromís de donar confiança al govern. Laporta hi posa límit: un any, però detecta símptomes que aquest vot de confiança es pot arribar a consumir. Considera inadequades polítiques únicament d’aprimament o austeritat i demana que s’intenti treballar per promoure l’”eficiència”. Convençut encara que el seu compromís polític és el treball per aconseguir un estat propi per a Catalunya, Laporta accepta que la proposta del pacte fiscal pot ser un pas en el camí cap a aquesta fita final. El diputat insisteix que treballarà per una unitat en les forces catalanistes. L’expresident del FC Barcelona no defuig analitzar l’actual situació en el club, que entén molt “judicialitzada”. Creu que se l’acusa sense fonament i sense que se li hagi atribuït cap irregularitat i exigeix a la junta que rectifiqui, demani perdó per la persecució a la seva persona i reconegui que va heretar el millor Barça de la història.
dijous, 3 de novembre del 2011
dimarts, 1 de novembre del 2011
La verdad en marcha
Les aseguro que no me gusta tener que romper de nuevo mi silencio en cuestiones que afectan a mi condición de expresidente del FC Barcelona, pero vistos y leídos algunos comentarios que han circulado sobre un aspecto que tiene que ver con el despacho de abogados Laporta & Arbós, del cual soy socio fundador, quiero dejar claras algunas consideraciones.
En primer lugar, mi despacho de abogados no ganó 10 millones de euros con un cliente de Uzbekistán. No es así. Ojalá fuera cierto, pero no lo es.
Respecto a la tan comentada relación mercantil que Laporta & Arbós mantuvo con un cliente de Uzbekistán, se ha dicho, con mala fe y grandes dosis de ignorancia, que me aproveché de la presidencia del FC Barcelona para hacer negocios y enriquecerme personalmente. Eso no es cierto. Como expliqué el pasado lunes 10 de octubre ante la juez a raíz de la demanda de un individuo contra mi persona, vuelvo a recordar que Laporta & Arbós estableció relaciones profesionales, durante tres años, con un cliente de Uzbekistán propietario de pozos de gas, fábricas de algodón y otras actividades de negocio, para efectuar tareas de asesoramiento en cuestiones que nada tenían que ver con el FC Barcelona. Y precisamente gracias a esta relación profesional consideré que era bueno para el FC Barcelona que el club de fútbol Bundyodkor, propiedad del mismo cliente uzbeko, firmase, sin la intercesión de Laporta & Arbós, un acuerdo puntual con el Barça a cambio de cinco millones de euros. Dinero que, dado que en aquellos momentos había tensiones de tesorería, fue muy importante para poder realizar el fichaje de un jugador del Arsenal que nos pedía el cuerpo técnico. Por tanto, quiero dejar bien claro que mi despacho profesional inició relaciones con un cliente uzbeko mucho antes del acuerdo del mismo cliente con el Barça, acuerdo que establecía que el Bundyodkor realizaría un stage de cinco días en las instalaciones de la Ciudad Deportiva Joan Gamper y un partido de entrenamiento, a puerta cerrada, con el primer equipo del Barça. Además, se contemplaba la posibilidad de realizar un match amistoso en Uzbekistán, hecho que no se produjo por problemas de agenda. Por esta operación el FC Barcelona cobró tres millones de euros (habrían sido cinco si hubiésemos disputado el partido en Uzbekistán). De los clínics realizados por algunos jugadores del FC Barcelona en este país, ni el FC Barcelona ni Laporta & Arbós intermediaron en absoluto, sino que se produjeron mediante contratos firmados entre representantes de los jugadores y un profesional independiente.
Nunca incumplí ningún código ético ni utilicé al FC Barcelona para negocios particulares. Durante los siete años en que tuve el honor y la responsabilidad de presidir el Barça, mi despacho de abogados trabajó con diversas empresas como fruto de acuerdos que en su mayoría se iniciaron incluso antes de 2003, año en que comienza mi primer mandato al frente del Barça. Algunos de esos clientes, empresas bien conocidas, también tendrían relaciones, como proveedores o sponsors, con el FC Barcelona, sin que Laporta & Arbós intercediese nunca bajo ningún concepto.
Hay que recordar que la presidencia del FC Barcelona es honorífica y que no se contempla ningún tipo de remuneración económica. Por tanto, el presidente y los directivos de la junta directiva del Barça tienen todo el derecho a trabajar al margen de las muchas horas invertidas en la gestión y en la representación del club, siempre que no haya conflicto de intereses. Yo, lo dejé claro desde el primer día, nunca dejé de trabajar como abogado en el bufete del que soy socio fundador. Pero en ningún momento hubo conflicto de intereses ni interferencias entre las relaciones mercantiles mantenidas por mi bufete y las relaciones profesionales entre el FC Barcelona y terceros. Nunca. Ojalá, en todo caso, cualquier presidente del Barça aportase y aporte al club clientes con capacidad de ofrecer tres millones de euros para atender gastos de la entidad.
El Barça representa un valor muy importante de mi vida, como también lo es la defensa de los derechos y las libertades de Cataluña, y solo por debajo de la estima y la educación de mis hijos, pero ni el Barça ni la paz social del barcelonismo están por encima de mi dignidad, de la dignidad del apellido que llevan mis hijos. No acepto que se ensucie mi honor con maniobras indecentes articuladas contra mi persona, con difamaciones orquestadas por el grupo de comunicación de La Vanguardia y Mundo Deportivo -además de la inefable caverna mediática españolista- propagando mentiras promovidas desde la actual junta directiva. La estrategia del difamar, que algo queda, por haberla sufrido, ya la conozco, desgraciadamente. Pero no se saldrán con la suya. Pienso llegar hasta el final para explicar la verdad. Nuestra gestión al frente del FC Barcelona fue muy buena. Colaboramos en construir el mejor club del mundo, el mejor equipo de la historia, y dejamos una entidad solvente económicamente, con los mejores ingresos de que nunca ha disfrutado el club, con la mejor imagen social y solidaria. Y no permitiré, insisto, que ensucien una gestión eficiente y honesta. Trabajamos para hacer del Barça un club de referencia en el mundo del deporte. No necesitábamos un código ético ni un consejo de séniors que nos dijese lo que está bien y lo que no, ya que la ética comienza por uno mismo. Por eso, como ya anuncié, emprenderé las acciones legales correspondientes contra quien atente contra mi honor.
Que se dediquen a trabajar por el presente y el futuro del Barça y que sean respetuosos y agradecidos con el pasado, con la herencia que les dejamos, la mejor herencia deportiva, económica y social de la historia del FC Barcelona. Se equivocan si algunos piensan que atacando a mi honestidad conseguirán hacer olvidar que el expresidente Núñez ha sido condenado a seis años de cárcel por una trama de delitos económicos o que el presidente Rosell está siendo investigado por casos de corrupción, fraude fiscal, soborno y blanqueo de dinero en Brasil (casos de los que se han hecho eco las revistas económicas más importantes del mundo, como The Economist, pero que han sido ocultados por la prensa amiga). Yerran en la estrategia de repetir una mentira para cambiar la verdad. Les aseguro que, a pesar de los reiterados intentos, cada vez más desesperados y ridículos, no me pondrán en el mismo saco que a aquellos que han convivido o presuntamente conviven con la corrupción.
¿En qué país vivimos, donde se permite la impunidad contra los que hemos trabajado con honestidad y rigor mientras se tapan sentencias condenatorias e investigaciones oficiales por acciones fraudulentas? No podemos permitir que volvamos a épocas pretéritas que creíamos superadas, aquellas épocas de oscuridad en que quienes queríamos cambiar las cosas en el Barça éramos acusados de malos barcelonistas. Aquellos propagadores de la intoxicación que han vuelto, con los medios habituales y también en forma de blogs y webs incendiarios, nunca han digerido que quienes hace años fuimos acusados de antibarcelonistas hayamos construido el mejor Barça de la historia. ¿Se imaginan que el artículo de The Economist sobre la corrupción en el fútbol brasileño no hubiese mencionado a Sandro Rosell, sino a Joan Laporta? ¿Se imaginan qué hubiesen dicho de mí? Pues si se lo imaginan, pregúntense ustedes por qué la prensa catalana, mayoritariamente, calla mientras la prensa internacional ensucia el nombre del Barça asociándolo a la corrupción en Brasil a través de Sandro Rosell.
Afortunadamente, poco a poco las mentiras van siendo corregidas, y los mentirosos, desenmascarados. La gente ya empieza a saber (y la opinión publicada ya empieza a decirlo) que no es cierto que dejásemos el club sin un euro en la caja, que las supuestas facturas de fiestas no eran tales, que los viajes en jets privados tenían todos una justificación y no tenían nada que ver con viajes privados, que las habitaciones de 5.000 euros no las pagaba el Barça o que los gastos de catering en el palco presidencial no eran de 570.000 euros como se dijo en la asamblea. Pero a pesar de que poco a poco la verdad vaya saliendo a la luz, persistiré en trabajar para que se sepa toda la verdad. No flaquearé ni claudicaré ante la mentira. Mantendrá viva la lucha por la honestidad inspirada en el espíritu Carabén, que nos llevó a cambiar la dinámica histórica del Barça.
Joan Laporta fue presidente del FC Barcelona entre 2003 y 2010
diumenge, 30 d’octubre del 2011
04.11.2011 - Presentació ANC
El proper 4 de novembre, a dos quarts de vuit del vespre i a la sala d'actes del centre cívic La Sedeta farem la presentació de l'Assemblea Nacional Catalana. Amb la presència, per part de Democràcia Catalana, de Joaquim Batista.
dijous, 27 d’octubre del 2011
Macià, Companys i Mas
Macià i Companys no tenien la pressió mediàtica d’avui. Tot i la brillantor crònica, l’article genial, dels Pla i Planes, per exemple, no en tenim constància del seu minut a minut com a polítics com tenim dels nostres polítics coetanis. Segurament, un seguiment més minuciós de la seva activitat hagués evidenciat certes mancances que la història, afortunadament per a ells, ha tapat. Macià i Companys, a més, no havien de conviure, com ara, amb un passat llastimós com el que arrosseguem. La Catalunya plena i sobirana que s’alçà l’abril del 1931 volia deixar enrere uns anys de greuges, però flotava a l’ambient una sensació que tot estava per fer. La Catalunya actual, en canvi, encara viu sota els efectes ferotges de quaranta anys de foscor i una transició mal resolta que va donar lloc a un sistema autonòmic que ha estat acceptat per una majoria durant anys i que ha calat en el dia a dia de molts catalans. I, per últim, la Catalunya de Macià i Companys, tot i l’arribada, als anys vint, de l’onada immigratòria murciana, encara no estava construïda sociològicament, com avui, per les milers de famílies que se senten espanyoles perquè són espanyoles. A Macià i Companys els tocà gestionar els sentiments populars, espontanis i gens prostituïts de la població, sense interferències de mitjans de comunicació espanyols que fessin creure que la legalitat passa per ser espanyols i que això és una condició gairebé inamovible, com inamovible és aquest carai de Constitució que durant molts anys hem percebut com un quelcom gairebé sagrat.
Afortunadament, les coses van canviant. Les noves generacions de catalans, portin o no sang espanyola, es van adonant que continuar sent espanyols ens porta cap a camins pobres, econòmicament, culturalment i diria que moralment. Així ho diu l’enquesta de CEO. Amb tot, enquestes a banda, la realitat és que l’independentisme polític català encara viu en un estatus de certa confusió. Fins fa ben poc el discurs independentista passava per una qüestió identitària, on paraules com dignitat o opressió guanyaven la partida a expressions com espoli fiscal o estat propi. El gran problema de l’independentisme fins fa ben poc era fer creure que es volia marxar d’Espanya i punt sense tenir en compte que a Catalunya hi viuen i treballen milions de persones que o bé se senten espanyoles o bé són, directament, espanyoles. I que amb discursos abrandats no només no els portàvem cap als nostres posicionaments, sinó que ens els posàvem en contra. Avui, afortunadament, més enllà dels atacs a la nostra llengua, les raons de dir adéu a Espanya són principalment econòmiques i en això ja hem guanyat molts adeptes. Arribar a final de mes amb dignitat té més força i s’entén millor que parlar català amb dignitat.
Macià i Companys van fer allò que els reclamava majoritàriament el poble. I crec que Mas faria exactament igual. El president Mas, ho ha dit en més d’una ocasió, creu que la independència s’aconseguirà quan el poble estigui prou madur per fer el pas cap a la llibertat. Cal demostrar a Mas que més enllà de l’enquesta, aquest moment de maduresa ja ha arribat. Que hem entès el missatge que no tot passa per una qüestió identitària sinó que és una qüestió de supervivència. O ens gestionem nosaltres mateixos els nostres recursos, o els veïns de l’altra banda de l’Ebre ens els continuaran mal gestionant.
Ara és el moment decisiu i cal no errar-la. Cada vegada més gent que se sent tan espanyola com catalana o més espanyola que catalana comença a fer el pas cap a la reclamació de la plena sobirania fiscal, pas previ a la plena sobirania política. No podem perdre l’oportunitat que ens dóna la construcció progressiva d’aquesta majoria. No ens podem permetre, per exemple, encallar-nos en debats infantils sobre si, posem pel cas, un referent de la música catalana, parla amb castellà amb els seus fills. Gerard Quintana parla amb castellà amb els seus fills i també ho fa en català, els ho ben asseguro, però encara que només ho fes en castellà, Quintana vol la independència de Catalunya. Faríem bé de deixar de repartir carnets de puresa “indepe”, faria bé la caverna independentista de deixar de tocar els dallonses al personal marcant els requisits que comporta ser un catalanet com cal. És el moment de decidir si volem una Catalunya lliure oberta al món o una Catalunya de “tresines” de l’Eixample tancada en ella mateixa, amb les seves fòbies i les seves neures.
Companys i Macià van fer allò que percebien que volia el poble. Demostrem als que manen avui que si anem junts, sense retrets, sense distincions, sense personalismes i sense provincianismes estèrils, serem imparables, com diu el mite. El procés cap a la independència serà imparable, volia dir.
Jordi Finestres
Democràcia Catalana
dimecres, 19 d’octubre del 2011
Democràcia Catalana desmenteix la informació apareguda avui a un diari sobre la representació d’Anna Arqué a l’Institut Europeu de la Mediterrània
Democràcia Catalana vol desmentir una informació apareguda avui al diari El Mundo, edició de Catalunya, i mencionada en altres mitjans, sobre la representació d’Anna Arqué a l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed).
En aquest sentit, expressem que:
1. Anna Arqué és membre, com a assessora externa, de la Junta de Govern de l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed), una representació que no comporta cap tipus de remuneració econòmica ni dietes. Aquesta representació fou a petició del grup municipal Unitat per Barcelona, format per Esquerra Republicana de Catalunya, Democràcia Catalana –partit en el qual milita Arqué- i Reagrupament Independentista. Arqué comparteix representació del Consistori a l’IEMed amb Xavier Trias, alcalde de Barcelona; Jordi Martí, regidor de Presidència i Territori; Sònia Recasens, segona Tinència d’Alcaldia, i tinenta d’alcalde d’Economia, Empresa i Ocupació, i Joan Puigdollers, regidor de Medi Ambient i Serveis Urbans.
2. No és cert que Anna Arqué hagi estat nomenada membre de la Junta de Govern de l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) per l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias. I encara més greu és publicar la informació dient que “Trias coloca de asesora a la ‘número 2’ de Laporta”. Aquest diari i qui firma la notícia hauria de saber perfectament que la presència d’Anna Arqué, com la d’altres representants no-regidors del consistori barceloní, forma part dels espais de representació que tots els grups municipals de l’Ajuntament de Barcelona tenen en diversos organismes públics, mixts i privats. Recordem que aquests espais de representació no comporten cap retribució econòmica, ni en sou ni en dietes, per als seus representants.
3. Democràcia Catalana, com a partit formant del grup municipal Unitat de Barcelona, té representació, a banda del mencionat IEMed en la persona d’Anna Arqué, en el 22@BCN en la persona de Lluís Mosella, com a vocal, i en el Consorci Auditori i Orquestra en la persona de Bernat Dedéu, com a vocal. En tots aquests casos sense cap remuneració econòmica ni dietes.
Per última, recordar que Anna Arqué, responsable de la comissió d’Internacional del procés de la Consulta sobre la Independència, ha destacat en els últims anys per la seva tasca en la internacionalització del conflicte català des del moviment social, un treball voluntari que continua desenvolupant en diversos àmbits nacionals i internacionals, com l'Aliança Europea per la Independència. Arqué va participar, els propassats dies 6 i 7 d’aquest mes, com assessora de l'Ajuntament de Barcelona a la Conferència Internacional de l’EuroMeSCo, organitzat per l’IEMed, que es va celebrar al Palau Pedralbes de Barcelona.
dijous, 13 d’octubre del 2011
L'Arxipèlag de Perpinyà per a tota Catalunya!
Gràcies a Unitat Catalana el propassat dilluns vaig tenir el plaer d’assistir com a convidada a la inauguració del teatre l’Arxipèlag de Perpinyà. Durant l’estona prèvia al començament de l’espectacle es notava un cert –i natural- nerviosisme i molta, molta expectació per veure per dins la realització d’un somni, deu anys de feina i una gran inversió econòmica amb fons europeus. Les salutacions durant aquesta estona a la resta de convidats era, com és habitual, eclèctica i entusiasta. Polítics però, de la Catalunya Sud pocs, massa pocs, el batlle de Salt, Jaume Torremadé, municipi que acompanya Perpinyà, juntament amb Lleida, en aquest projecte d’Escena Catalana ‘transfronterera’ i l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, ambdós amb d’altres membres dels consistoris municipals. Però de la capital de la Catalunya del Sud res, i de la resta de comarques o terres catalanes, tampoc. Jo havia seguit aquesta iniciativa i entenent la importància del fet em sorprèn la manca d’il·lusió d’altres polítics catalans, avesats a l’àmbit cultural o no, d’acompanyar als amics de la Catalunya del Nord en una estrena tan important per a TOTS els catalans i catalanes.
Mentrestant ens saludàvem, les valoracions de l’exterior de l’obra arquitectònica es comentaven lliurament i val a dir que de manera no gaire unànime, semblava que les expectatives eren totes posades en el seu interior i en l’esperat programa d’espectacles.
Vàrem entrar, i tant l’interior de l’edifici com la programació publicada van rebre un satisfet i unànime vist-i-plau: ‘estem contents’, deia el semblant dels presents que omplíem de gom a gom el teatre.
El director del flamant nou ‘Arxipèlag’, Domènec Reixach, anterior director del Teatre Nacional de Catalunya va encetar el torn de discursos. Les seves primeres paraules oficials van ser una salutació en català. Bon començament, curt sí, però entès, com una declaració de principis sincers d’aquesta identitat ‘transfronterera’ catalana, i tot i el comentari que li va dedicar en el seu torn el ministre de cultura francès, entre broma i reprovació, amb un: ‘…l’encara accent català en el teu francès’, la veritat és que tothom semblava encantat del nomenament d’en Reixach, un català del Sud nomenat per dirigir un teatre ambiciós com el de Perpinyà per a que sigui un teatre de qualitat i proper a tots els catalans, tots.
Del discurs del ministre francès de cultura, podem dir que va fer una balança intel·ligent, va donar corda a la importància de la identitat catalana, però dins un territori que anava remarcant ibèric i rossellonès, és a dir, ‘viviu la vostra ànima!, però amb els peus a casa meva’. Ok, per ara...
L’espectacle jo no gosaré avaluar-lo, la cultura és plat individual, es tasta i es digereix en paladars molt diferents. Enhorabona, però, a tots els qui fan possible aquesta meravella que es diu teatre.
El meu interès era purament nacional, és a dir, tot i la coneguda qualitat del compositor de l’obra i dels seus intèrprets, dilluns vaig pujar a Perpinyà per la importància socio-política de l’esdeveniment, i el teatre l’ofereix. A saber: al teatre Arxipèlag de Perpinyà, tots els espectacles que s’interpretin en francès seran traduïts al català, llengua natural de Catalunya. Sí, jo ho he entès bé i sí, vosaltres ho esteu llegint bé.
Al teatre Arxipèlag, a la Catalunya del Nord, oferiran el cent per cent dels espectacles que es facin en francès amb subtitulació al català, mentre que a la Catalunya del Sud, donem gràcies per tenir un deu per cent de la subtitulació en català als nostres cinemes.
Això em dóna peu a escriure breument una reflexió important envers la llengua catalana a la Catalunya del Nord amb la informació que em facilita en Brice Lafontaine, Secretari General d’Unitat Catalana i recentment nomenat membre del Comitè consultiu pels Afers Catalans a l’Ajuntament de Perpinyà:
“Contràriament al que es podia llegir en un article de l'Avui del dilluns 18 de juliol, segons l'ISC
(Institut de Sociolingüística Catalana de la Generalitat de Catalunya) l'estudi que es va realitzar l’any 2004 ens ensenya que un 65,3% dels nord-catalans entenen el català i un 37,1% el sap parlar”, apunta Lafontaine.
Aquestes dades oficials desmenteixen l’arrelat pensament que a la Catalunya del Nord són quatre els que parlen o entenen el català: “La supervivència del català és responsabilitat de tothom i no es pot acceptar que a qualsevol lloc on se'l parla (sobretot al bressol mateix de Catalunya) pugui desaparèixer.” No puc estar més d’acord amb l’amic Brice.
La traducció simultània del francès al català em recorda quan, per a l’acte final de la Consulta sobre la Independència a Barcelona, vaig fer subtitular al català el discurs preparat en espanyol de l’Observador Internacional Juan Carlos Moreno Cabrera, Catedràtic de lingüística de la Universidad Autónoma de Madrid. Subtitular de l’espanyol al català em van valdre unes quantes aixecades de cella: ‘Molts catalans del Nord no saben l’espanyol’, els hi contestava. I és que és cert!
Els catalans parlem moltes llengües, però no tots les parlem totes, l’única afirmació correcta és que els catalans parlem la nostra llengua: el català! Per tant, subtitulem en català, perquè hi ha catalans que no saben espanyol com hi ha catalans que no saben francès.
Els catalans no ens concentrem tots en el territori, per ara, d’administració política espanyola. A veure si la teòrica, tan, aparentment, apresa en converses i temps electorals, comença a veure’s en les nostres decisions quotidianes, les de tots, privades o públiques, siguem botiguers o siguem directors de teatre, i encara més, essent polítics!
Ah! I evidentment, molt contenta de retrobar-me amb en Sergi López que, no cal dir-ho, és un gran actor i un ferm company per la independència ;)
Anna Arqué
Victòria i Independència
dimecres, 12 d’octubre del 2011
Memorial democràtic
Avui no hi ha res a celebrar. Ja està dit. Bé, en el meu cas, celebro l’onomàstica de la meva mare, Pilar. I els que celebren allò de la Hispanidad que s’ho facin mirar, de veritat. Espanya és un país ben estrany en això dels festeigs patriòtics: celebren una conquesta que va donar peu a una barbàrie que va posar punt i final a ètnies senceres. Espanya va violar, ja a finals del segle XV, tots els drets humans que es puguin imaginar. Va violar la dignitat humana. I més de cinc segles després va i ho celebren. Amb un parell!, si em permeten l’expressió. Però Espanya ja és això, un estat que mai haurà estat capaç d’articular-se com a nació i que de tant en tant ha somniat en ser l’imperi que fou fa segles com durant el franquisme quan deien allò de la una, grande y libre. Pobres.
El problema d’Espanya és que Espanya mai ha estat ben bé una, ni és massa gran i això de lliure caldria preguntar-ho a tots i cadascun dels ciutadans que hi viuen. Però la virtut d’Espanya és que, amb un parell –torno a ser una mica sòrdid amb l’expressió, disculpin- se sent orgullosa de tots els moments gloriosos de la seva història, encara que la incertesa glòria del seu passat estigui tacada de sang com l’anomenat episodi del Descubrimiento –descobriment de com aplicar tècniques genocides?-. Encara com Espanya no celebra la seva diada l’11 de setembre, per recordar als espanyols l’ocupació-espanyolització de Catalunya.
Si jo fos el conseller de Cultura. La resta de l’article ja no la dedicaré a parlar més de la Fiesta nacional dels espanyols, sinó del greu, preocupant i trist coneixement de la nostra història, la catalana. Crec que a Catalunya és on es publiquen més llibres per editorial sobre temàtica històrica –contemporània, bàsicament-, on fem més exposicions i xerrades i, tanmateix, on hi ha un desconeixement més evident de la nostra cronologia. O no ens interessa o no acabem de saber com divulgar-la. O senzillament com que no som un estat no tenim una política de memòria històrica de veritat. Si jo fos el conseller de cultura no dubtaria en dotar la nova etapa del Memorial Democràtic –o com es digui- d’un pla estratègic valent, amb mirades amples, amb voluntat que arribi a tothom. Res a veure, doncs, amb l’etapa precedent, la del Memorial del senador Saura. I, si fos el conseller de Cultura, no dubtaria ni dos minuts en posar l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté al capdavant. Solé i Sabaté ha dedicat més de la meitat de la seva vida a explicar i divulgar la nostra història, amb passió, encert i valentia. Ell, amb gent com el Joan Villarroya i altres grans historiadors de casa nostra, tot s’ha de dir, van fer, ja a finals dels setanta, uns treballs de recerca sobre la guerra i la postguerra a Catalunya que en qualsevol país normal i valent haguessin estat reconeguts amb tots els honors.
Solé i Sabaté és incansable. En qualsevol moment i en qualsevol hora és capaç d’imaginar un nou projecte d’investigació històrica que, ves per on, s’acaba realitzat. És un home de paraula i d’acció. És un home amb conviccions, llest, viatjat, amb prestigi. Sap transmetre i sap captar. El meu germà, la primera vegada que hi va parlar, em va dir, “és molt savi”. És un dels nostres savis. Potser hi ha altres homes i dones que mereixen dirigir la memòria històrica del nostre país, que no hauria de ser la memòria oficial que convé al govern de torn. Memòria nacional vol la història de tots, dels que pensen com els que manen i dels que no. Cal fer-nos grans de veritat, amb accions concretes, no només amb proclames de boqueta. La història d’Espanya val la pena conèixer-la com la de França o d’Anglaterra, i més amb tants episodis mal o benvinguts que hem compartit amb altres països, però si no coneixem la nostra història no entendrem res quan diem allò de som una nació. Que som una nació no és un hashtag, és una sentència que té sentit si sabem mirar enrere i si ho sabem interpretar. En Solé i Sabaté ens podria ajudar, i molt. L’únic problema que té és que no és de la Família, però a veure si l’agafem despistada i, per una vegada, guanya el sentit comú i no el sentit polític.
Jordi Finestres
Llegir més...
El problema d’Espanya és que Espanya mai ha estat ben bé una, ni és massa gran i això de lliure caldria preguntar-ho a tots i cadascun dels ciutadans que hi viuen. Però la virtut d’Espanya és que, amb un parell –torno a ser una mica sòrdid amb l’expressió, disculpin- se sent orgullosa de tots els moments gloriosos de la seva història, encara que la incertesa glòria del seu passat estigui tacada de sang com l’anomenat episodi del Descubrimiento –descobriment de com aplicar tècniques genocides?-. Encara com Espanya no celebra la seva diada l’11 de setembre, per recordar als espanyols l’ocupació-espanyolització de Catalunya.
Si jo fos el conseller de Cultura. La resta de l’article ja no la dedicaré a parlar més de la Fiesta nacional dels espanyols, sinó del greu, preocupant i trist coneixement de la nostra història, la catalana. Crec que a Catalunya és on es publiquen més llibres per editorial sobre temàtica històrica –contemporània, bàsicament-, on fem més exposicions i xerrades i, tanmateix, on hi ha un desconeixement més evident de la nostra cronologia. O no ens interessa o no acabem de saber com divulgar-la. O senzillament com que no som un estat no tenim una política de memòria històrica de veritat. Si jo fos el conseller de cultura no dubtaria en dotar la nova etapa del Memorial Democràtic –o com es digui- d’un pla estratègic valent, amb mirades amples, amb voluntat que arribi a tothom. Res a veure, doncs, amb l’etapa precedent, la del Memorial del senador Saura. I, si fos el conseller de Cultura, no dubtaria ni dos minuts en posar l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté al capdavant. Solé i Sabaté ha dedicat més de la meitat de la seva vida a explicar i divulgar la nostra història, amb passió, encert i valentia. Ell, amb gent com el Joan Villarroya i altres grans historiadors de casa nostra, tot s’ha de dir, van fer, ja a finals dels setanta, uns treballs de recerca sobre la guerra i la postguerra a Catalunya que en qualsevol país normal i valent haguessin estat reconeguts amb tots els honors.
Solé i Sabaté és incansable. En qualsevol moment i en qualsevol hora és capaç d’imaginar un nou projecte d’investigació històrica que, ves per on, s’acaba realitzat. És un home de paraula i d’acció. És un home amb conviccions, llest, viatjat, amb prestigi. Sap transmetre i sap captar. El meu germà, la primera vegada que hi va parlar, em va dir, “és molt savi”. És un dels nostres savis. Potser hi ha altres homes i dones que mereixen dirigir la memòria històrica del nostre país, que no hauria de ser la memòria oficial que convé al govern de torn. Memòria nacional vol la història de tots, dels que pensen com els que manen i dels que no. Cal fer-nos grans de veritat, amb accions concretes, no només amb proclames de boqueta. La història d’Espanya val la pena conèixer-la com la de França o d’Anglaterra, i més amb tants episodis mal o benvinguts que hem compartit amb altres països, però si no coneixem la nostra història no entendrem res quan diem allò de som una nació. Que som una nació no és un hashtag, és una sentència que té sentit si sabem mirar enrere i si ho sabem interpretar. En Solé i Sabaté ens podria ajudar, i molt. L’únic problema que té és que no és de la Família, però a veure si l’agafem despistada i, per una vegada, guanya el sentit comú i no el sentit polític.
Jordi Finestres
dilluns, 10 d’octubre del 2011
Victòria de DCat al Parlament: vot unànim pel Corredor Mediterrani
El Parlament dóna suport a la moció presentada per Laporta sobre la posta en marxa del Corredor Ferroviari Mediterrani. Trobareu més informació al web del partit.
Llegir més...
dijous, 6 d’octubre del 2011
La Família
Era d’esperar la reacció de La Vanguardia a les paraules de Pep Guardiola el passat dissabte a la sala de premsa del Camp Nou. El diari dels Godó no va tenir cap mena de contemplació en adoctrinar en Pep sobre com s’han de dir les coses, què ha de dir i què ha de callar i, encara pitjor, quan toca dir-ho i quan no. La complicitat d’aquest diari amb l’actual president del Barça és tan ferma que des de les pàgines d’esport no s’ha dubtat en posar a parir el millor entrenador de la història del Barça a fi de no trencar el pacte no escrit de la Família, els membres de la qual s’ajuden i es recolzen entre sí per evitar que res sobrepassi un cercle marcat. La campanya de comunicació, tan explícita, intensa i continuada, de La Vanguardia a favor de Rosell i en contra de Joan Laporta i ara també contra Pep Guardiola, exemplifica perfectament com funciona la Família.
La Família és un conjunt de poders polítics, econòmics, socials i mediàtics que tenen un fort control del país. Manen més que el 99% de la ciutadania i tenen més força que totes les urnes d’uns comicis. La Família té com a únic objectiu ser el garant de la Catalunya que convé als seus interessos, per damunt dels mateixos interessos de Catalunya i, per tant, dels catalans i les catalanes. La Família té una visió del país que passa per ser una comunitat autònoma amb certes dosis de sobiranisme, però sense oblidar mai que ha de fer de motor d’Espanya; volen una ciutadania assenyada que, com a molt, només se li permet mostrar un punt de rauxa un parell de vegades l’any, contra un entrenador d’un equip rival, posem per exemple, o contra alguna llei espanyola que posi en perill la llengua catalana a les escoles, posem pel cas. I poc més. Perquè la Catalunya que salvaguarda la Família és tan previsible, poc imaginativa i espessa que qualsevol personatge que se sobresurti de la grisor generalitzada, és a dir, que no estigui controlada per aquesta casta de poder, passa per ser sospitós. Si el personatge en qüestió s’adapta i s’agenolla a la doctrina de l’establishment, se l’ajudarà, però si es preveu o es confirma que està incontrolat i/o posa en perill el sistema, aleshores començarà el procés de destrucció. O sotmetre’s i viure plàcidament, o ser lliure amb el risc de ser aniquilat, vet aquí el contracte que la Família ofereix a la societat. I com que costa arribar a final de mes i hi ha qui se sent atret pel perfum dels cercles de poder o bé rebre un bon tractament a la premsa oficialista o a tenir bones condicions a l’hora de demanar un gran préstec, resulta que la majoria de mortals opten per la rendició.
Des del punt de vista nacional, la Família és majoritàriament unionista i ideològicament tira cap a la dreta catòlica, apostòlica i romana i tot i que oficialment accepten els nous temps, els costa entendre i adaptar-se als nous discursos d’una societat que avança cap a direccions que no sempre han traçat els membres de la Família. La majoria dels seus membres són propers al partit que mana a la Generalitat i al que manarà aviat a Espanya tot i que, si cal, l’armari és tan gran que ofereix tantes jaquetes com girs. Per damunt de tot, insisteixo, el sentit de l’existència de la Família és mantenir un ordre estipulat en unes coordenades que no contemplen dir allò que convé al país sinó allò que convé a la Família.
Si no penses com ells, ets el seu enemic. Si no els rius les gràcies, van a per tu. La condemna és inflexible i l’indult només arriba el dia que els demanes perdó i et poses al seu servei. La Família és la gran tragèdia de Catalunya. Però no són tan poderosos com es pensen. Poden caure i un dia cauran, engolits per la seva supèrbia i perquè obriran els ulls i veuran que estan sols contra un poble contra ells. Un poble que amb la força de la dignitat els escombrarà cap al no-res. Aquell dia serem lliures i podrem afirmar, aleshores sí, que som un poble amb identitat i personalitat.
Jordi Finestres
Llegir més...
La Família és un conjunt de poders polítics, econòmics, socials i mediàtics que tenen un fort control del país. Manen més que el 99% de la ciutadania i tenen més força que totes les urnes d’uns comicis. La Família té com a únic objectiu ser el garant de la Catalunya que convé als seus interessos, per damunt dels mateixos interessos de Catalunya i, per tant, dels catalans i les catalanes. La Família té una visió del país que passa per ser una comunitat autònoma amb certes dosis de sobiranisme, però sense oblidar mai que ha de fer de motor d’Espanya; volen una ciutadania assenyada que, com a molt, només se li permet mostrar un punt de rauxa un parell de vegades l’any, contra un entrenador d’un equip rival, posem per exemple, o contra alguna llei espanyola que posi en perill la llengua catalana a les escoles, posem pel cas. I poc més. Perquè la Catalunya que salvaguarda la Família és tan previsible, poc imaginativa i espessa que qualsevol personatge que se sobresurti de la grisor generalitzada, és a dir, que no estigui controlada per aquesta casta de poder, passa per ser sospitós. Si el personatge en qüestió s’adapta i s’agenolla a la doctrina de l’establishment, se l’ajudarà, però si es preveu o es confirma que està incontrolat i/o posa en perill el sistema, aleshores començarà el procés de destrucció. O sotmetre’s i viure plàcidament, o ser lliure amb el risc de ser aniquilat, vet aquí el contracte que la Família ofereix a la societat. I com que costa arribar a final de mes i hi ha qui se sent atret pel perfum dels cercles de poder o bé rebre un bon tractament a la premsa oficialista o a tenir bones condicions a l’hora de demanar un gran préstec, resulta que la majoria de mortals opten per la rendició.
Des del punt de vista nacional, la Família és majoritàriament unionista i ideològicament tira cap a la dreta catòlica, apostòlica i romana i tot i que oficialment accepten els nous temps, els costa entendre i adaptar-se als nous discursos d’una societat que avança cap a direccions que no sempre han traçat els membres de la Família. La majoria dels seus membres són propers al partit que mana a la Generalitat i al que manarà aviat a Espanya tot i que, si cal, l’armari és tan gran que ofereix tantes jaquetes com girs. Per damunt de tot, insisteixo, el sentit de l’existència de la Família és mantenir un ordre estipulat en unes coordenades que no contemplen dir allò que convé al país sinó allò que convé a la Família.
Si no penses com ells, ets el seu enemic. Si no els rius les gràcies, van a per tu. La condemna és inflexible i l’indult només arriba el dia que els demanes perdó i et poses al seu servei. La Família és la gran tragèdia de Catalunya. Però no són tan poderosos com es pensen. Poden caure i un dia cauran, engolits per la seva supèrbia i perquè obriran els ulls i veuran que estan sols contra un poble contra ells. Un poble que amb la força de la dignitat els escombrarà cap al no-res. Aquell dia serem lliures i podrem afirmar, aleshores sí, que som un poble amb identitat i personalitat.
Jordi Finestres
dimarts, 4 d’octubre del 2011
"Los catalanes de aquí"
Era al tren, de viatge a Perpinyà, i com és habitual sorgiren converses amb els aleatoris companys de trajecte. Sempre són converses que comencen sense res a dir però amb el ‘volent-ho dir’, a poc a poc es descobreix el què i, curiosament, en el meu cas, sempre són converses que acaben centrades en Catalunya. He arribat a la certa conclusió que no és per voluntat expressa que sempre acabo parlant de la independència de Catalunya, alguns cops no vull ni encetar el tema, però també he de reconèixer que no me’n surto, i és que: com fer-ho! Es parla de futur professional incert, fills, trens…, el pare o la mare a l’hospital…, l’estiu sense vacances…, inevitable; com, ja fa mesos, venim dient, la independència no és el ‘mono-tema’ de la majoria de Catalans, és que és la ‘mono-solució’ que anem fent veure i entendre. Ei! i anem bé.
La Sara o Sarai, no recordo bé, és una bona noia, estetista, maca i reflex de la ciutadana catalana culturalment i nacionalment espanyola. La Sara es referia a uns coneguts seus Catalans com a “… un grupo, que ellos sí, hablan siempre catalán, pero bueno, ellos sí son Catalanes de aquí y todo… yo no entiendo de política, mi novio dice que todos somos españoles; pero bueno, que yo nací aquí pero no soy catalana de aquí…”
Realment el: “és català qui treballa i viu a Catalunya” ha fet molt de mal.
No penso que hi hagi cap estat al món, ocupat o no, on hi hagi una actitud tan condescendent com aquesta cap als “no catalans” com aquí s’ha volgut imposar. Quan les coses són més complexes del que voldríem, simplificar-les a “grosso modo” genera “errors de sistema” que, com en aquest cas, provoquen desorientació identitària, resultat d’una bonhomia que ha pecat de massa… diguem-ne pràctica.
La Sara està feta un embolic perquè li han dit que si neix aquí és catalana, cert, igual que si la meva filla neix a la Xina, és “oficialment” xinesa, però ella, que no parla català de manera espontània perquè no li és propi, ha creat un grup de referència (precisament el que es volia evitar): “los catalanes de aquí” perquè evidentment hi ha diferències identitàries nacionals que ella nota; la realitat no es pot posar davall la catifa. I tot perquè la Sara és culturalment espanyola i se li ha dit que és “catalana amb tots els ets i uts”, i això, perdoneu, però no ho és, nosaltres ho sabem i ella ho sent, per això necessita dir: “los catalanes de aquí”, i com que encara no s’ha polititzat, evidentment no s’inclou a ella mateixa, tot i haver nascut aquí.
La identitat catalana està sent utilitzada pels tripijocs polítics d’una manera vergonyosa, i tot perquè es va voler fer d’una realitat complexa un escenari còmode, i no, senyors meus, no. A Catalunya hi viuen persones vingudes de terres estrangeres, avui als nostres barris hi viuen catalans, pakistanesos, romanesos, equatorians, espanyols, marroquins, francesos, etc. Tots ells ciutadans catalans, persones que comparteixen amb els autòctons “los catalanes de aquí” els mateixos drets i deures, però que culturalment són de nacionalitat estrangera, es mouen, respiren, s’emocionen, amb inputs tradicionals i culturals propis de la seva cultura, que segur que és fantàstica, però que no és la catalana.
Però… i què? A tots els Estats hi viu gent d’altres indrets, o és que a França són tots culturalment francesos? Per què a Catalunya els espanyols s’entesten en voler ser catalans i alguns catalans volen que deixin de ser espanyols? És a dir, els Estats són dirigits en benefici dels seus ciutadans sigui quina sigui la seva procedència i no es demana que per viure a Anglaterra per exemple, t’hagis de fer Mrs. Redgrave, t’hagi d’agradar cuinar applecakes, vesteixis amb faldilles de lycra negra i camisa blanca, estiguis sempre refredada perquè damunt la lycra i el nylon al sortir de la ‘office’ per anar al pub no portes abric, com a bona anglesa, beguis una cervesa desprès una altra, reneguis sovint, et barallis en un pub almenys alguna vegada, ni diguis eternament: “…sorry and thank you!” Pots arribar a fer-ho i serà benvingut amb normalitat, però ningú t’hi obliga perquè ningú et considera una “nouvinguda” anglesa, quina petulància! Per a tothom ets una Catalana amb ciutadania anglesa, no cal dissimular.
I aquesta normalitat fa que a ningú que vingui de fora se li acudeixi anar contra cap d’aquestes coses que he esmentat, perquè són fantàsticament angleses i són els trets nacionals els que han fet d’Anglaterra un destí d’oportunitats que ara els qui venen de fora legítimament gaudeixen.
La qüestió és que a Catalunya ens perdem en voler fer quadrar massa coses sense tenir l’eina fonamental que harmonitzi totes les noves cultures arribades amb la pròpia, i aquesta eina és l’Estat per Catalunya. Un Estat Català, on llavors ja no ens caldrien subterfugis, on la Sara podria estar escoltant la seva música espanyola sense sentir-se incòmodament diferent quan la visitessin els “que siempre hablan catalán porque ellos sí son de aquí y todo” i on les Annes al tren li parlarien en castellà perquè la Sara, la seva llengua natural i el que representa, ja no els hi és una amenaça, sinó una realitat del nostre Estat; un Estat que treballa per donar-nos les mateixes oportunitats a les dues però que ho fa sense demanar-nos malabars identitaris, ho fa en català. Mentrestant potser escoltem flamenco, i no passarà res.
L’Estat de Catalunya desencallarà conflictes que ara són tractats amb fórmules gens sinceres i terminologies artificials, l’Estat de Catalunya treballarà per tots els ciutadans catalans sigui quina sigui la seva nacionalitat de procedència, sense intentar que tothom sigui català sinó gaudint en Català de les fantàstiques diferències dels seus ciutadans.
Anna Arqué
dijous, 29 de setembre del 2011
Unitat per Barcelona, amb Democràcia Catalana, fa feina a Barcelona
El grup Unitat per Barcelona a l'ajuntament de la capital ha promogut diverses iniciatives, els darrers dies al consistori. Esquerra, Democràcia Catalana i Reagrupament, han aconseguit que:
- Es faci una segona fase d'excavacions al jaciment de La Sagrera on hi ha les obres del TGV.
- S'atorgui la Medalla d'Or de la ciutat a Heribert Barrera.
- Les motos elèctriques de nova compra tindran un any d'aparcament de franc.
- l'ajuntament de la Ciutat Comtal es posicioni a favor de la immersió lingüística amb el sol vot en contra del Partido Popular.
Llegir més...
- Es faci una segona fase d'excavacions al jaciment de La Sagrera on hi ha les obres del TGV.
- S'atorgui la Medalla d'Or de la ciutat a Heribert Barrera.
- Les motos elèctriques de nova compra tindran un any d'aparcament de franc.
- l'ajuntament de la Ciutat Comtal es posicioni a favor de la immersió lingüística amb el sol vot en contra del Partido Popular.
dimecres, 28 de setembre del 2011
Anna Arqué a la consulta del Sud-Tirol per l`autodeterminació
Süd-Tirol no té cap intenció de quedar-se enrere en la cursa de les Nacions Europees sense Estat propi per exercir l’Universal Dret d’Autodeterminació. El passat dissabte 24 de Setembre a la localitat de St.Jakob, a la Vall d’Ahrntal al Süd-tirol, Europeus Sud-tirolesos votaven envers el Dret d’Autodeterminació.
El procés del Referèndum popular al Süd-tirol comença al Gener i acabarà a finals d’aquest Novembre del 2011 amb una Assemblea General on es donaran els resultats de les 5 votacions d’aquesta vall que parla Alemany.
Els promotors d’aquest democràtica i popular iniciativa, el moviment “Süd-Tiroler Freiheit” encapçalat a la vall per Eva Klotz i Bernhard Zimmerhofer, vàren participar del nostre procès de la Consullta sobre la Independència a Catalunya com Observadors Internacionals i van voler exportar el model Català a casa seva. Ells però compten amb un gran avantatge i és que al Süd-tirol, sí, els deixen el cens municipal per organitzar les votacions, encara que no siguin oficials, “oficials o no són unes votacions democràtiques, perquè no hauriem de tenir el cens?” Pregunten sorpresos els autòctons.
El sentiment generalitzat envers la situació política del territori del Süd-tirol i, de la seva gent, és la de sortir de la seva imposada anexió a Itàlia: “Abans que res, el que no volem, és ser o ser considerats Italians” comenten determinats els organitzadors, a partir d’aquí es contemplen dues opcions: Re-unificar-se amb la resta del Tirol, Nord i Est, dins l’Estat Austríac, o optar per un independent Estat del Süd-tirol. És per aixó que la pregunta del referéndum popular és:
“Süd-Tirol va ser anexionat a Itàlia en contra la seva voluntat.
D’acord amb l’article 1 del pacte dels Drets Humans de l’ONU,
Totes ‘les gents’ tenen el dret d’autodeterminar-se.
Ets a favor que els Sudtirolesos exerceixin el dret d’autodeterminació per decidir lliurament el futur de la seva terra?
SI o NO
Aquesta pregunta no s’ha de veure com un intent per no esmentar la paraula Independència, sinó com una pregunta que centra tota la força del discurs en el fet que són un poble ocupat per Itàlia i en el fet que es pot votar el deixar de ser-ho, és una pregunta possibilista amb la que tots hi estan d’acord. El debat envers què esdevindre és present en les converses, tot i que no és un tema que provoqui en cap cas tensions entre els Süd-tirolesos. Tothom té clar, per damunt de res, que s’acolliran a la fórmula que més ràpida i efectivament els permeti sortir de l’Estat Italià. Pel que he pogut copsar la gent més gran és la més procliu, donats a triar, a voler un Süd-tirol que torni a Austria, en canvi els adults de mitjana edat i, sobretot els joves, serien partidaris d’organitzar la llibertat de la seva gent en un nou Estat propi pel Süd-tirol” afirma Arqué, Observadora Internacional d’aquesta jornada de votacions.
Durant l’estada a la vall d’Ahrntal, i previ a les votacions al col.legi electoral al vespre del 24, es va anar a recollir personalment a diferents llars el vot de la gent més gran. “La gent es sent extremadament il.lusionada amb aquest procès que els permet votar per la llibertat de la seva terra, ara ocupada per Itàlia. El convenciment és decidit, fins al punt que adhesius amb proclames com: ‘Süd-tirol no és Itàlia’ són presents per les cases, en una d’elles just damunt la pantalla de la televisió” declara Anna Arqué. Foto recollida vot adjunt.La jornada del 24 va concloure amb un acte presentat pel Bernhard Zimmerhofer, on es van poder escoltar els discursos de l’Anna Arqué i l’Eva Klotz, diputada al Parlament del Süd-tirol:
“Els beneficis del procès de la Consulta sobre la Indepedendència a Catalunya són molts (…) però cal destacar-ne 3:
Sabem que som molts, però gràcies el procès de la Consulta s’ha verbalitzat oficialment aquesta majoria per la Independència;
Sabem que és posible, i s’ha demostrat que depèn de nosaltres, del Poble de Catalunya, determinar-se per assolir la llibertat;
i Sabem que la Independència és victòria, hem guanyat 554 vegades!
Solament cal creure perquè Volem, Podem i Guanyarem!
Amb l’esperança, amics, venen els esforços, confieu en vosaltres perquè teniu raó, perquè lluitem per quelcom positiu i emparat pel Dret Universal d’Autodeterminació.
Südtirol Freiheit, Visca Catalunya lliure! ” afirmava Arqué durant la seva intervenció.
Signatures per una doble Nacionalitat.
El dia 23 al matí en una roda de premsa a la capital del Süd-tirol, Bozen, en Sven Knoll, diputat al Parlament Regional per en Süd Tiroler Freiheit, juntament amb altres companys, va presentar una campanya que reclama la doble nacionalitat pels ciutadans Sudtirolesos, volen d’aquesta manera afegir a l’imposada ‘nacionalitat’ Italiana la benvolguda i certa ‘nacionalitat’ Austríaca.
Cal però que l’Estat Austríac mogui fitxa i per mostrar el suport que aquesta iniciativa tindria dins la propia Austria, els promotors ja tenen les 20.000 signatures necessaries de ciutadans Austríacs.
Amb aquesta iniciativa pretenen trencar amb la única i total oficialitat identitària italiana que ara se’ls atribueix, i que no volen, sumant oficialment la que culturalment tenen i desitgen oficial: l’Austríaca.
“Durant la roda de premsa dues persones nascudes abans el 1920 al Süd-tirol com Austríaques van ser convidades a donar testimoni, reclamen el seu passaport Austríac, reflexe de la seva identitat i cultura; senzillament no volen morir com Italians, volen morir a la seva terra com el que vàren néixer i són: Austríacs”, declara Arqué.
dimarts, 27 de setembre del 2011
Campanya per rebre la TDT catalana a Catalunya Nord
Senyora Mònica Terribas,
Directora de Televisió de Catalunya
Directora de Televisió de Catalunya
Per definició la Televisió de Catalunya hauria de ser la televisió dels catalans, de tots els catalans. Malauradament no és així. Hi ha un tros de Catalunya que no rep o rep malament TVC, és el tros de Catalunya sota administració francesa, volem parlar de la Catalunya nord.
Des de la creació de TV3 hi ha catalans de les comarques septentrionals que aixequen regularment la veu i reclamen el dret a rebre la Televisió de Catalunya.
De campanyes n'hi ha hagut moltes, la darrera data del 2010, hi reclamàven el dret a veure rebre la televisió de Catalunya en moda digital. El març del 2010 finalment, vam aconseguir 4 canals de TVC. Tot i valorant positivament aquest fet, no ens pot satisfer del tot i això per dues raons.
La primera és que 4 canals és només una part de TVC, i nosaltres catalans del nord VOLEM rebre TOTS els canals de TVC.
La segona raó és que s'ha reduit la potència d'emissió dels senyals, això afecta greument la qualitat de recepció i en redueix el territori i per conseqüència la quantitat de llars que pugui veure la televisió catalana..
El març del 2010 teníem 2 canals analògics, el 43 i el 62, dos canals que ens haurien permès rebre la totalitat de l'oferta de TVC. Malgrat les nostres reïterades demandes, TVC ha abandonat el 43, canal recuperat per la televisió espanyola. Podrem recuperar aquest canal històricament català? o el deixarem per sempre a TVE?
El novembre d'enguany, l' estat francès tancarà les emissions analògiques. Sabem que llavors, els estats francès i espanyol firmaran un acord d'intercanvis de canals televisius.
Podrem rebre encara canals de TVC a Catalunya nord? Hem perdut el 43, quin és el futur del 62?
L'estat francès priva els nord-catalans i la llengua catalana de drets i llibertats, la Generalitat de Catalunya permetrà que se'ns privi també de la televisió?
dilluns, 19 de setembre del 2011
Discurs d'Anna Arqué al IIn Aplec independentista d'Arenys de Munt
“Cal que la unitat sorgeixi en voler aixecar un company independentista quan ensopega, no solament quan arriben les eleccions”.
“En quan al nacionalisme espanyol: ni pa ni aigua, ni diputacions ni ajuntaments”
A continuació us detallem la intervenció d’Anna Arqué a Arenys de Munt:
“Bon dia!
Em toca encetar el bloc de discursos dels partits polítics i de fet m’agrada perquè durant dos anys, des del moviment social, he demanat no criminalitzar els polítics, alcaldes, regidors i parlamentaris, que cada dia treballen per la independència del nostre país, i ara, demano als companys polítics que no menystinguin el moviment independentista, un moviment que ha estat protagonista en els dos últims anys a l’hora de fer la millor i més eficient política independentista, la que ha fet que milers de catalans i catalanes visquin descomplexadament la seva identitat catalana i verbalitzin la seva voluntat d’assolir la independència de Catalunya.
Dit això i primer que res, felicitar els organitzadors d’aquest segon aplec independentista, un cop més Arenys de Munt, que ens ofereix un punt de trobada on compartir impressions entre nosaltres, felicitar un cop més a totes els qui vareu fer possible la Consulta a Arenys, inici del procés de la Consulta sobre la Independència, i també, felicitar a tots els qui aquella jornada érem a Arenys per demostrar que aquesta no era l’iniciativa de quatre ‘il•luminats’, sinó la voluntat i determinació nacional de tot un poble que vol la llibertat.
Aquest any 2011 hem finalitzat el procés d’organització municipal del procés de la consulta, la vam acabar a Barcelona el 10A i, de fet, aprofito l’avinentesa per felicitar al meu company de Barcelona Decideix i ara candidat per ERC a les eleccions espanyoles Alfred Bosch: Alfred, no sé si encara ets per aquí: felicitats pel teu nomenament!
Del procés de la Consulta hem après molt, ara no podria enumerar tot el que ens ha aportat, però voldria destacar-ne tres fets que potser no són tan obvis; primer hem après que som molts, el procés de la Consulta ha creat un escenari positiu que ha permès a molts catalans i catalanes verbalitzar la seva condició independentista, ja ho érem de majoria, però gràcies la Consulta ara ja ho hem dit i així ho constaten les enquestes com l’oficial del CEO. Un altra cosa de la que ens hem conscienciat és que quan volem, guanyem, la Consulta ens ha portat 554 victòries, podem i guanyem. I una última aportació que avui vull destacar és el fet que arran el procés de la Consulta hem encetat una nova manera de relacionar-nos amb la comunitat internacional quan anem a parlar de la independència, i és que ara hi hem anat no a queixar-nos, no a parlar d’injustícies històriques, que els pot interessar més o menys, sinó que hi hem anat -i hi anem- a informar que el procés d’independència a Catalunya ja ha començat, a concretar objectius específics, accions executives i no tan simbòliques, més acció i menys paripè. Una bona mostra és la recent constitució de l’Aliança Europea per la Independència, signada fundacionalment pel moviment social català, flamenc i escocès.
Quan era joveneta vaig llegir una frase que deia: “El coneixement és llibertat”
Ara que sóc més gran he après que no és ben bé cert. El coneixement ens dóna els arguments per voler la llibertat, fins i tot ens pot donar, amb el necessari anàlisi i interpretació dels diferents condicionants, el saber com, però el que ens portarà la llibertat és l’acció, la determinació, el fer-ho!
Cal fer-ho, cal que deixem de pensar en garanties, no en teníem pas cap quan vàrem començar a organitzar la consulta en centenars de municipis. Cal que deixem de pensar que la independència és extremista. No, companys, el que és extrem és que permetem continuar ocupats, el que és extrem és ser un botifler!
El que cal necessàriament és que creguem en nosaltres mateixos i no parlo solament de creure en un mateix, que també, la iniciativa personal és important, sinó creure en els nostres companys, jo crec en el Ximenis, i en el Carretero, en l’Uriel, en el Bilbeny, en el Canela, i la Teixidó, i el Gallart, en el Miquel i la Teresa i el Ramon i el Joan i la Rosa, etc… crec en tots aquells companys que cada dia lluitem i treballem per la llibertat de Catalunya! Cal que la unitat sorgeixi en voler aixecar un company independentista quan ensopega, que la unitat de voluntat sigui la d’ajudar-nos els uns amb els altres, sempre i cada dia, i no solament quan arriben les eleccions.
I en quan al nacionalisme espanyol: ni pa ni aigua, ni diputacions ni ajuntaments, al nacionalisme espanyol ni debats, ni pedagogia, ni pactes, a tots aquells que no ens volen lliures, perquè volem i perquè podem, a aquells que ens volen mal, solament dues paraules: Us guanyarem!
Visca nosaltres: el Poble Català i Visca sempre Catalunya!
Victòria i Independència.”
Anna Arqué
divendres, 16 de setembre del 2011
Independència o rendició
Oportunitat històrica. Dimarts, a la sala de premsa del Parlament, el diputat Joan Laporta demanava al president Mas culminar la transició nacional de Catalunya cap a la independència. I afegia que l’actual president del país està davant una oportunitat històrica que no hauria de deixar passar. Jo afegiria que Mas podria passar als annals de la historiografia catalana com el polític més decisiu dels darrers segles. Mai un president català s’haurà trobat davant un escenari més propici per conduir Catalunya cap a la plena sobirania. Ha agafat el relleu i també la responsabilitat de molta feina i sacrificis de dècades, molts anhels acumulats en segles.
Pau Casals reivindicava fa quaranta anys la seva condició de català davant el món, un fet que va commoure i sacsejar consciències en aquella època, unes imatges que encara ens emocionen avui. Després de quatre dècades, després de quaranta anys de debat i de tot tipus de conjuntures i escenaris, ha arribat el moment que Catalunya esculli el seu destí: o independència o rendició. Les agressions contra la dignitat del país viscudes darrerament, sumant-hi els desgreuges acumulats d’anys, diria que segles, han de tenir una resposta política i social sense matisos. Qui no ho vegi clar és que ja se sent realitzat amb la situació dependent del país. Qui opti per mantenir l’escenari actual és còmplice de l’empobriment de la nació. Qui no treballi per la independència de Catalunya està treballant per la dependència amb Espanya. El catalanisme autonòmic, federal, confederal... ha mort. En la situació actual, amb un estat espanyol arruïnat i cada vegada més centralista, més ranci i menys plurinacional, la disjuntiva només ofereix dues opcions: o creure’s de veritat Catalunya, és a dir, independència; o creure’s Espanya, o sia, dependència.
La gastada i estèril pedagogia, aquell trist camí d’anar a Madrid a explicar què és i què vol Catalunya ja no té sentit. S’ha provat i no ha funcionat. No es pot parlar amb qui no vol escoltar. No es pot pactar amb qui és deslleial. L’encaix Catalunya-Espanya tan debatut ja té una sentència, l’han decidida els espanyols, que tenen clar que per sobreviure no pensen deixar d’escanyar-nos econòmicament i continuar menystenint els nostres drets i llibertats. En aquests moments difícils, crucials, no creure en la viabilitat d’una Catalunya-estat és no creure en Catalunya, en la força de la seva gent. No creure en una Catalunya independent és sinònim a preferir seguir creditant Espanya sense rebre res a canvi. Seguir volent ser administrat per Espanya és acceptar i desitjar el robatori. És una opció ben legítima per qui ho vulgui, n’hi ha que paguen per anar a cert llocs per rebre plaer mitjançant el dolor.
El president Mas, el Govern de Catalunya i el partit majoritari, CiU, no pot defensar estratègies que continuïn mantenint viva la flama de la dependència. O estan per salvar Espanya o estan per salvar Catalunya. Les dues coses a la vegada són impossibles. El doble joc s’ha acabat, els pactes amb partits espanyols són inviables perquè s’ha evidenciat, una vegada més, que el PP i el PSOE només pensen –i hi tenen el seu dret, com a partits espanyols- exclusivament amb Espanya, encara que sigui, i és, en detriment de Catalunya. La debilitat jurídica de Catalunya és tan grotesca que la denúncia de tres o quatre famílies ha fet saltar pels aires un model d’immersió lingüística que afecta a més de set milions de persones treballat durant tres dècades, aplaudit i aprovat per la majoria. Si la qüestió de la llengua, que semblava salvaguardada jurídicament de la grapa espanyolista està en entredit, és que la debilitat nacional és molt més allargada del que tots ens imaginem. Durant dècades ens han dit que actuéssim com si fóssim un país, però això és altament complicat sense eines, sense poder polític, sense competències de veritat. Parlem clar: Catalunya és una comunitat autònoma de règim comú, com les altres que s’estructuren a l’estat espanyol. Administrativament i jurídicament és així. Sentimentalment és una altra cosa, però els sentiments, avui per avui, no tenen pes jurídic.
Trencar cadenes. El president Mas ha de deixar d’actuar com el president d’una comunitat espanyola i, sense complexes, ha de desfer-se de les cadenes unionistes que ell mateix o certs poders li han col·locat. Té la clau per deslligar-se i abanderar la culminació de la transició nacional. S’ho mereixen els milers d’homes i dones que han posat el seu gra de sorra perquè arribéssim fins aquí, fins al moment actual, amb una perspectiva històrica sense precedents. És l’hora de la valentia. És l’hora d’estar amb Catalunya o no estar-hi. Que pugi a l’Aneto, que vagi a Itaca o que es tanqui en un petit despatx d’algun soterrani de Palau i que reflexioni. Si no ho veu clar, si no pot o no s’atreveix, millor que ho digui i que passi el relleu a un altre. Tant se val el nom i la procedència de qui encapçali el pas final cap a la independència. Pau Casals no parlava per quedar bé, no era només unes paraules per emocionar. Casals ens deia que tot i la derrota no ens havíem rendit. Quaranta anys després cal donar sentit a aquells mots.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)